Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Desaprenem més que aprenem

neutralitzacio_vocals

 

La pregunta inicial fa referència a un article d’en T. Soler, en què posa en dubte la conveniència dels accents gràfics en l’ortografia catalana, el qual va generar certa polèmica. L’article que oferim a continuació és una crítica als promotors de l’anomenat català light, conegut amb la denominació gonellisme a les Illes, definit com aquell «que ara es parla», o com aquell «que es parla al carrer» (sense concretar quin carrer).

No sóc metge ni cirurgià, però, i si operam sense guants de làtex? Dediqueu-vos a ensenyar i no a enredar. Ensenyeu que, distrèieu, tot i ser plana acabada en vocal, du accent perquè la -u és la semiconsonant [w] i no una vocal, i que, per tant, s’accentua com qualsevol plana acabada en consonant (amb els set exceptes).

Ensenyeu el sentit de tenir-ne dos, d’accents gràfics, que corresponen als graus d’obertura, i que la à sempre és oberta (greu) i que la ú i la í sempre tancades (agudes).

Ensenyeu la gràcia dels diacrítics, ensenyeu que són útils a llengües com la nostra amb força homografia (que/què, mes/més, dona/dóna, si/, feu/féu, us/ús), i ensenyeu que no costa tant d’aprendre bé d’ortografia, de puntuació i d’accentuació, que no és el mateix «el dire ve» que «el diré bé», que no és el mateix «premi cinc estrelles» que «prémi les parpelles» (diacrític no normatiu).

No cal ser doctor. Per ventura no cal tenir la llicenciatura, o el grau, però sí posseir demostradament prou coneixement científic del tema (normativa, terminologia, fonts, uns quants perquès). Una cosa és el comentarisme i una altra entrar en debats científics enrevessats. El debat sobre què hem de fer amb el català mereix la mateixa prudència que té un neuròleg assenyat quan parla del seu coneixement. No en tenim ni idea, de com es genera un discurs, un acte de parla, —treballam amb esquemes hipotètics, abstractes— com tampoc la biologia (neurologia) no té idea de com es genera un pensament. Ai, el cervell! Treballar amb llengües malaltes és tan complicat com treballar amb malalties mentals. Ara bé, una llengua no és mai condició d’un sol subjecte (un sol parlant), sinó de tots i cadascun d’ells, una llengua és un sistema, un ecosistema; com ho és la Serra de Collserola, que no sustenta l’existència en cap dels molts participants (animals, vegetals, minerals, ambientals), sinó exclusivament en la interacció natural equilibrada de tots ells. A diferència (o no) del malalt mental, el parlant comú no s’adona del seu mal, i no sent dolor. Quan el sistema propi fa aigües, canvia de llengua i prou. La transcendental importància ignorada de cadascun dels parlants.

Les llengües no són calcs les unes de les altres. La traducció és un art.

En la subordinació una llengua esdevé una còpia d’una altra llengua.

Una cosa són les llengües i una altra els parlants. Els parlants no callen,

però les llengües moren. I com que no callen, no se n’adonen.

Si es tornessin muts… otro gallo cantaría.

Parlar de filologia no és parlar de futbol. El darrer a rebre cap perjudici per una polèmica sobre la derogació del fora de joc, amb acèrrims contraris i fervents defensors, és el futbol. Xuta i gol. Tot el contrari de la llengua catalana, que després de cada esbatussada popular perd un llençol. Quantes vegades hem vist escrit variant quan volien dir varietat? O parlar de diglòssia (per favor, oblideu aquest mot) per a situacions que no ho són? O que hi ha «territoris bilingües», com si n’hi hagués de bígams, de bigotuts o de bisexuals? O acatar que la llengua actual és fruit de l’evolució, com si el fet de dir les animalades que diem en la parla espontània fos un tret fruit de la selecció natural, com caminar drets o la parla mateixa? Doiuts, les llengües s’imposen, totes, i a nosaltres des de fa segles, ininterrompudament, se’ns imposa el castellà (i el francès), i el resultat actual és una llengua assimilada, una llum que s’apaga. És clar que tot plegat és una evolució, però maquiavèlicament planificada, que du el català a mutar fins a esdevenir —en deixar de recórrer a la recursivitat pròpia— una mena de castellà; com tants n’hi ha, de castellans fruit de subordinacions, a l’Estat espanyol i al continent americà. Desaprenem més que aprenem. Ens cal autocentrament.

Tothom sap separar síl·labes, i sap tothom que si el mot és agut la tònica és l’última, i que si és pla és la penúltima, i si és esdrúixol —com sentència o música— és la tercera començant pel final, o no? Carall, doncs ja en sabem molt. I el coi d’accents gràfics serveixen per a saber si «és música», si «musica un poema» o si «ja fa temps que el musicà». A més de servir per a no espifiar-la quan llegim un enunciat com el següent: «Un rèptil de l’Himàlaia amb acne i torticoli, a l’elit del karate, amb la libido als niguls, denuncia per l’intèrfon que es canviïn tiquets per míssils en període d’olimpíades a Munic.» A veure qui és el valent que ho diu sense els accents i no la caga gens. Dediqueu-vos a ensenyar.

Millorem les maneres de comunicar, de fer saber, de recordar les normes, reforcem-ne l’ensenyament, a totes les edats, per tots els mitjans. Però no confonguem el gran públic amb debats científics enrevessats. No ens perdem en carretades de punts de vista sobre la conveniència o no del per a, dels accents, de les hacs, de la g o j davant e/i, de normativar muntanyes de lèxic (és que sembla mentida que no s’accepti tal mot, que el diu tothom i de fa molt temps!), etc., i fem, si en som capaços, una divulgació que serveixi per a aprendre (alguna cosa). Expliqueu que davant SN de destinació, finalitat, cal escriure per a, i que, almenys de moment, optar sempre per per, a seques, davant verb no és normatiu (calés per a la col·lecta, petons per a na Maria, serveix per a aprendre). Expliqueu que les hacs no són imprescindibles gramaticalment però que responen a l’etimologia de cada mot (com si et dius Hèctor), i que si bé en Fabra i l’italià (estàndard) optaren per prescindir-ne, el criteri d’universalitat ens mostra que les llengues de cultura escrita mantenen majoritàriament aquestes hacs, i expliqueu també que hi ha hacs que han adquirit una funció diacrítica ben estimable (ha, he, hi, ho, ham, hem, hom, hora…), i afegiu-hi, si voleu, que algunes hacs mudes el lector insegur les vol fer sonar, de manera que potser n’hi ha que fan nosa (adhesiu, inherent). Sobre el lèxic, ens hi hem d’aturar.

Es diu dels catalans que tots duen un filòleg a dins. Més aviat un lexicòleg. Les paraules tenen la mida justa, ni curtes com un síl·laba o un morfema, ni llargues com un sintagma o una oració. Amb les paraules tot parlant s’hi veu amb cor. De llengua només n’hi ha una, que ho conté tot, però de lexicons no n’hi ha dos (d’exactament) iguals. Cagam els aliments que menjam, alenam l’aire que respiram, diem les paraules que sentim (llegim). I som el que gastam.

La paraula és estètica del parlant. Parlant és la manera més fàcil de ficar la pota per a un humà. Tenim, o no tenim paraula. És per tot això que el parlant comú defensa els mots i formes del seu idiolecte més enllà de la raó o la coacció o la conveniència.

De veres, no us entossudiu que l’IEC (us) accepti cap paraula. Si estau tan convençuts de la seva escaiença inequívoca, empreu-la. En Solà gastava sigut (i ha fet fortuna), i en Bibiloni gasta tràfic (en el sentit de trànsit), i en Coromines pendre, sense la primera erra. I no parlam en cap moment de literatura, sinó de llengua estàndard i registre formal. Doncs si aquests savis no han anat (gaire) més enllà… Que cadascú triï les pròpies heterodòxies, que cada mitjà s’afini a son gust l’estil. Però si aquests savis…

I des de l’IEC, que passi el xàfec, s’ho miren sense aixecar la veu, i bé que fan, que plou de tot i és facilíssim ensolir-se els dits. Correctament, la presidenta de la Secció Filològica (sí, amics, els Reis són els pares i l’Acadèmia de la Llengua, en veritat, és una secció, eh eh) ha fet una intervenció sense alimentar la polèmica.

El pitjor de tot és que l’Acadèmia, en no poder treballar com la majoria d’ens científics, amb més tranquil·litat, perd autoritat i guanya distància, s’allunya. Cal que la Gramàtica —que si ha de sortir per sant Jordi de l’any que ve, ja deu estar feta— compti amb un gran acolliment, preveient com rebatre les suspicàcies, com defensar-se’n ―les maneres, les desenes de breus explicacions clares preparades, la fermesa, l’assumpció plena del conjunt d’acadèmics, i més enllà―, com contrarestar a perepunyetes, cerca-raons i altres piròmans més o menys enraonats.

Ara mateix, només comptant mitjans amb seu a Barcelona, tenim grosso modo tres models de llengua. En un cantó, el llibre d’estil de Vilaweb —que té més en consideració tot el domini lingüístic—, un model que és seguit per mitjans digitals petits d’òrbita nacional. Hi pren força el criteri de genuïnitat. A l’altre cantó, el totum que formen el llibre d’estil de TV3, l’ésAdir i el corrector de l’Ara. I enmig, els que parteixen de la normativa amb un estil que no la traeix gaire —tot i que a voltes se censuren sinònims com si fossin variants. El Periódico, La Vanguardia, El País… són traduccions, a voltes correctes, sovint fetes amb presses, catalanament postisses, amb permissivitat d’estrangerismes, copsats o no.

Tot això ha de convergir, i s’ha d’ajustar molt més que separar de la gramàtica normativa que tindrem. És probable que sigui una mica com altres documents que han anat apareixent, en què la norma dóna més d’una opció. Amb tot, caldrà afinar molt si s’opta per sistemes discriminatoris tipus àmbit general/ àmbit restringit, perquè caldrà ser molt clar en els criteris per a l’obligada discriminació. Caldrà màxima honestedat en els perquès, perquè s’haurà de convèncer tot un país de com ha d’escriure. La tasca és ingent. Si la gent no s’ho creu, si no s’ho troba pertot igual, indubtablement igual escrit, es tornarà més insegura encara. La sempre difícil implementació. De moment vessam d’elaboració, però la cosa no agafa com voldríem.

Plantejat així sembla que el canvi serà gros, que hi haurà força novetats. No ho sabem del cert. Però més enllà o alhora que s’ensenyen les normes noves, cal aprofitar per a fer un repàs general. No estaria gens malament fer exàmens a la gent —la gràcia de examen és que només s’accentua en plural— i sense regalar res.

No és pertinent que els qui ara ja fan la seva, i obvien la normativa en força aspectes, de tot caire, en pro d’una llengua més fàcil de reconèixer (no ho negam: com que el català central mig parlat està farcit d’incorreccions i vulgarismes varis, els seus, per a un parlant central mig és —o pot ser— més fàcil de reconèixer un escrit farcit d’aquestes incorreccions i vulgarismes), a sobre, demanin a l’Acadèmia que els segueixi, amb vista a la senzillesa. Commovedor.

En Fabra, entre altres virtuts, tenia la humilitat, i se’l va saber menjar, aquest ego: tot i que s’hauria estimat més normativar galhina (o galyina), allot i ivern, com que no era només ell a decidir, va escriure tota la vida gallina, al·lot i hivern, la decisió de l’Acadèmia. Nyam-nyam i endavant. També n’Espriu va defensar en una ocasió alfombra perquè ve de l’àrab (com berenjena), però no la té escrita a cap poema, conte, novel·la o obra de teatre, ni a l’Ocnos, que recordem. De manera que, si (des de 2007) la norma diu gihad, idò s’escriu gihad, i la resta és vacil·lar.

I és clar que hem de seguir treballant per assolir un estàndard únic composicional! Que només rondam els deu milions! ¿I ens hem de conformar amb un de barceloní, un de valencià i un de mallorquí?, sí, home!, i un de ponent, i un d’eivissenc i un per al tortosí…, de cap manera! D’acord, ho acceptam de grat: les difícils raons obliguen a tenir cura del poc o molt que hem aconseguit. Però tenir-ne tres no pot ser mai un punt d’arribada. I creure que Catalunya (Barcelonès) ha de fer la seva, alimentat pel prejudici de sempre sobre els pobres perifèrics, —les trinxeres de la llengua, redéu!— és mesquí. Ai, mesquinets dialectes…

La fonètica és l’últim que es perd, si no, pareu atenció als nouvinguts que aprenen català. Mirat a l’inrevés, el darrer que assimilen és la fonètica. També tot depèn del nombre de coincidències/ divergències entre els sistemes fonètics de les dues llengües, la materna i la que s’aprèn. Però si l’aprenent assoleix el domini dels sons del català, llavors la identificació entre el seu idiolecte i la llengua és total. Un altre exemple, l’anglès, amb més de deu estàndards i parlants per parar un tsunami, en registre formal (i a les escoles d’idiomes oficials) manté inalterable la fonètica. Malgrat nodrir-se a carretades de lèxic romànic, l’anglès manlleva un mot i l’assimila als sons propis i a les normes morfosintàctiques pròpies. És el que fan les llengües sanes. I és anglès el mot cul-de-sac, perquè el fan sonar i l’entonen en anglès: /ˈkɅldəˌsæk/. És més, a cap periodista no li passaria pel cap ser la veu d’un mitjà de prestigi anglòfon si no en domina a la perfecció la fonètica. Per cert, per al català D (actualment C2, classificació europea…), no demanen mica de fonètica. Ni conèixer-la, ni saber-la articular correctament. Per corroborar-ho, només cal escoltar amb atenció la «Mostra oral C2 (aprovat)» dels materials per preparar la prova, disponible al gencat.cat. L’exposició del tema de l’examinand és correcta, però enumeram: 1) no fa [z] i fa [s] a presència, nosaltres, president, coses; 2) no fa [ʎ] i fa [j] a ells, ieisme; 3) vacil·la en fer [ʒ], i fa [j] a Jordi, i fa [sʲ] a gent, ajuda; 4) no fa [ɛ] i fa [e] a crec, perquè, serveix; 5) vocals neutres, gairebé cap de clara: o fa [e], a ja que, o fa [a], a per ells; 6) a part de dir pos, bueno i alcançar. Tot això en deu minuts, després de tenir-ne trenta de preparació. I nivell superior de català aprovat. Desaprenem més que aprenem. Apreneu-vos els sons del català. Només saber-se’n l’abecedari no serveix de res.

Adrià Sàbat Galceran

 

 

 

 

Enllaços a l’article citat i a un recull de la polèmica a núvol:

 

http://tonisoler.cat/i-si-eliminem-els-accents/

 

http://www.nuvol.com/noticies/accentueu-accentueu-que-el-mon-sacaba/

Advertisements

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 26, 2015 by in Uncategorized.

Navegació

%d bloggers like this: