Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Dones i homes, prou de tant treballar!

Guanyar-nos la vida? Quina vida hem perdut?

Però la vida no era, no és, no segueix essent un do?

Cuidar el do de la vida, aquesta va ser la veritat que

va portar a la foguera de la patriarcal Inquisició a tantes

dones que estimaven com heretges amb l’eloqüència 

gregària de les mamíferes, les perles negres expulsades,

les ombres del paradís, els brins de l’assemblatge original, 

les endimoniades sabedores d’allò o-cult, les mediadores socials

nates de l’univers, les filles de les immemorials mares1.

Llenço una pregunta: Què faríeu amb una jornada laboral de 8 hores setmanals? Deixeu volar la imaginació!

“Fa 200 anys, en ple boom de la Revolució Industrial, els pensadors de l’època elucubraven sobre com seria el món quan la gent no hagués de treballar. Ara, dos segles de progrés tecnològic després, tenim la resposta: pencar encara més; treballar l’home, la dona i els nens a l’escola. Quan resulta que només amb l’ocupació d’un 20% de la població activa es podria mantenir (i instaurar allà on no hi sigui) l’estat del benestar. I qui diu amb un 20% de la població també pot dir amb jornades laborals de 8 hores setmanals. Ho confirma l’informe dels experts que es van reunir a St. Francisco el 1995 per avaluar els conflictes que oferia el s.XXI. Però això té un problema. Si cal reduir la jornada un 80% perquè tothom tingui feina, què farem amb tot el temps restant?2

I tant treballadors que som, que ja no recordem des de quan, però anem a treballar tenint febre i tot.

La salut individual, grupal i terrestre està relacionada. La crisi ecològica, la social i la humana tenen un mateix origen i una mateixa via de guarició.

Si parem la nostra activitat frenètica, evasiva, per tal de mirar el termòmetre veurem que la febrada és alta i generalitzada. El 2015 és un any clau perquè enfrontem d’una vegada per totes la veritat del canvi climàtic. És el límit.

I la única cosa que volem és prendre alguna cosa que tapi el símptoma per seguir fugint endavant.

Què hauria de fer algú quan té febre? Frenar de cop, quedar-se a casa, descansar, dormir, cuidar-se i deixar-se cuidar.

Un concepte tan senzill d’entendre com la cura dels uns als altres i de l’entorn és tot el què necessitem per guarir-nos de tota aquesta devastació natural i humana provocada per vuit mil·lennis d’acaparació de beneficis per part del poder en una societat patriarcal que la globalització i el neocolinialisme s’han encarregat d’expandir fins als últims confins que en quedaven a recer.

Tothom vol un món en pau i harmonia com el què ens imaginem que regnava als nostres orígens del paradís perdut, però qui és que el vol cuidar? La cura és una tasca continuada, rutinària, modesta, sense grans vanaglòries, però és la única que proporciona estabilitat. I hem oblidat que cal fer-la de la mà de la bellesa i de la creativitat. Que el cuidin les dones, no? No és el què han fet sempre?

Ja fa temps que els estudis han desmentit el mite de la imatge dels homes primigenis caçador i les dones tancades a la cova cuidant les criatures i preparant els aliments (Això durant tota la història només ha passat des del franquisme fins als nostres pares, dels anys quaranta fins a fa uns 30 anys, quan les nostres mares també van sortir de les coves en què s’havien convertit les vides de les seves mares) .

En realitat els caçadors recol·lectors eren molt més recol·lectors que caçadors. El seu treball era la cura. I quan caçaven acostumava a ser caça menor de la qual les dones també participaven. La caça major, era esporàdica. Sembla que tots plegats feien activitats semblants, pacífiques i cooperatives.

Però amb la irrupció del Patriarcat, calia apropiar-se dels símbols, perquè la victòria més efectiva, ja sabem que és la ideològica. I tots els valors que fins llavors sembla que havien regit les societats paleolítiques i neolítiques, en què el respecte per la maternitat, com a símbol d’aquesta cura i estímul de la vida que practicaven tots dos sexes, van ser sepultats per uns de nous.

Els homes dominadors van fer servir el seu únic poder simbòlic relacionat amb la sang: el de la caça major. Però com hem vist, no era una activitat de subsistència insubstituïble i econòmicament productiva. Per aquesta raó, a partir del moment en què les cultures dominadores varen aclaparar el poder es va fer necessari recolzar la seva activitat de poder mitjançant un complex aparell de rituals i mites que la justifiquessin i la legitimessin com a valuosa i exclusivament masculina.

Però la caça més aviat participa de l’esfera lúdica del joc que no pas del treball. Si tothom s’hagués posat a caçar les societats no haurien sobreviscut. I aquí és on comença la separació d’esferes que hem anat arrossegant i que s’ha convertit en font de l’opressió femenina: per a la caça cal la separació del grup original per participar d’una activitat excitant, inestable, esporàdica, intensa, que contrasta amb la tasca de veritable sosteniment realitzada per les dones de recol·lecció, cultiu i caça mendecreixementor3.

Mil·lennis més tard aquí estem. Amb una crisi de subsistència flagrant originada pel triomf simbòlic de la caça i l’abandó generalitzat de les cures per part dels dos sexes.

Ens omplim la boca de sostenibilitat, que cal un canvi profund, però en realitat tots preferim sortir de casa i embarcar-nos en activitats excitants, inestables, esporàdiques, intenses i que a més a més gaudeixen de prestigi social.

No proposo el retorn de les dones a les coves, perquè ja hem vist que és un fenomen recent que les dones estiguem tancades, perquè sempre hem compaginat la nostra tasca de cura amb el treball i la vida comunitària, de manera que tot plegat es feia de forma amable i compartida.

El què proposo és que tots plegats frenem. Homes i dones ens quedem a casa a baixar la febre i a cuidar-nos els uns als altres. Repartir-nos la poca feina que hi ha i reduir el consum. Canviar el decreixement material pel creixement humà i natural. I començar aquest canvi personalment i a nivell familiar i comunitari.

I si la caça tornés a ser excepcional i el què fos quotidià fos la cura i el temps per gaudir? I si treballéssim només vuit hores setmanals i la resta ens dediquéssim al cultiu de nosaltres mateixos, de les relacions, de les xarxes, d’aquells més vulnerables, dels espais, dels aliments…

Potser la vida podria ser un plaer i la subsistència tornaria a ser possible.

Mariona Iribarren Nadal

Font imatge: Dossier Què és el decreixement?

1 Isabel ALER GAY. Enseñanzas o-cultas de una mamífera social nata. dins de: Maternidad y ecología. Mº Jesús BLAZQUEZ GARCÍA. Prensas Universitarias de Zaragoza. p 233

2Manel MOLES. No vull anar a l’escola. p. 197

3Marta I Moia El no de las niñas. La sal, edicions de les dones. Barcelona, 1981, p.151-161

Advertisements

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Març 8, 2015 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: