Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Les ciutats del soroll

Sin título

Hom no comprèn res sobre els cotxes fins que no va a Venècia, la ciutat sense cotxes. La primera impressió és: espai, espaiositat. Però és una espaiositat que no té res a veure amb l’obertura de la ciutat al mar, l’amplitud d’alguns canals o aquell cel de cels que la presideix, aquell cel que sembla multiplicat. El carreró més petit de Venècia és més espaiós que l’avinguda més gran de Barcelona. L’espaiositat és el fet que les coses puguin tenir lloc, trobar un camp per esdevenir-se, un terreny. El més petit dels successos a Venècia, un fet dels més banals, un gest –una cadira que tomba, un home que s’apropa al canal i hi escup, lentament- té més consistència que cap dels fets que agiten els carrers turbulents de Barcelona. Per obra d’aquesta espaiositat, les coses petites discretament es fan fastuoses, mentre que a ciutat les coses, fins les més grans, fan el moviment contrari i semblen davallar i esdevenir-hi quincalla.

Una de les condicions n’és indiscutiblement la presència o absència de cotxes. S’hi pensa poc, en aquesta realitat tanmateix obsessiva: el trànsit perpetu d’automòbils, el pas dels cotxes. Els cotxes passen, no deixen de passar, no interrompen el seu pas, des del matí fins a ben tocada nit, i només en les hores despoblades de la matinada semblen, per un moment, aturar-se. Hem de reconèixer que la resta del nostre temps el vivim sota la presència constant dels cotxes, a frec dels cotxes. Què és un cotxe, preguntat venecianament? Un cotxe és la negació permanent de la possibilitat que les coses tinguin lloc. És l’avortament perpetu de l’espaiositat. Hi ha una relació entre el silenci i l’espai. El silenci o el soroll qualifiquen un espai, en formen part, l’omplen, el buiden, el torcen o l’obren. Joan Miró n’advertia al seu amic J.F. Ràfols en una carta quan, evocant l’agitació d’un carrer de Nova York –“grans cases”, “soroll de bocines”, “gent que corre esbojarrada”- i la manera com calia pintar-lo, li deia: “és que el soroll no contribueix en la visió de les coses?[1]”. El soroll o el silenci fan l’espai apte a acollir fets i presències, o el fan gasiu, reclòs, erm. Vivim potser en ciutats més petites que un gra de sorra.

 

                                         Roger Fusté

Imatge: Jean-Michel Basquiat, Philistines (1982)

[1] Miró, Joan (1993): Cartes a J.F. Ràfols (1917/1958). Biblioteca de Catalunya, pàg. 20.

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Març 2, 2015 by in Uncategorized and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: