Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

«Hi ha d’haver algun camí per a sortir d’aquí…»

hijos-de-la-noche

«There must some kind of way out of here / Said the joker to the theft»

Després d’un accident de motocicleta, Bob Dylan va compondre «All along the watchtower». Un diàleg entre el Bufó («the Joker») i el Lladre («the Theft») camí d’una Talaia («the Watchtower»), on regna la mirada dels Prínceps, serveix per a canalitzar una crisi existencial. Vaig descobrir la cançó, quan cercava temes de Bob Dylan versionats per Jimmy Hendrix -i el freqüento en la versió original, la de Hendrix, la de Richie Havens, la dels Grateful Dead…(la de U2, no, de cap manera!). Lletra i música em visiten en veïnatge amb ressonàncies desvetllades pels textos de Santiago López-Petit. (Passa que allò que llegim, el que n’entenem o ens interpel·la , es condensa en imatges impregnades d’estats d’ànim- posem per cas, un espai que ens reclou en virtut de la seva amplitud, o bé l’asfixia del mateix aire que necessitem i respirem).

“Hi ha d’haver algun camí per a sortir d’aquí!», clama amb urgència i com a confessió desesperada el Bufó. Aquest és el to emocional de fons que m’acompanya quan llegeixo qualsevol text de Santiago López-Petit. Som tancats, reclosos a la realitat. No en sortim per molt que ens movem; és més, és la mobilització global la que ens empresona. «No puc aconseguir consol, alleugeriment, descans!». El Bufó està fatigat, d’aquella fatiga «clavada al cor mateix del malestar social» (pàg.72). L’ofega l‘inexorable, «aquell bloc d’espai-temps en el qual normalitat i vida quotidiana es traven entre si».41 Està esgotat -per això, malgrat la desesperació, no està preparat el Bufó per a la travessia de la nit. «L’esgotament bloqueja la travessia de la nit» (pág. 112-113)

No hi trobarem pas consol, a Hijos de la noche, -ni tan sols el consol narcisista de qui es lamenta amb posat tràgic-romàntic. «El voler-viure pot ser segrestat i funcionar dins de l’inexorable o, inversament, pot apartar-se i posar-se com a desafiament». (pàg. 42) No és un llibre de consol, és un llibre de resistència, i l’única resistència és el desafiament, açò és, la travessia de la nit. Ara bé, cal que el lector ho tingui clar, no és un manual de resistència: no es pot redactar una guia per a la travessia de la nit.

A la faula dylaniana s’al·ludeix a un lloc allunyat de la Talaia:  «Outside in the distance…». A distància de la mirada vigilant dels Prínceps, encara hi ha espai per a l’udol del vent, per al crit del gat salvatge.

«Outside in the distance / A wild cat did growl / Two riders were aproaching / And the wind gegan to howl.»

Dos genets s’apropen des de la distància. Dos outsiders dialoguen. El Lladre respon al Bufó: «No reason to get excited» («No hi ha motius per a il·lusionar-se»). Potser comença a albirar, com ens recorda Santiago López-Petit, que no hi ha Afora. No, no hi ha sortida, senyor Bufó! Sols ens queda esdevenir dissonància dins d’aquesta omnipresent realitat capitalista, insistir subversivament en el que ens fa desencaixar -ser anomalia, la qual, com a esquerda o interrupció, delati l’opressió d’una realitat sense Afora.

El diàleg entre el Bufó i el Lladre opera com una mena de koan. Els koan són aquelles sentències enigmàtiques dels monjos budistes zen, les quals ens submergeixen en la perplexitat, de manera que ens obliguen a l’esforç de sortir-ne amb la frescor d’un coneixement més pur o d’una consciència més límpida. Així, el Bufó primer es queixa dels «homes de negocis que beuen el meu vi, dels llauradors que treballen les meves terres»: no pas dels robatoris, dels lladres… I el Lladre sap que només pot aspirar a «no parlar falsament» amb el Bufó, car paradoxalment el Bufó (“Joker”) no forma part dels qui es prenen la vida a broma («like a joke»)…

Bufó i Lladre dialoguen de camí cap a la Talaia. En voldria fugir el Bufó? Ha començat a descobrir el fons nihilista de la realitat. Ningú, ni Homes de Negocis ni Llauradors, no coneix el valor de les coses: «None of them along the line know what any of it is worth». Però sembla que tot es quedarà en la queixa. Malgrat tot, Lladre i Bufó són dintre del sistema; al marge (outsiders), sí, però dins del sistema. Podrien desafiar, insistir subversivament en el que els separa de la normalitat, esdevenir anomalia. Però és una opció difícil, dolorosa: «Un desafiament per a si mateix. Un desafiament per als altres. Un nus. Un nus de ritme. Un nus d’asfíxia, un nus de buit.» (pàg. 175) Si s’atrevissin al desafiament, podrien aleshores formar una aliança peculiar: sense empatia, sense la pretensió de comprendre l’altre. Una aliança en què roman cadascú a la seva nit, en què ningú no abandona l’anomalia pròpia… Sigui com sigui, a la faula de Bob Dylan, els personatges només són al marge, no són encara anomalia. No travessen la nit: no renuncien a cavalcar fins a la Talaia.

La cançó de Dylan sorgí arran d’una crisi existencial, provocada per un accident de moto. Fou arrancada, doncs, del dolor i de la malaltia. L’escriptor i psiquiatra Oliver Sacks es caracteritza per la seva sensibilitat envers les experiències del marge, les vides anòmales. Escrivia l’autor d’ Un antropòleg a Mart:

“Moltes vegades, davant d’una malaltia, es posa en marxa un mecanisme de compensació que fa que l’individu respongui creativament. (…) Es tracta de fer una ullada a l’humà, no a l’inhumà”

És una opinió i una posició envers el sofriment, el dolor, la malaltia, molt més digna que el discurs culpabilitzant de l’autoajuda. Tanmateix, encara es troba al pla de la “força del dolor”, en el qual el dolor és un mitjà, adquireix sentit perquè a partir d’ell arribem a quelcom que el supera, el cancel·la o com a mínim el subsumeix en un relat més ampli. Hi ha una conciliació. A això, Santiago López-Petit hi contraposa, en una mena de contra-koan la “força de dolor”: no la força que ens dóna el dolor per anar més enllà d’ell, sinó fer del mateix dolor força, fer-ne la força. Romandre en el dolor. Açò és: polititzar-lo.

Per què penso  que «força de dolor», com moltes altres enunciacions de Hijos de la noche, és una mena de contra-koan? Si el koan zen és una expressió enigmàtica que ha de generar una tensió, un conflicte (vital i cognitiu), el qual posteriorment s’ha de resoldre en l’assumpció d’un renovat estat d’equilibri i de comprensió, les expressions paradoxals que travessen el llibre de Santiago López-Petit, com la que ara ens ocupa, “força de dolor”, en canvi, pretenen fer-nos romandre en la tensió, en la ferida oberta, en el malestar. Altrament no hi hauria politització.

Constata que el malestar social es manifesta “en una multitud de malalties indefinides i generalitzades. Malalties del buit com la depressió, l’ansietat, l’anorèxia; malalties del sistema immunològic com la síndrome de la fatiga crònica, la sensibilització química múltiple, la fibromiàlgia… I tantes altres que s’escapen a la mirada clínica,…» (pàg. 71). (D’això, els qui treballem al món de l’ensenyament, en podríem parlar -i n’hauríem de parlar, i hi hauríem de pensar-, per poc que fóssim més atents als símptomes, senyals, gestos, crits d’aquells que la rutina homogeneïtza sota la categoria “alumne”). Entenc que la relació entre el malestar social i la malaltia no es mera qüestió de fets, ni de causes i efectes. Se m’acut, en uns termes que potser s’allunyen del nus de la meditació de Santiago López-Petit, que el problema és l’entramat discursiu (ideològic, en termes clàssics marxistes) en què es capturen la malaltia, el dolor, el mal-estar dins del capitalisme. No es tracta només si el capitalisme genera aquella profusió de malalties, de malestars, sinó sobretot el fet que, encara que no en fos responsable, s’apropia del malestar introduint-lo en el discurs culpabilitzant de l’autoajuda (lligat a figures ideològiques com les de la superació personal, del Jo-marca…). Ens fa víctimes. I ens aïlla. Deia Walter Benjamin que el capitalisme és una religió, la religió del deute i la culpa. El contra-koanforça de dolor” s’alça contra l’omnipresència d’aquest discurs: el vol interrompre. A la contra dels manuals d’autoajuda (apaivagadors conciliadors, consoladors), cal polititzar el malestar, la malaltia. En això, qui fulgura modèlicment en la nit és Artaud, amb una intensitat que ens cega més que ens guia:

«La força de dolor lluita. Contra què lluita? Artaud deia que contra aquesta ‘cosa horrible… que no té nom i que, en la seva superfície i només en la superfície, pot anomenar-se societat, govern, policia, administració i contra la qual ni ha existit -a la història- el recurs de la força de les revolucions. Ja que les revolucions han desaparegut, però la societat, el govern, la policia, l’administració, les escoles… romanen incòlumes’.» (pàg. 110)

Les dues figures de la historieta de Dylan, Bufó i Lladre, estan com de tornada de tot. «Let us stop talking falsely now» – «deixem de parlar falsament», li diu el Lladre al Bufó. En quin sentit podríem parlar de veritat, parlar la veritat? Es tracta de dir la veritat? La veritat no es diu; és un gest que interromp la mobilització global, és un cos que no s’adapta al que hi ha. Un crit. «Vull fer d’aquest text un crit, un crit contra el món» (pàg. 134) .

Per avorrits, rebutja Santiago López-Petit els «professionals de la desesperació»(pàg.163). També denuncia el gest tràgic-romàntic, car no s’escapa de la retòrica. Amb la lucidesa dels estabornits, però, confessa que no està segur d’aconseguir escapar-se ell mateix de la retòrica… «Cada paraula escrita és un baluart momentàniament conquerit en front d’un dubte carregat de cendra.» (pàg. 124-125). Deixar de parlar falsament és una lluita constant. Per això Artaud esdevé l’aliat subterrani -subversiu— en una meditació que avança a través d’una disparitat inhabitual de materials. Hi trobem referències filosòfiques (Hegel, Nietzsche, kierkegaard, Deleuze, Foucault…), religioses (Silesius, Eckhart, budisme…), poètiques (Celan, Rilke, Novalis, Hölderlin…). I també textos de la wikipedia, de fulletons publicitaris o de manuals de màrqueting. No hi falten treballs universitaris d’alumnes («Per què el professor López Petit té sempre un somriure als seus llavis quan parla d’una existència que no es deixa viure?», pàg. 159), textos d’actualitat política (”Señor Felip Puig, usted es feo…”, pàg. 187) i, sobretot, evocacions “autobiogràfiques” (tot i que penso que no és ajustat dir que hi hagi un relat autobiogràfic, sinó que la presentació que hi fa l’autor de si mateix, i del seu entorn familiar i d’amics, hi és per a interrompre la continuïtat homogeneïtzant del discurs categorial, per a impedir caure en cap de les temptacions de conciliació connaturals al pensament, sigui religiós, sigui tràgic-romàntic, sigui dialèctic, sigui el que sigui). En aquesta travessia, és Artaud un guia subterrani? Esdevé guia subversiu? No. Artaud subverteix qualsevol guia possible. Com a guia és impossible de seguir, i per això esdevé un aliat per a la travessia de la nit.

«La travessia de la nit s’inicia amb la pregunta, quina és la teva nit?» (pàg. 160)

“Let us stop talking falsely now”. Deixem de parlar falsament. Repetim-ho amb un altre dels fill de la nit, el poeta Paul Celan:

“UN ESTRÈPIT: la

veritat mateixa

compareix

entre els homes,

enmig del

remolí de metàfores.”

(La traducció és d’Andreu Vidal, en col·laboració amb Karen Müller. El poeta mallorquí també travessà la nit, hi va sucumbir…).

Josep Maria Casasús Rodó

Epíleg

Bob Dylan va sorprendre als seus seguidors als anys vuitanta amb una conversió religiosa cap al catolicisme. Fins i tot va fer un concert davant de Joan Pau II. El «pensament religiós», Kierkegaard, Silesius, Eckhart, el budisme, etc. també transita pel text de Santiago López-Petit.

«Déu està absolutament present a l’omnipotència de la realitat. Déu es el nom que dono al que m’impedeix viure. Déu és el no-res que separa l’ésser i el poder, el que sóc del que puc ésser.» (pàg. 50)

Ara bé, la travessia de la nit és a la intempèrie. No admet el refugi de la religió (ni sota la forma del ritual i la comunió, ni la del pensament) . La religió, com a institució i com a forma de pensar, desvela, mostra, assenyala qüestions que amb el mateix gest alhora cancel·la, clou, dissimula o esmorteeix; qüestions que per això alhora podem dir que li pertanyen i que no li pertanyen pròpiament, que són i no són religioses.

«El desafiament subverteix l’eternitat. En totes les seves formes» (pàg.174)

Behemoth i Leviatan? Ni hi són ni se’ls espera.

Referències

López Petit, Santiago; Hijos de la noche , Barcelona 2014

All along the watchtower:

Versió de Jimmy Hendrix:
https://www.youtube.com/watch?v=pJV81mdj1ic

Versió de Richie Havens:
https://www.youtube.com/watch?v=EDEfw0HeEF8

Algunes de les versions dels Grateful Dead:

http://youtu.be/D69V5R09naQ

https://www.youtube.com/watch?v=nLWuquGStnc

http://youtu.be/NtPoFsxZ_Ng

Original de Bob Dylan (momés so):
https://www.youtube.com/watch?v=YanjY9CsPDQ

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 25, 2015 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: