Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Tot té remei

I.

Es van enamorar, van sortir un temps plegats -poc, que ja eren grans- i es van casar. Bé, se’n van anar a viure junts (jo no necessito uns papers per saber que…, deia un, i l’altre hi estava d’acord). Va arribar el moment de tenir fills (potser massa posposat, pensava l’un, d’acord però quina mandra, pensava l’altre). Solemnement, la Sílvia va deixar de prendre pastilles (li hagués agradat un acte més assertiu que s’adigués una mica més amb la trascendència de la decisió). El primer mes fer l’amor tenia com una emoció nova (un deia que era com més salvatge, o més autèntic, i l’altre que era més aviat com fer-ho d’amagat, com si fos una infidelitat). Però el fill no va venir. El nivell d’excitació va disminuir fins a l’habitual. El fill no venia. Van començar a comptar els dies i a prendre’s la temperatura, però el fill no venia. Es van començar a angoixar (i si ho deixem córrer, pensava l’un, i si visitem un especialista, pensava l’altre). Al cap d’un any es van fer les proves de fertilitat. Entraven dins de la normalitat, potser una mica baixes, però podia ser tranquil·lament degut al cansament, o a vés a saber, un constipat. Que ho anessin provant tant com poguessin, va dir el metge (eh quina recepta, i va riure), i que ja sortiria.

Per millorar la seva fertilitat, el Joan va anar a un metge naturista molt bo que li va recomanar una amiga… després d’unes quantes sessions, moltes herbes, massatges i gotetes diverses van arribar a la conclusió que el seu problema de fecundiat era d’origen psicològic, i que en realitat, si no podia concebre, era perquè no estimava prou la Sílvia, i per tant,i molt assenyadament des del seu inconscient es boicotejava el fill que els lligaria per sempre. El Joan n’estava ben convençut, tot i que una mica apenat, quan va anar a trobar la Sílvia per comunicar-li la seva decisió.

-He de parlar amb tu.

-Si, jo també, i segur que lo meu és més important…

-No, ja veuràs que el que jo et vull… t’he de…

-Estic embarassada.

II.

El Joan n’estava ben convençut, que li havien pres el pèl, i no li va costar gens d’anar a trobar el metge per dir-li quatre de ben fresques.

-Vostè, tros de quòniam que en mal dia vaig acceptar visitar, vostè em va convèncer de què jo ja no estimava la Sílvia

-Jo, no, jo no l’he convençut de res de tot això.No, no s’equivoqui, vam iniciar tots dos un camí que ens va portar a aquesta conclusió.

-Mentider! Estafador! I tant que sí! Que si cap dels seus remeis de pega funcionava era perquè hi havia una força inconscient dins meu molt forta que obstaculitzava la curació! O no reconeix les seves paraules?

-Cert, i les mantinc.

-Doncs sap què, curandero de rics? Sap què? Doncs que ara està embarassada. Què li sembla això, eh, què li sembla?

-Ah, molt bé, felicitats, això és el que volien, oi.

-Com que molt bé? Com que felicitats? Com s’atreveix? No li trenco la cara perquè sóc pacífic de mena.

-I a més ara ha de donar exemple,oi…

-I ara què fem, eh? Gairebé abandono la Sílvia embarassada per culpa seva!

-Miri, què vol que li digui, la veritat a vegades és dolorosa, però l’hem d’acceptar i tirar endavant, pitjor seria fundar una família sobre la base d’una mentida…

-Mentida? Aquí l’única mentida és vostè! Com se li acudeix? Vostè qui es pensa que sóc jo? Un monstre egoista i immoral que després d’estar dos anys demanant un fill i lluitant per aconseguir-lo quan el fill apareix se’n desdiu? Està de conya o què?

-Home, és millor créixer amb pares separats que en una llar sense amor, no creu?

-Llar sense amor? Llar sense amor? No, no ho entén. Això és culpa seva i per tant vostè ho arreglarà.

-Però com vol que ho arregli, home de déu?

-Ja li diré jo com ho arreglarà. Començarem una nova teràpia, perquè vostè es va equivocar, però aquesta vegada em convencerà de… jo què sé, que em feia por tenir fills pel síndrome de Peter Pan o per no ser prou bon pare o perquè en realitat tinc un conflicte amb la meva mare no resolt, que no perquè és una santa, o amb el meu pare que tampoc, però en fi, d’alguna manera ho haurem d’arranjar.

-Però escolti, per qui m’ha pres? Jo no sóc pas psicoanalista!

-Doncs s’hi torna. De fet, m’és igual com ho faci, com si em vol hipnotitzar, com si em vol donar un elixir d’amor etern, però vostè ara em convencerà que estimo la meva dona, que n’estic perdudament enamorat de fet, que vull un fill i que seré un gran pare. I ho farà gratis. Entesos?

-Però com vol que jo…

-I si no, sap el que li passarà? Ja ho sap a què em dedico jo? Marketing a les xarxes socials. Domino el cotarro que t’hi cagues, i si no se’n surt faré tal mala propaganda que ni un sol client s’atrevirà a creuar la porta d’aquesta consulta. Si ho fa bé, potser n’hi faig de bona . O sigui, comenci a pensar-se la manera, que només tenim nou mesos. O vuit, ja, de fet. Ah, vindré els dimarts, de 4 a 6, com sempre.

Sembla que la teràpia va funcionar.

Núria Boix

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 11, 2015 by in Literatura.
%d bloggers like this: