Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Una qüestió de marcs

74829605_d750d84de8

Diuen que Pompeu Fabra va començar la seva obra ingent de resultes d’un dia que es va demanar a si mateix per què escrivia cartes en castellà a la família si tota la vida havien parlat en català. Sense aquella curiositat, aquell rosec que després es va transformar en treball i es va projectar socialment, avui poc escriuríem en aquesta llengua.

Sempre és el mateix mecanisme: un per què pot portar a esbandir dubtes immediats, però dos, tres o quatre de seguits tenen la capacitat de fer trontollar suports que crèiem inamovibles. I una rastellera gaire més llarga de per quès aviat ens portaria als grans interrogants de l’existència, on tot acaba perdent sentit i es fa inútil. No es tracta pas d’això, ara.

Una de les coses més interessants del procés d’emancipació política que viu Catalunya és la manera com afecta les certeses insabudes, aquelles que la gent no havia tingut ocasió, necessitat o ganes de posar en quarantena. I tampoc no és estrany, perquè qualsevol instrument d’organització col·lectiva —un Estat, una religió o els estatuts d’una associació, tant és— aspira a fonamentar-se en unes veritats assumides que siguin, com a mínim, molt difícils de posar en qüestió. Com que sovint a aquests fonaments no se’ls treu la pols durant anys, o fins i tot segles, passen a conformar el que en podríem dir el sistema operatiu de les persones, aquell substrat instal·lat al cervell que no es modifica mai. I, normalment, que vingui algú amb la intenció de modificar-te’l sol comportar errors de sistema, per continuar amb la mateixa imatge. És a dir, estupefacció, seguida de reaccions poc enraonades. Sembla mentida, però el món és ple de ciutadans que no s’han plantejat mai com es van fixar els límits de la seva administració, ciutadans que et miren amb aquella expressió canina de no entendre res quan els vols fer veure que els topants territorials i tota la seva baluerna cultural són una pasta de convencions humanes només de vegades funyida amb certa coherència, i que de fet és en els estats grans on aquestes convencions se separen més de la lògica. Els estats, com els diccionaris que els solen precedir, són els grans creadors moderns de normes inqüestionades. No se sol negar els límits d’una frontera com no es contravé l’ortografia d’una paraula, i així ens anem aplegant en conjunts de bípedes amb un marc legal, amb drets i gramàtica pròpia (la lingüística i la civil). Com a contrapunt, els catalans, i passeu-me la broma, som éssers amb una insana quantitat de diccionaris per a tan poc Estat. Només per reparar aquesta anomalia l’opció de la independència ja fóra la més coherent.

Als estats nació més consolidats, la fixació d’aquests principis que dèiem ha arrelat fins al punt d’abstreure les persones de la consciència de la finitud col·lectiva. Per molt que ens sobti, mentre els catalans trafiquem amb la idea de la mort del país com qui diu dos i dos són quatre, Espanya està convençuda que la seva essència col·lectiva és immortal. I això a desgrat d’una història tota feta de pèrdues. En aquest panorama, l’ésser català, testimoni viu de totes aquestes pulsions i conscient de ser encara institucionalment anòmal, s’ha anat dotant d’una capacitat d’indagar en els embolics identitaris força notable, si ho comparem amb la mitjana. Un català mínimament informat que no sigui completament ruc té un ventall considerable d’armes dialèctiques per definir-se, precisament perquè s’ha passat la vida buscant el desllorigador de la seva anomalia. I això, a banda de convertir-lo en un pesat, li ha atorgat un cert ull per detectar les aixecades de camisa dels col·lectius nacionals que l’envolten.

El coneixement acumulat d’aquests paranys dels altres pot ser enriquidor a l’hora de fundar un Estat, un acte que s’assembla ben poc a la creació artística. I, així i tot, no em sé estar de recordar una idea que he tornat a trobar darrerament a la novel·la Totes les estacions de França, d’Oriol Ponsatí-Murlà (Empúries, 2013): «L’home que escriu en els cafès veu el món a través de la distància crítica que imposa la finestra. Una frontera que et separa del món exterior i que, alhora, te l’apropa.» Aquesta noció del marc de visió indispensable per a la poesia ja la va explicar molt bé Pere Ballart a El contorn del poema (Quaderns Crema, 1998). El que hi diu de la creació poètica es podria aplicar, ni que sigui per jugar una mica, a la generació d’una realitat administrativa nova. A mi m’agrada pensar que, col·lectivament, ens trobem en l’instant previ a la fixació d’aquest marc. Perquè és de marcs, que parlàvem. El món s’hi regeix, no ens ho hem inventat pas nosaltres, i és evident que l’única normalitat passa per aquí. Per això és tan absurd penjar llufes estranyes al col·lectiu que ens vam manifestar l’11 de setembre passat, els 2 milions de persones més heterogenis que s’havia vist mai en aquest país, units només per a la creació d’unes bases encara asèptiques, verges de prejudicis i d’inèrcies. És quan comencem a crear el contingut del quadre, o del poema, que l’anirem omplint de matisos, d’enteses i de discrepàncies polítiques. Ara encara no. Només tenim la ploma als dits i el full en blanc, som en un moment prepolític de creació que, com a tal, bandeja indefectiblement qualsevol fanatisme.

En aquest sentit, és una indecència no haver desmentit encara que les aspiracions d’emancipació catalanes siguin nacionalistes, un terme propagat per l’statu quo i assumit acríticament durant anys amb la nostra inveterada propensió a beure a galet. El mot nacionalisme és cada dia més aplicable als vells estats consolidats i menys a les nacions resistents. A Catalunya ho evidencien les enquestes, però també l’exacerbació d’un assimilacionisme espanyol que branda aquesta paraula contra els altres perquè no ha estat capaç de bastir arguments racionals. La historiografia potser s’hauria de plantejar seriosament un canvi de terminologia que no continuï relegant les aspiracions catalanes a una excepció europea, i parar, doncs, de seguir la veta a un llenguatge imposat i encara molt difós pels mitjans, i no només pels d’obediència espanyola. Perquè és la consciència de la raó, ja del tot distanciada de vel·leïtats romàntiques, el que fa que la independència de Catalunya s’erigeixi com l’única via possible de posar fi al conflicte. I no tan sols això. Els estats nació que s’han repartit el pastís europeu esmenant el mapa després de cada batalla han tingut una manera de blindar-se (sortosament ineficaç, en casos com el nostre) que gairebé mai no ha passat per la plaça pública. Només cal veure l’exemple de França, un hexàgon cohesionat per la Primera Guerra Mundial. I Espanya, que li va al darrere, no és més que una França defectuosa, per dir-ho de manera semblant a Albert Sánchez Piñol.

Contràriament, el marc que triarem la majoria de catalans no és tan sols que sigui legítim: de fet és més legítim que els altres, perquè passa per la democràcia, i en el nostre entorn geogràfic immediat hauria de fer aflorar una legitimitat nova que té en el referèndum d’Escòcia la primera pedra. Si l’Estat espanyol es vol homologar amb la democràcia anglesa, que qüestioni els seus límits obertament com fan allà. Però, si no hi està disposat, val més que s’aparti i no faci el ridícul de donar-nos lliçons. I encara menys amb el passat que té. Ni a nosaltres ni a Europa.

 

Valentí Rossell i Riera

Photo credit: Fernando Carmona Gonzalez / Foter / CC BY-NC-ND

Advertisements

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Setembre 21, 2014 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: