Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

“Abril, el més cruel dels mesos”

8713889784_d22f4974ab_c

Els grans poetes ho poden ser per moltes raons; me’n vénen dues al cap -al pap-, i em sembla que ja en són prou: una, la capacitat per fer “la cançó perfecta”, que dibuixa un perfil de poeta; una altra, no menys interessant, la capacitat del qui, no percaçant la cançó, aconsegueix “el crit que invoca”. La tipificació no és meva, és de Joan Vinyoli, i l’estableix definitivament al poema “No la cançó perfecta”. Ell cau en aquesta segona categoria, la seva poesia no assoleix la musicalitat de Salvat-Papasseit, Sagarra o Espriu, per anomenar tres poetes profusament cantats; però ha donat alguns dels aforismes (o “crits escrits”) més intensos de la literatura catalana (el del títol d’aquest article n’és un). La seva és una poesia nietzscheana (Vinyoli va traduir amb avidesa els poemes -sí, poemes!- de Nietzsche), que potser no fa filosofia a cops de martell, però sí poesia a bufetades.

El repte amb una obra massa poc coneguda és fer-la arribar a un públic general i fer-ho sense desmerèixer-la ni trivialitzar-la. La veu de la Núria Candela (que diu, no canta, els poemes) i les cordes de l’Eduard Iniesta aconsegueixen embellir els versos amb un triple objectiu assolit: seleccionar amb encert una vintena de poemes, dir-los “sense regalar les orelles amb floritures gratuïtes” (Jordi Coca), i fer-ho amb l’acompanyament musical d’un “mestre dels matisos [Iniesta]” (Jordi Coca). Qualsevol fallida en algun d’aquests tres objectius hauria suposat un menysteniment de Vinyoli. El disc Núria Candela diu Joan Vinyoli és tot el contrari; és la represa merescuda d’una poesia imprescindible. Es va editar el 2009 (a 25 anys de la mort de Vinyoli) però cal reivindicar-lo, més que mai, ara, en aquest centenari de Vinyoli. Em sembla que una tria de versos aforístics hauria de valer com a reivindicació del disc, i per extensió, de l’obra de Vinyoli.

Joan Vinyoli confessa que arriba a la poesia de molt jove, i l’impacte és fulminant, “dins l’ànima naixies, / meravellós, inconegut anhel” (D’una terra). La vida, a leshores, esdevé mirada poètica i la poesia esdevé destil·lat de vida, “vares tenir la copa de la vida / arran de llavis i bevent mories” (Vida més alta). De fet, fins i tot qualsevol exercici de realisme literari queda entelat pel tel de la mirada poètica i de l’experiència on conflueix vida i estètica: “Calen / realitats, no fum. / I tanmateix, un fum / ara m’entela, s’interposa, fluix, entre la Cosa i jo, que totes les arestes / afina: ja el món quasi no fa mal” (A les tres copes dic això). Tanmateix, la poesia de Vinyoli no pretén ser una vaporosa que enteli el seny i embelleixi, per difuminació, la vida. La poesia de Vinyoli és alhora silenci i crit que invoca: “No la cançó perfecta, sinó el crit / que invoca Déu és necessari […] amb ulls encesos cal entrar / dins la nit del misteri” (No la cançó perfecta); una poesia que crida el jo a despullar-se de maquillatge i a mirar-se amb cruesa, a “perforar les negres galeries / del meu carbó, sense que mai / no hi trobi cap diamant” (Queralbs).

La introspecció pot ser devastadora, i és en els moments decisius, a punt del naufragi, que l’altre pot salvar: “No crec en mi però no em deixis” (Algú que ve de lluny). La crida, és doncs, a mantenir la intensitat en allò que de més menut, de més efímer trobem a la vida, perquè la vida és també menuda i efímera: “siguem tan sols un vague somnieig / de vida vulnerable: crit escrit” (Vida vulnerable). I ho és des de la mateixa infantesa del poeta, on la intensitat lúdica és refugi i salvació: “No puc pas dir que fóssim / feliços, no, però la meva / germana i jo pensàvem, inventàvem jocs” (Retrat de família). L’altre -la germana, o l’amant, o l’amic- a qui, com a un mateix, es pot invocar amb el crit silenciós, o amb el silenci que esdevé crit: “Sols un estrany sanglot / que es reprimí. Silenci. / Llegim-nos un altre cop, si és possible, els ulls” (Versos molls), amb crits que, d’altra banda, també troben el seu moment de solitud: “Crits que jo m’invento, / que ningú no sent. […] Tot és ara i res” (Tot és ara i res). I entre el crit i el silenci, la paraula, la paraula que anomena i crea, que troba i és trobada; la paraula que genera una dialèctica amb el silenci, i que si és carregada de sentit, acosta al silenci: “En veritat us dic / que no es fa res en veritat sinó / per la paraula creadora de silenci” (No res, un fum). La paraula que pot radiografiar i cartografiar l’anima, fins i tot en el moment del tedi: “tot s’ha tornar avorriment, […] / per covardia, seny o bé impotència” (A les fosques), un tedi contra el qual la vida esdevé lluita, i sovint derrota, amb una “guerra / mediocre de molts anys” (La història del soldat).

És per això, que Vinyoli arriba a una conclusió que anticipa la mateixa que valdrà per al Jo confesso de Jaume Cabré; Vinyoli la formula com segueix: “és bo tenir llàgrimes a punt […] sempre el mal i la vergonya duren” (Abans que neixi l’alba). I tanmateix, la veu poètica fa possible una experiència vital superior: “tot el que miro m’exalta / i parlo com un orat” (La paraula), quan “roques amunt al cim de l’espadat / el solitari parla amb el profund” (El separat). La lluita de la poesia és, en el fons, contra la mort, entesa no com a final de la vida biològica, sinó com a final de la plenitud en vida, com a tedi, com a “malaguanyat temps de la vida, / aquest, tan sols per patollar-hi” (Autoretrat a 65 anys).

Passats aquest primers 16 poemes, Eduard Iniesta delecta amb un interludi musical, i segueixen 7 poemes finals, tan ben triats com els primers, però que estalvio per tal de no allargar (encara més) aquest article. Sigui com sigui, és evident que aquest enregistrament hauria satisfet plenament Vinyoli, que ja l’any 1976 s’entusiasmava amb la tria i dicció que Candela feia dels seus poemes; i és que, potser, només la veu de Núria Candela pot donar vida sonora a una poesia que ja ha esdevingut vida, el “crit escrit” vinyolià (i nietzscheà):

“Tant és així que l’àrid
hivern amb què s’obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es converteix en pa de vida” (Elegia de Vallvidrera).

CANDELA, Núria; INIESTA, Eduard (2009) Núria Candela diu Joan Vinyoli. Temps Record.

Jordi Pedret Rodes

Advertisements

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Abril 5, 2014 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: