Incompletament Puntí

Qualsevol excusa és bona per tenir notícies d’Adrià Puntí. Fa una mica més d’un any va publicar un llibre, Incompletament Puntí, va editar un DVD d’un concert fet a la tardor a Girona i mentrestant prepara un disc nou. I una pel·lícula, El viatge d’un savi vilatrista cap enlloc. A més a més, ha fet un concert al Palau de la Música de Barcelona en el marc del cicle BandAutors. Coses del centralisme, ha calgut el pas per la capital, per reincorporar-lo al paisatge sonor d’anuncis i entrevistes.

Al Palau de la Música va obsequiar un auditori concentradíssim i emocionat amb dues hores i mitja de concert. Sol d’entrada, després amb la banda de guitarra, baix i bateria (la Fellaction on the Rocks Band Bang Bang) i un octet de corda (el jove Taller d’Orquestra) va repassar cançons dels seus discos en solitari, d’Umpah-Pah i va presentar cançons inèdites que han d’aparèixer al seu nou disc. Puntí, camaleònic com sempre (o més) canviava de veu, de ritme, d’instrument: brillant tocant el piano de cua mentre feia contorsionismes; desbordant energia amb la guitarra acústica; dolç a l’harmònica; genial, i geniüt, amb la veu. Canvis de ritme, dèiem, que portaven de les melodies acaronades als compassos de tango per arribar al rock vibrant; vibrant com el públic que el seguia hipnotitzat i gairebé incrèdul.

La resurrecció, però, havia començat la primavera de l’any passat amb la publicació d’Incompletament Puntí, un llibre d’il·lustracions, textos i fotos. Si Maria (2002), el seu últim disc publicat, el dedicava a la mare, el llibre va dedicat a Narcís Puntí, pare de l’artista. No només l’hi dedica, sinó que hi mostra, i hi elogia, part de l’obra artística paterna. Així, els textos són il·lustrats per dibuixos de traç ràpid fets per Adrià Puntí i fotos de gravats, escultures i vitralls creats pel pare. Són una constant els jocs i efectes de llum, però sobretot la foscor, l’absència de llum. Els vitralls són “per cecs”, els dibuixos estan fets a les fosques, i en els “monòlegs entrevistats” que apareixen al llarg del llibre, explica les conseqüències artístiques i personals dels seus problemes de visió.

« – Sóc maniàtic, ja et dic, maniàticament visual.

– Avui deies que llegies una estona amb l’ull esquerre i una estona amb l’ull dret. Com és això?

– Sí home! L’avantatge de tenir lents amb els meus problemes oculars, doncs un s’ho monta per anar bé i millorar. A estones llegeixo amb l’esquerre i a estones amb el dret. És per compensar l’atrofiament mental.

– O visual…

– I mental, sí sí!

– A quin punt creus que arriba aquest?

– Vaig tendint a arribar a una perfecció bastant universal. Els camaleons juguen una mica així. Miren per la dreta esbiaix, i de costat amb l’esquerre fan un torbellino. Doncs mira, tinc aquest punt més de rana. »

Si la deficiència visual de Puntí el va fer decantar-se cap a la música més que cap a les arts plàstiques, es fa evident amb l’Incompletament Puntí un univers creatiu rar i subtil. Música, lletres i il·lustració formen part d’un mateix conjunt construït amb honestedat. En un article que cal llegir, Ultralocalisme, un antídot contra l’esnobisme, Jordi Pedret prenia Perejaume com a exemple d’artista indeslligable del seu entorn més proper. Per desintoxicar-nos de tanta cultura globalitzada, podríem continuar amb Puntí i resseguir-ne la trajectòria per trobar-hi els ressons locals, i fins i tot familiars, que el fan únic. L’univers particular Puntí es construeix amb una llengua local i localitzable, una llengua quotidiana amb la qual aconsegueix ressons hipnòtics, amb poemes i lletres impregnats del ritme i la melodia de qui fa servir la llengua com a instrument musical.

Alba Flórez i Canals