Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Sinuosa sina

Sin título

Pot existir alguna cosa així com ara una forma imperfeta, o millor, una forma informe, una forma sense consistència, una forma que, bo i tancada, bo i definida, tingui algun punt secret de ruptura, una mena d’ensorrament sord i constant? Pot una forma, una figura, estar-se allà, a bastament visible, i alhora amagada, recòndita, tossudament oculta? Podem no veure allò que resoludament veiem?

Aquest objecte estrany, de “forma inexplicable” (El seno florecido[1]), Ramón Gómez de la Serna l’anomena seno, i li consagra un llibre devot, únic, d’una sinceritat rara. Perquè els senos ramonians, els senos dels quals no deixa de parlar a través de tot el seu llibre com en un llarg i únic sospir, són una cosa tal que,  malgrat tota la seva “cruda visualidad”, o millor, fins i tot en el moment més viu de la seva “cruda visualidad” (Los senos bajo los hábitos), es presenta repetidament com a “lo inaudito, lo inesperado, lo impossible” (Los mejores senos).

El seno ramonià no és inesperat perquè el pudor de la dona l’oculti; no és inaudit perquè l’home no l’atenyi tant com el seu desig voldria; és inesperat i impossible perquè per més que a primer cop d’ull presenti una viva i evident diversitat de formes (Gómez de la Serna somia, de fet, a fer-ne un “jardín botánico en que figurasen todas las especies de senos del universo”, Variedades y observaciones), els falta amb tot el que es podria anomenar la seva forma última o profunda, el seu eidos, allò que, més enllà de la seva forma particular i contingent (més enllà que aquest pit sigui així o aixà), els podria sostenir, unificar, explanar o resoldre[2].

Si aquesta eidos existís, si l’home aconseguís aprehendre el que de la Serna anomena per la seva banda la  “cuadratura de los senos(Prólogo), el personatge de la prosa El suicida hauria pogut estripar la seva carta de comiat: “Me mato porque no puedo comprender sus senos, porque no los puedo abarcar, porque me han llegado a dar la desesperación extrema. Los toco todos los días y sin embargo es como si no los tocase”.

Aquest és el drama: els pits tenen forma, però no eidos. Bé, el drama o la virtut,  perquè si la seva forma no fos una “forma inexplicable”, és a dir, una forma sense això que n’hem dit eidos, de cap manera no podria ser “excitante” (El seno florecido). Tota la seva meravella rau en això. És aquesta manca d’eidos allò que fa que l’home sigui sempre una mica com l’amant de Senos de viuda “que escarba siempre, presintiendo algo que está cercano, que ve con más nitidez que nada, aunque no lo acabe de alcanzar” (Senos de viuda).

Què hi ha de més meravellós que no tenir eidos? Què hi ha de més meravellós que aquesta estranya virginitat? Totes les proses al·lucinants i somiadores de Gómez de la Serna pivoten sobre això, extreuen la seva força d’aquest buit: si no hi ha eidos, no hi ha límits. Tot és permès. Què no són els pits en un univers que no ha previst cap concepte per a ells, en un univers que els manté en una mena d’existència errant i màgica, misteriosa?

Però potser caldria dir que els senos encara no tenen eidos, que encara no l’han rebut. Perquè la convicció de Ramón sembla ser que aquest secret existeix, però que encara no ha arribat el dia en què ha de proclamar-se. És, amb tot, un “fenómeno que se espera y que ha de ocurrir el día de una mayor evolución, el día en que se prepare el advenimiento de la nueva mujer” (El seno florecido). Hi ha com un messianisme del seno, la creença que algun dia ha d’arribar un esdeveniment en virtut del qual els pits revelaran el seu secret, manifestaran el seu eidos, l’esperança d’un esdeveniment que redimirà el seu buit. La mà, quan palpa o acaricia, és com si cridés aquest esdeveniment, com si supliqués per ell.

I la mà de Ramón imagina apassionadament aquest esdeveniment, profetitza, crea els seus dogmes. Per exemple, el dogma d’un interior del pit, d’un pit carregat de secrets, que fa que aparegui com un “secretaire con rincones inaccessibles” (Senos de viuda), o com “pasionarias” que “solo se abren ante los reyes” i que romanen en canvi “bajo su envoltorio siempre para los que no somos reyes” (Reyes y sultanes). Pits també que es poden obrir com “sagrarios en que meter la mano y quizás sacar de ellos el corazón o la copa de la embriaguez” (Senos consagrados).

Però potser el dogma més important de tots, el que més contribueix a aclarir aquest esdeveniment final, és el dogma d’una transformació del pit en flor, d’un brotar el pit en flor. El destí del seno no és romandre tal com és, amb aquesta forma informe. La seva forma actual és una mera forma de trànsit. A l’interior del pit, una forma nova espera el moment per brotar i per dur el pit a compliment. “Los senos ese día de paso de una hora del transformismo a otra –horas que duran siglos- se abrirán florecidos por fin, convertidos en la rizada camelia que son por dentro”, resolts per fi en una “flor en que los senos se habrán perdido para siempre” (El seno florecido).

És forta la fe de Ramón Gómez de la Serna en els pits? Hi ha un Ramón, el Ramón més enjogassat i més devot, més fidel i més infantil (“Pareces un niño jugando con ellos…”, li diu una dona, “Y lo soy… Lo seré siempre… (…) La infancia no acaba, se continúa…”, li replica Ramón a Diálogos; som interminablement infants davant dels pits) que respondrà que el seno és així, i que cal creure-hi, que no hi podem fer res més, que són un afortunat “hallazgo inverosímil”, un “regalo místico de Dios” (Los ciegos), i que cal que els celebrem. Senos, el llibre, també és sobretot això: un llibre festiu com pocs es deuen haver escrit, ple de jubilació, exaltat i meditabund a la vegada.  Però també hi ha un altre Ramón, desencantat, cansat. El Ramón que tot d’un plegat sent la necessitat de col·locar al final del seu llibre una Expiación epilogal en la qual, las de la seva fe, cansat de la seva tossuda infància, declara: “vanos son todos los senos”, “eso de los senos es la mayor superstición de los siglos”, “los senos no están en ellas, sino que son una ilusión nuestra”.

Tant hi fa, aquest “escepticismo postrero” (El ermitaño), perquè fins i tot en el moment de la destitució dels senos, en el moment de la insubordinació, el pit no deixa d’exercir el seu poder, encara que ho faci d’una altra manera, i l’infant que s’ha fet adult “los contempla como si fueran todo el engaño de la vida, sensible y patente” i en acabat s’hi prosterna encara, s’hi prosterna com aquells “hombres ancianos que ya no buscan los senos sino para eso, para abstraerse ante ellos com los frailes de Ribera los están frente a un cráneo pelado” (El ermitaño), es prosterna davants uns pits que potser són ara més grandiosos i més sinuosos que mai.

Roger Fusté


[1] Per les citacions, donaré en cada cas com a referència el títol del fragment corresponent. Utilitzo l’edició següent: Goméz de la Serna, Ramón (2005). Senos. Madrid: Biblioteca Nueva.

[2] Gómez de la Serna utilitza sovint aquesta idea de resoldre els senos.

Imatge: detall de Gabrielle d’Estrées i la seva germana la Duquessa de Villars, Escola de Fontainebleau, 1594. Font: Viquipèdia.

Anuncis

One comment on “Sinuosa sina

  1. Núria Boix
    Març 5, 2014

    “Los senos no están en ellas, sino que son una ilusión nuestra”.

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Març 2, 2014 by in Uncategorized and tagged , , , .
%d bloggers like this: