Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

El llop de Wall Street

Plató, a la República, es pregunta què és pitjor, si cometre una injustícia o ser-ne víctima. James Belfort, el protagonista de la darrera pel·lícula de Martin Scorsese, ho té molt clar: si cal cometre injustícies per a fer-se ric, es cometen. Val la pena. De fet, és l’únic que val la pena en aquest món. La pel·lícula ha estat rebuda amb certa polèmica, perquè el director presenta la vida d’un estafador de Wall Street de manera que no deixa prou clar que en Belfort és pervers, que amb les seves actuacions no sols va perjudicar moltes persones, sinó que a més va contribuir al desastre econòmic actual; és a dir, la seva història ben explicada ens hauria de causar repugnància. Però no ho fa.

I és que com les històries de gàngsters han demostrat abastament, els dolents també tenen sentiments i ens hi podem identificar, especialment si ells mateixos expliquen, en primera persona, la seva història, com és el cas. I no, James Belfort no se’ns presenta com un estafador fred i sense escrúpols; més aviat com un noi llest, entremaliat i extremadament ambiciós, una mena de Julien Sorel actual que aprofita els mecanismes que té a disposició per pujar de categoria social; certament és un Julien Sorel més vulgar, més materialista, però en tot cas, prou simpàtic.

535px-Jordan-Belfort

Però l’ambigüetat moral de la pel·lícula no rau en el fet que el protagonista no sembli un monstre, sinó més aviat en el que sembla suggerir: que el que Belfort busca, vol, desitja és el que vol tothom en realitat, i l’única diferència entre ell i els qui no fan com ell és que ell té la imaginació i la tenacitat per aconseguir-ho. I no és només la riquesa, sinó també, o sobretot, la sensació d’estar per sobre de tot i de tothom, més enllà del bé i del mal, de sentir que el món és als teus peus i que, per a tu, i només per a tu, tot és possible. La gent normal té massa por, o massa mandra, o massa poca imaginació per atrevir-se tan sols a somiar-ho, però si algú els hi porta en safata, faran com James Belfort: no dubtaran ni un moment a cometre les injustícies necessàries. La igualtat d’oportunitats no seria res més que això: un sistema que garantís que qualsevol persona amb el talent o la sort necessària pugui de tant en tant elevar-se per sobre de les altres i viure com un rei i tenir la sensació de ser l’amo o la mestressa del món. En tot cas, això és el que defensa Belfort en el discurs de comiat que fa als seus empleats, un discurs que es pot llegir com una paròdia en clau crítica de la igualtat d’oportunitats que en principi és un dels valors fonamentals dels Estats Units, però també com una descripció més acurada que la tradicional del que la majoria realment entén per igualtat d’oportunitats: l’expectativa que jo, individu pobre, miserable, treballador (un “pringat”, per entendre’ns) algun dia, pugui fer com Belfort i llançar una llagosta al cap de l’inspector de l’FBI que ve al meu iot a fer preguntes indiscretes.

Això queda palès en l’actitud del pare del protagonista, un home tranquil, tirant a gris, que suposem que sempre ha pagat els seus impostos, sempre ha estat fidel a la seva dona, i en general ha complert totes les normes i s’ha comportat com un representant exemplar de la classe mitjana. Doncs bé, de primer el pare s’escandalitza per tots els diners que l’empresa dedica a festes i prostitutes, però quan el fill li explica en detall les festes i les característiques de les prostitutes, no es veu amb cor de sancionar-lo perquè no se li acut cap raó de pes per fer-ho; no té prou força moral per renyar-lo i l’únic que al final se li acut de dir és que segurament ha nascut massa d’hora.

Però tornem a la pregunta plantejada en la República: després de tota una investigació sobre la naturalesa de la justícia en la societat i en l’individu, Plató conclou que una ànima justa és una ànima sàvia, equilibrada i harmoniosa, en què la part racional domina la irracional; per contra, podem comparar l’ànima injusta a un cos malalt, corrumput, desequilibrat. I qui pot desitjar tenir un cos malalt, o encara pitjor, una ànima malalta, pertorbada? Doncs bé, al final de la pel·lícula, James Belfort és la viva imatge d’un cos malalt i una ànima pertorbada (per això es pot dir que la pel·lícula comdemna de fet la seva manera de fer, perquè ens mostra la seva decadència), però ell “ne regrette rien“, en tot cas, només que s’acabi; ell ho té clar, continua triant la injustícia.

Núria Boix

Enllaç a vídeo: http://youtu.be/DG3baU6hWd0 (The Wolf of Wall Street)

Imatge: Jordan Belfort (Pjairus, Wikipedia), ex-broker i autor de The Wolf of Wall Street, adaptat al cinema per Martin Scorcese (2013).

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on febrer 23, 2014 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: