Recuperar la veu
En la meva vida d’alumna universitària erràtica, passant moltes més hores a la biblioteca de La Caixa (tant tristament perduda) que a les aules, vaig llegir les tragèdies gregues amb deteniment. Les furgava i furgava com si hi hagués implícit algun secret que m’era fonamental, però que no aconseguia esgrimir.
La primera vegada que vaig topar amb els poemes dramàtics del contemporani Iannis Ritsos va ser com sentir dringar uns cascavells a través d’una escletxa. Amb els anys, s’hi han anat infiltrant altres textos i experiències reveladores que han eixamplat l’escletxa fins a obrir-me la consciència, el cos i, per fi, la paraula.
Les dones de Ritsos[1] –que eren les figures negatives de les tragèdies- se’m van presentar com les ancestres de la meva genealogia, amb un reclam que m’interpel·lava a girar la mirada enrere per entendre com el passat havia engolit les seves veus i, de retruc, també la meva. De com els nostres cossos s’han hagut de vinclar per reprimir dia rere dia l’alè d’una vida en llibertat.
En els monòlegs que conformen aquest volum l’autor els posa al davant un receptor pacient, per tal que es pugui produir la comunicació del seu missatge. Com una recompensa, com una tardana justícia. Elles, per fi, podran buidar-se, deixar anar la seva versió.
Ens han repetit fins a la sacietat que les bases de la nostra cultura són la Bíblia i la Cultura Clàssica. Des del dibuix de la Història que ens han perfilat tot comença i acaba amb el Patriarcat. D’aquesta manera el sistema es legitima sota el paraigües d’inevitabilitat i es justifica sota un ocult (o no tant ocult) biologisme determinista. I sembla que no hi hagi alternativa.
Més tard he sabut que les intel·lectuals feministes que volien empeltar-se amb el comunisme ja van començar a defensar l’existència d’una fase matriarcal comunitària en la història de la humanitat, basant-se en les teories de Bachofen (1817-1887). Dibuixaven l’ideal d’una societat igualitària, llibertària i pacifista.
El cert és que anys més tard, la cèlebre arqueòloga, Marija Gimbutas (1921-1994) va fer públiques les seves d’excavacions -totalment apolítiques- en què analitzava més de 30.000 peces trobades. Els seus resultats van capgirar la prehistòria d’Europa. Van ser una pedra de rosseta. Va descobrir que la Vella Europa (des de 6.500 aC fins 4000-2500aC) tenia una cultura matrifocal, matrilineal, agrícola, sedentària, igualitària i pacífica. Adoraven una Deessa Mare que encarnava el principi creatiu com a font de tot.
La cultura nativa de la Vella Europa sembla que es va acabar per les ràtzies d’invasors, pastors de les estepes russes que van portar una nova organització patriarcal, estratificada, pastoral, mòbil i guerrera. Hi ha molts indicis que asseguren que gairebé totes les cultures d’arreu també haurien tingut una llarga fase semblant abans de la irrupció de les societats teocràtico-militaristes. Algunes poques han sobreviscut fins a la Globalització.
En termes de Riane Eisler, s’acabava amb un model de societat (i d’individus) solidari per establir-ne un de dominador, que es va estendre com una taca d’oli i que avui ens ha portat fins a la crisi global, cultural, ecològica i individual.
D’aquestes societats neolítiques que ens poden donar pistes de com s’estructurava un imaginari col·lectiu totalment diferent de l’actual, Creta sembla que en va ser el cant del cigne, pel què fa als nostres marcs culturals[2].
L’Orestea escenifica el xoc entre les dues cultures, la matriarcal i la patriarcal i relata el pas de les normes solidaries a les dominadores. Es planyen les Eumènides: “ah! Que em tractessin així! Jo, la ment del passat, ésser tirada sota terra, proscrita, com les deixalles!”.
A partir de llavors, des d’Èsquil fins a Eurípides, una única concepció patriarcal de la família nuclear cada vegada més assentada va informar els relats, les tesis i els personatges. Els valors patriarcals, proposats pels dramaturgs reflecteixen la creació d’una moral pròpia de la ciutat atenesa. Ciutat fundadora de la nostra pròpia ciutat i de la nostra civilització occidental[3].
I en plena crisi cal esbatanar-ho tot, obrir de bat a bat el crit que aquests valors són contingents, però no eterns.
I això només és possible si recuperem les veus i la potestat d’alçar-les. Les alienes i les pròpies. Les que venen d’un passat ofegat i les que apunten cap a un futur. Perquè només obrint pas a la font de la veu podem ser copartíceps en la creació de la nostra evolució personal i col·lectiva. I només així fer reals les alternatives a través de noves formes d’estructurar la cultura, la política, l’economia, la ciència i l’espiritualitat des d’una concepció que ens permeti superar la fase dominadora i viure des d’una cosmovisió veritablement solidària, sustentadora i, per què no, feliç.
Mariona Iribarren Nadal
http://desdelesarrels.blogspot.com.es/
[1] Iannis Ritsos, Tres poemes dramàtics.
[2] Riane Eisler. El Cáliz y la Espada. Nuestra historia, nuestro futuro.
[3] Ana Fraga Iribarne. De Electra a Elena. La creación de los valores patriarcales en la Atenas clásica.
Imatge: Aiwok “Venus of Galgenberg made of green serpentine 30,000 years ago” (Wikipedia)
Sirventès 