Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Domènec de Bellmunt

bellmunt_domenec-de

En una petita esquela publicada a La Vanguardia se’l defineix com a “advocat, periodista i escriptor”, antic chancelier del Consulat de la República espanyola a Tolosa, chevalier de l’Ordre des Palmes Académiques i Medalla d’Or de la ciutat de Tolosa. Què havia fet, per ser totes aquestes coses?

La història d’en Domènec Pallerola i Munné, el nom real del polígraf de Bellmunt d’Urgell, comença en aquest poble de la Noguera, on va néixer el 1903 i d’on va marxar, ja de ben jove, per estudiar dret i per començar a treballar de periodista. A partir dels anys vint la premsa catalana enceta un període hiperactiu, marcat per la proliferació de capçaleres i per la modernització progressiva de les plataformes i els models de periodisme escrit. Els diaris, setmanaris i revistes del país acullen escriptors consolidats com Josep Carner, Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra i Josep Pla, i joves periodistes que s’agrupen en colles i tertúlies, en cafès i ateneus, amb ganes de fer parlar tots els espectres de la realitat i allunyar-se de la pontificació moral explícita, molt present en alguns models anteriors. Proliferen els reportatges i els articles sobre els baixos fons, sobre el vici i sobre els encants de la Barcelona resclosida del xino, antítesi de l’airejat i benestant Eixample.

En aquest context comença a publicar el jove Bellmunt. Primer, de Barcelona estant, a La Veu de Catalunya, La Publicitat, L’Opinió o La Rambla, i més tard des de París, on s’exilia amb l’arribada de Primo de Rivera al poder. A la capital francesa treballa de corresponsal de La Publicitat i de secretari de Le Courrier Catalan i descobreix, segur que entre moltes altres coses, el primer descobridor (seriós) de la catalanitat del descobridor d’Amèrica: Luis Ulloa, un historiador peruà de qui en Bellmunt va traduir Coulomb, catalan. La vrai genèse de la découverte de l’Amérique (1927).

De tornada de l’exili parisenc continua publicant en diversos mitjans, fa d’advocat i treballa de secretari del ministre d’economia, Lluís Nicolau d’Olwer. Tot i així, aquest període de no-exili no dura gaire, ja que l’ocupació del 1939 el duu de nou a França. Domènec Pallerola s’instal·la a Tolosa de Llenguadoc i esdevé un dinamitzador molt actiu de l’activitat cultural i de la discussió política a l’exili, a més de doctorar-se en Dret per la universitat de la ciutat occitana amb la tesi L’èxode espanyol de 1939 i les seves repercussions en el dret internacional públic i privat.  Quan el 1946 apareix la revista Foc Nou n’esdevé director i també participa al Casal Català de Tolosa, que enguany celebra el  setantè aniversari i que avui continua oferint activitats de difusió cultural i d’ensenyament de la llengua.

En alguns papers es presenta Domènec de Bellmunt com el primer reporter català. Pioner indiscutible o no, el cas és que molts dels textos de preguerra utilitzen formes noves de periodisme: combinen la narració i el diàleg per presentar unes realitats que el lector tenia ben a la vora però que potser li eren força llunyanes, i barregen l’entrevista i la fabulació, com la “sèrie d’intervius amb monuments de Barcelona” (!). Com feien altres col·legues de professió, en alguns casos Bellmunt utilitza materials periodístics que passa per l’embut de la ficció. És el cas de la novel·la L’Àngel rebel (1935), elaborada a partir dels reportatges sobre la Barcelona del districte cinquè; tot un gènere que compta amb il·lustres cultivadors d’ací -Lluís Capdevila, Josep Maria Francès, Josep Maria Planes, etc.- i d’allà -Jean Genet, André Pieyre de Mandiargues, Paul Morand, etc.-. L’Àngel rebel i els reportatges que van inspirar-la són, que sàpiga, els únics textos de Bellmunt recuperats fa relativament poc, al volum La Barcelona pecadora. Edició de Francesc Canosa. Barcelona: Acontravent, 2009. A més del periodisme i la novel·la dedicats a aquest univers, Bellmunt és autor de retrats literaris, de traduccions, de memòries, d’assajos i de narrativa en català, en castellà i en francès. D’entre els títols més suggeridors: Opération bonne humeur : l’anti-cafard, une assurance contre l’ennui (1980) i la Teoria fluvial de l’humor català (1985), a més de la primera biografia de Lluís Companys, publicada a Tolosa el 1945.

A banda de l’esquela que citava al principi, el 15 de maig de 1993 apareix en el mateix diari una esquela oficial de la Generalitat de Catalunya, justificada per la distinció de la Creu de Sant Jordi  que li havia estat atorgada dos anys abans, el 1991. Les condecoracions oficials són, de ben segur, importants, però sovint sembla que diuen més del concedidor que no pas del concedit. El millor reconeixement per un escriptor és, sens dubte, el que li ofereixen els lectors. Que no s’aturi, doncs! Per això mai no és tard, perquè la glòria pòstuma de l’homenatjat no és altra cosa que la satisfacció present del lector.

Pep Sanz Datzira

Fotografia: http://traces.uab.cat

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on febrer 17, 2014 by in Uncategorized and tagged , , , , .
%d bloggers like this: