Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

De com (ens) incomoda Walter Benjamin

Benjamin-sm

Walter Benjamin fou un pensador incòmode. I encara (ens) incomoda , malgrat la folclorització a la qual sotmetem la seva figura (el gravat de Klee l’Angelus Novus, l’estada a Eivissa, el presumpte suïcidi a Port Bou, la mítica maleta que carretejava en la seva fugida de la Gestapo, la qual ha donat a lloc fins i tot al títol d’una revista cultural…). En vida fou un pensador fecund, original, potent; però aquells dels seus contemporanis que l’admiraren i que foren capaços de reconèixer-ne la força, immediatament van caure en la temptació de canalitzar-la, de redreçar-la i per tant, en el fons, de reduir-la només a algunes de les seves dimensions. No és que el pensament de Walter Benjamin sigui com un força bruta que calgui depurar, ans tot el contrari: és un pensament i una escriptura tan elaborats i intricats que provoquen que el lector sempre hi descobreixi noves filigranes imprevisibles i sorprenents. D’aquí que una de les estratègies adoptada ja pels seus contemporanis fou la d’intentar contenir i marcar el camí a aquesta lenta però constant ona expansiva. Així el seu amic Gershom Scholem en deplorava la deriva marxista, i hagués volgut comptar amb Walter Benjamin entre les files del sionisme. Theodor W. Adorno (“marxista ortodox i simpatitzant del partit comunista”, en descripció maliciosament simplista de Félix de Azúa), en canvi, pressionà per tal que adoptés una metodologia més dialèctica. Bertolt Brecht, per la seva banda, manifestava la seva tírria a la influència en l’obra de Walter Benjamin tant del misticisme cabalístic com de l’Escola de Frankfurt…No és tracta només, com assenyala Félix de Azúa a propòsit d’una nova traducció al castellà d‘El llibre dels Passatges (Das Passagen-Werk), que aquesta obra -com tot el conjunt d’escrits de Walter Benjamin- “permet tantes interpretacions que els comentaristes sempre ens quedem curts”, sinó que possiblement ens trobem amb el fet que davant una obra densament polifacètica, hermètica en la seva mateixa proliferació expressiva, hom adopti, per tal d’enfrontar-s’hi i digerir-la mínimament, el recurs de canalitzar-la (reduir-la, simplificar-la). Des del moment que ha esdevingut un clàssic, una referència que queda bé citar, la pregunta que ens hem de fer no és “A qui incomoda Walter Benjamin?”. (A més a més, sempre el lector hi pot trobar algun punt en què enganxar-s’hi i acomodar-s’hi). Més aviat convé demanar-nos “Què (ens) incomoda de Walter Benjamin?”. En alguns casos, fins i tot podem arribar a aquesta altra formulació “Qui tem Walter Benjamin?”

Com a mostra un botó: l’article “Salvem Walter Benjamin dels seus fans”, publicat a L’Avenç. L’autor, un tal Stephan Wackwitz, escriu amb certa rancúnia, pel fet d’estar ell ja de tornada del xarampió del pensament radical, i en veure que, tanmateix, Walter Benjamin encara està ben considerat en el món del pensament i de l’acadèmia. Després d’explicar com el va impactar de jovenet el llibre Direcció única en el context post- maig 68, argumenta Stephan Wackwitz que actualment sols s’hauria de tenir consideració per Benjamin com a literat, és a dir com a prosista i poeta. No pas com a ’científic’. Els pecats de Walter Benjamin:“la confusió del seu pensament”, “l’embolic paradoxal de la consagració poètica i els estàndards científics”, l”arrogància científica”… Només troba salvable ‘científicament’ el llibre sobre el concepte de crítica romàntica; la resta, ja estava superat als anys 60… Sols aquells que han substituït els estàndards científics tradicionals per la “creació d’un sentit difús”, com uns tals Derrida o Agamben, se’l poden prendre seriosament. És clar, a Stephan Wackwitz l’irriten aquests pensadors difusos ’no científics’, però també el disgusta, i molt especialment, que escrits com les Tesis sobre la filosofia de la història puguin tornar a tocar la “fibra de les esperances il·lusòries (sic) dels estudiants d’una revolució contra tot” (com confessa que li succeí a ell i a la seva generació, durant la seva confusa joventut). Està clar, llegir Walter Benjamin inadequadament -és a dir, fora del canal de la literatura -pot generar esperances revolucionàries, les quals l’autor d’aquest sermonet, com que n’està de tornada, sap que són ‘il·lusòries’. A part d’aprofitar per llançar una pedra a certs corrents i pensadors contemporanis no prou ‘científics’, a Stephan Wackwitz l’incomoda, doncs, que Walter Benjamin pugui encara ara, com a pensador, suscitar esperances revolucionàries. Propugna, doncs, canalitzar la força de l’obra de Walter Benjamin vers una única direcció: la literatura, entesa com aquell calaix en què “el coneixement antiquat esdevé poesia que no passa”.

Cal admetre els aspectes positius del text de Stephan Wackwitz (a part de reconèixer el mèrit literari de l’obra de Walter Benjamin, és clar): constata que malauradament se n’ha fet un personatge de llegenda, a partir de fets biogràfics com ara la mort a Port Bou i la maleta misteriosa… Llegenda amb miracle inclòs, afegeix irònicament, des del moment que Adorno suggerí que el sacrifici de Walter Benjamin hauria obert la porta a la salvació als seus companys de fugida… De fet, fer-ne una llegenda forma part de les estratègies, més o menys conscients, de domesticació (canalització) del pensament de Walter Benjamin. Un altre símptoma d’aquesta domesticació és una recepció dels escrits sobre l’Angelus Novus, que no té en compte els seus aspectes diabòlics (no només és una interpretació d’un gravat de Paul Klee, sinó que és també hereu dels àngels satànics del Comte de Lautréamont). Com ja he mostrat, hom prefereix reduir Walter Benjamin a l’àmbit de la literatura, per a no haver d’afrontar els seus aspectes problemàtics, radicals. Per a alguns, cal evitar que ens deixem interrogar pel seu pensament. Així podrem dormir tranquils després de llegir a Crítica de la violència l’esmussada dissecció que fa de la policia: no és una institució que sols ajudi a conservar la llei, sinó que la funda, és a dir, crea llei pel seu compte. (Michel Foucault apuntava al mateix quan establia que els jutges estan al servei de la policia…). Aquella anàlisi de Benjamin, publicada poc després de l’assassinat de Rosa Luxembourg i Gustav Landauer orquestrat pel ministre de defensa socialdemòcrata Gustav Noske (gener de 1919), em venia insistentment al cap en veure les imatges del desallotjament (“per qüestions higièniques”) dels ‘indignats’ de la Plaça Catalunya, i sobretot en sentir les declaracions del aleshores conseller de l’interior…Al filòsof tingut per hereu de l’Escola de Frankfurt, Axel Hönneth, també l’incomoda la crítica benjaminiana de la policia, i per això intenta adduir que potser es devia a “impressions molt vives de l’abús de poder per part de les autoritats policials d’aquella època”, i que en les nostres societats democràtiques s’han generat recursos per evitar-los…Tot plegat, però, difícil d’empassar, per exemple, després de l’actuació dels Mossos davant les càmeres d’un infame divendres 27 de maig de 2011. Altres intèrprets sí que es fan ressò de la incomodant posició de Walter Benjamin respecte a la violència. Però això no vol dir que en aquests casos no es posi en funcionament l’estratègia de la canalització. Així, Slavoj Zizek disserta llargament i enginyosament sobre la “violència divina”, hermètica fórmula extreta també de Crítica de la violència. Reprèn un aspecte problemàtic i problematitzador, en un enfocament, però, també unilateral. Irremeiablement també canalitza. L’èpica d’un Acte que trenca l’ordre simbòlic , la fixació estalinista – diguem-ne post-estalinista amb el mateix sentit que diem post-traumàtic -, el lacanisme un pèl sinistre (sintetitzat en l’eslògan “Odia el teu proïsme”) del filósof eslovè, no lliguen gaire amb la càlida eròtica de Walter Benjamin, més aviat à la Charles Fourier. Serveixi com a mostra d’aquest eros no gaire ortodox des del punt de vista marxista, la simpatia amb què Benjamin evoca, com a “imatge orientadora”, les granges-posades de la utopia de Fourier: llocs “cultivables i bells”, gràcies a un treball tan emancipat com el lliure joc infantil, i que són alhora oberts a tothom. Una utopia del comú.

Reprenem, com a un altre cas de canalització i domesticació, l’article periodístic de Félix de Azúa ja esmentat. Agudament remarca que El llibre dels passatges (Das Passagen-Werk) és obra complexa, molt influent, però, de fet, poc llegida. Podríem aplicar aquesta observació a tota l’obra de Walter Benjamin: influent però poc llegida. Qui beu del seu escrit sobre l’obra d’art a la l’època de la reproductibilitat tècnica, no ha llegit les seves obres més literàries; qui s’ha centrat en els estudis sobre Kafka, desconeix les Tesis; i així successivament. En qualsevol cas, Félix de Azúa sí que el podem considerar un bon lector de Walter Benjamin. Cautelosament, després de reconèixer que probablement tots els comentaristes d’El llibre dels passatges es queden curts en la seva interpretació (és a dir, canalització), s’arrisca a destacar un element “de certa importància per a alguns lectors”. Diu que a aquesta obra s’hi pot trobar “oculta o submergida una original defensa romàntica de l’art”. I en quatre ratlles fa una presentació de la història com a catàstrofe i de l’esdeveniment de la il·luminació, que sols pot ser fruit d’una reflexió a partir d’una lectura atenta:

“ Veía el curso de la historia como una secuencia siempre interrumpida, un cataclismo enigmático que amontona cadáveres y que a veces se ilumina con el relámpago de un “acontecimiento”. Sin embargo, en ese momento de iluminación, lo que aparece a nuestro entendimiento es un mito que regresa en un renacimiento perpetuo. Lo que vemos durante los escasos momentos en que despertamos de nuestra ensoñación son arquetipos originarios que dan brevemente sentido a una existencia banal mediante la unión perfecta de presente y pasado. Esos momentos de iluminación no los producen las guerras, las revoluciones, los inventos o las luchas sociales, lo producen las obras de arte.”

Tanmateix, aquí on se’ns mostra un Félix de Azúa perspicaç en la detecció d’un dels nuclis del projecte benjaminià, també s’hi delata la seva particular canalització (reducció). Podem veure-hi el que l’incomoda en Walter Benjamin. La unió de passat i present en una imatge, que ens il·lumina com un llamp, és el que Walter Benjamin anomenà imatge dialèctica. Ara bé, en quin context es dóna? En l’estat d’emergència, en la situació de perill de les classes oprimides. I per a què es dóna? Per tal d’obrir un escletxa que permeti la redempció messiànica. Messianisme, compromís amb les víctimes de la història; això incomoda Félix de Azúa. D’aquí que quedi més que ocult o submergit: senzillament no en queda ni rastre. De fet, la història com a catàstrofe no era per a Walter Benjamin la darrera paraula. L’acumulació de runes, la successió de catàstrofes, era més aviat una conseqüència del mite del progrés, al qual hi contraposa, com a esperança desesperada, la irrupció del temps messiànic.

Aquest ’oblit’ de Félix de Azúa en distorsiona de fet tota la presentació . D’una banda, fa de Walter Benjamin un teòric esteticista (i romàntic). D’aquí que del projecte dels passatges en destaqui especialment, no sense motius, l’obsessió de Walter Benjamin envers Baudelaire. Un dels mèrits de Walter Benjamin, segons Félix de Azúa, fou “arrancar el poeta de l’Olimp francès, on moren els grans, per tal de retornar-lo a la vida veritable”.

Ara bé, ens trobem davant d’un cas flagrant del que denunciava Marcelo Expósito: sovintegen les mencions a Waler Benjamin en simposis i congressos, en el marc d’actualitzacions de la seva teoria estètica, “sin mencionar nunca ni una sola de las obras o de los artistas que el mismo Benjamin analizó o mencionó en sus propios textos.”

Per exemple, la reconstrucció d’una “ oculta o submergida defensa romàntica de l’art” que ofereix l’escriptor barcelonès encara tindria possibilitats d’avenir-se a l’obra de Benjamin si aquesta es limités als seus escrits i anotacions sobre Baudelaire. Però no fou així. Una de les obres que Benjamin utilitzà en l’elaboració de les seves propostes teòriques sobre l’art, com ens recorda Marcelo Expósito, fou Borinage de Joris Ivens, documental sobre el moviment obrer a una mina belga, això és, cinema combatiu. El llibre els passatges inclou moltes anotacions sobre el cinema i el seu significat polític. Llegim, per exemple:

“La massa exigeix de l’obra d’art (que per a ella està compresa entre els objectes d’ús) abans que res quelcom càlid. Aquí el primer foc que cal provocar és l’odi”.

Per tant, hi ha una defensa de l’art com a revulsiu de les masses (no pas com a rencontre amb mites que reneixen, arquetipus que se’ns reapareixen…). ¿I com lliga aquella suposada defensa romàntica, desencantada, decadentista diríem, de l’art amb el Walter Benjamin que va prendre com referent els experiments de producció artística col·lectivista en els kolkhoz de l’escriptor soviètic Tretiakov? L’art no s’acomoda a ser, en la pràctica i la teoria de Walter Benjamin, guia per a “navegar pel mar de l’existència” ( típica concepció esteticista de l’art, d’arrel schopenhaueriana), sinó que és una eina per a la revolució o la redempció. Si tenim en compte com va desenmascarà el parentiu del militarisme feixista (propi dels futuristes italians i del grup d’Ernst Jünger) amb la doctrina de l’art pour l’art, és molt injust fer de Walter Benjamin un esteticista. I com bé ens recorda Marcelo Expósito, a l’assaig “L’autor com a productor” s’hi esbossa una manera d’entendre l’activitat artística com la que es dóna actualment en els anomenats ‘tallers col·laboratius’ (experiències col·lectives d’art i activisme). Hi ha propostes de Walter Benjamin que sintonitzen perfectament amb les experiències cinematogràfiques de finals dels anys 60, com els diferents projectes col·lectius en què participaren Chris Marker i Jean-Luc Godard. L’obra d’art, doncs, no consistí per a Walter Benjamin en una mena de revifament d’un passat fantasmagòric amb l’objectiu de consolar-nos de la grisor del present. Walter Benjamin explorà, tant en els assaigs teòrics com en la pràctica artística (els textos de Direcció única, les emissions radiofòniques…) la possibilitat de l’obra com a llavor de canvi, de transformació social. Va escriure reeixidament sobre Baudelaire, però també sobre Bertold Brecht. Resulta, doncs, que la lectura de Félix de Azúa, malgrat l’antipatia que reiteradament mostra envers Adorno, cau en l’esteticisme que Jacob Taubes (l’interpret de Walter Benjamin que més n’ha ressaltat i propulsat, canalitzat, la potència messiànica, redemptora) atribueix a Adorno!

D’altra banda, l’oblit del marc messiànic en què apareix la il·luminació provocada per la coincidència, en l’instant d’un llamp, del passat i del present, dóna lloc a una altra distorsió. L’obra Le paysan de Paris del surrealista Louis Aragon va commoure emocionalment Walter Benjamin, però això no va evitar que en critiqués durament el fet de deixar-se vèncer per una remitologització estèril i adormidora. “Mentre que en Aragon roman un element impressionista -la «mitologia»-, i cal fer responsable a aquest impressionisme de molts dels filosofemes amorfes del llibre, aquí es tracta de dissoldre la «mitologia» en l’espai de la història”, escriu en explicitar els pressupòsits metodològics d’El llibre dels passatges. Per tant, res de fer renàixer els mites eterns a través de l’obra d’art. La fascinació pel mite aixecava suspicàcies en Walter Benjamin com a pensador, per molt que s’hi sentís emocionalment i intel·lectualment atret. D’altra banda, a El llibre dels passatges s’hi poden rastrejar les anotacions crítiques envers la teoria dels arquetipus de C.G. Jung, que considerava en constel·lació amb el feixisme. Atribueix a la doctrina de les imatges arquetípiques una “funció clarament regressiva”. Aquesta crítica al psicoanalista suís no és aliena al messianisme, com suggereix aquesta juxtaposició calculada de sentències tallants:

“L’autèntic concepte d’història universal és messiànic. Tal com s’entén avui, la història universal és cosa d’obscurantistes.

L’ara de la cognoscibilitat és l’instant del despertar. (Jung vol mantenir els somnis lluny del despertar).”

Tanmateix, en la versió que ens ofereix Félix de Azúa, Walter Benjamin estaria defensant que l’obra d’art ens permet entrar en contacte amb “un mite que retorna en un renaixement perpetu”, i que hi podem besllumar uns “arquetipus originaris” inequívocament jungians! Llegeix com a propi de Walter Benjamin just allò que ell pretenia criticar i desmuntar amb el seu projecte dels passatges: la fascinació embriagadora dels mites i una teoria d’arquetipus suposadament eterns i universals. Una de les expressions contundents que esquitxen El llibre dels passatges deixa ben clar on se situava Walter Benjamin:

“Mentre hi hagi un captaire, hi haurà mite.”

A partir de la justa crítica a la tutela paternalista que va intentar exercir Adorno, Félix de Azúa vol fer a més la carambola de desvincular Walter Benjamin del marxisme. Certament als marxistes els incomoden les expressions messiàniques, el vocabulari fortament teològic de la redempció. Els pensadors religiosos, en canvi, veuen l’apropament de Walter Benjamin a Marx i al marxisme com un lamentable malentès, fruit de males companyies. Seria trair la força del pensament de Walter Benjamin negar que hi ha un tensió intrínsecament incòmode entre el messianisme i el materialisme històric. Tampoc no en som fidels si neguem un dels dos termes. O tots dos. Félix de Azúa obvia la tensió messiànica essencial en el pensament de Walter Benjamin, i explícitament nega rellevància al marxisme. Ni el marxisme fou important per a Walter Benjamin, ni Walter Benjamin és important per al marxisme, sembla dir- nos. Per tant, es derivaria que els marxismes tampoc no són rellevants actualment : “ens manquen eines critiques decisives després de l’enfonsament de l’esquerra en el seu propi sopor arcaic”. Afirma taxatiu que “en l’actualitat només els que són molt conservadors el continuen presentant com a filòsof marxista”. A mi, però, se’m fa estrany considerar com a pensadors “molt conservadors” el ja esmentat Marcelo Expósito, o bé el trotskista Michael Löwy, autor de Walter Benjamin. Aviso de incendio, o Slavov Zizek, que dedica un capítol sencer de Violència a Walter Benjamin…

Si ens incomoda el marxisme -el fil roig de la lluita dels oprimits- i el messianisme, què ens resta de Walter Benjamin? Sols un romàntic esteticista schopenhaurià desencantat de la vida? Sols un escriptor admirable com a prosista i poeta, però inhàbil per a fer-nos pensar? Què ens incomoda de Walter Benjamin? Qui tem Walter Benjamin?

Josep Ma Casasús Rodó

 

Referències

De Azúa, F.; “Las catacumbas y el firmamento”

<http://www.elboomeran.com/blog-post/1/14550/felix-de-azua/las-catacumbas-y-el-firmamento/> [10 de febrer de 2014]

Benjamin, W,; Libro de los pasajes, Madrid 2005

Expósito, M; Benjamin, productivista, Bilbao 2013

– “Lecciones de historia. Benjamin productivista”. <http://marceloexposito.net/pdf/exposito_benjaminproductivista.pdf> [10 de febrer de 2014]

Honneth, A,; “El rescate de la sagrado desde la filosofía de la historia”, dins de Patologías de la razón. Historia y actualidad de la teoría crítica, Madrid 2009

Wackwitz, S.; “Salvem Benjamin dels seus fans”, L’Avenç, núm 362, novembre de 2010

Ẑiẑek, S. ; Violence, London 2008

 

 

Anuncis

3 comments on “De com (ens) incomoda Walter Benjamin

  1. Jesús Gómez Ortega
    Març 25, 2014

    Erase una vez que el público selecto y entendido dejó de mirar a la construcción del artista y fue que ya el artista sin construcción se vio contemplando al gran espectáculo que ofrecía el público como una auténtica obra de arte.

  2. tortugaperezosa
    Març 14, 2014

    És difícil classificar el pensament de Walter Benjamin. Si la veritat és que la seva crítica de l’art sembla marxista, per aquest anàlisi tan detallat de la matèria, la seva profunda espiritualitat és forta y expansiva

    Michael Lowy fa al meu judici una precisa definició com a “distant de tots els corrents i en l’encreuament de dos camins”.

    Bona Feina!

  3. agraf
    febrer 13, 2014

    Bonissim. De moment nomes he llegit un parell de paragrafs pero m’encanta

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on febrer 12, 2014 by in Filosofia and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: