Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Reflexions sobre l’ultralocalisme

1. L’ultralocalisme, antídot contra l’esnobisme

En un article anterior, Jordi Pedret defensava una proposta que ell mateix anomenava com a ultralocalisme, i que s’oposava a l’universalisme, o més aviat, a l’esnobisme disfressat d’universalisme, que era incapaç de valorar les obres de la pròpia cultura si no era en comparació amb d’altres pertanyents a cultures de països molt potents a nivell cultural, que s’acceptaven com a universals i canòniques sense discussió. Es podria dir que vivim en una situació de colonialisme cultural permanent i bastant inconscient, ja el públic d’aquí només és capaç de valorar les creacions dels artistes locals en funció d’esquemes de qualitat i classificació no sorgits de la valoració de l’obra en si mateixa i en relació a la pròpia tradició cultural, sinó senzillament adaptats o traslladats acríticament: “És escoltar Vida secreta de Toti Soler (si és que mai s’arriba a fer) a partir de One quiet night de Pat Meheney, i no al revés; és llegir Vayreda (si és que mai s’arriba a fer) a partir de la literatura anglesa -Stevenson, Conrad, Wilde…-, i no al revés”[1] . L’article posa com a exemple d’artista ultralocal Perejaume, que “… no entén la creació desvinculada de l’indret”.  Aquesta reflexió m’ha portat a qüestionar-me quina mena de relacions, de vincles, establim amb el nostre entorn.

2. Formes de vida

Es tendeix a pensar que la vida als pobles, especialment si són prou petits i envoltats de muntanyes, implica una vida més a prop de la naturalesa. Certament, és més possible viure en consonància amb  l’entorn natural en un poble així que no pas en una ciutat. Però el fet és que avui en dia és més possible, però no necessari. Què fa la gent als pobles? Alguns són pagesos, sí, però pocs, cada cop menys, i la majoria dels qui ho són treballen un una agricultura molt tecnificada. Alguns treballen en les poques fàbriques que encara hi ha. També en comerços, en oficines, en el món del transport. I pel que fa a l’oci, la cosa encara és més clara: pel·lícules, ordinadors, música, bars, discoteques, compres en centres comercials. Conclusió: ni la feina que fan ni la manera de divertir-se els porten necessàriament a relacionar-se amb el seu entorn natural. A alguns els hi agradarà caminar per la muntanya, però serà una opció d’oci més, una afició com la pot tenir un conductor de metro de Badalona. I és que actualment, fins i tot en un poble petit  al mig dels Pirineus es pot viure amb tota naturalitat d’esquena al territori.

BladeRunner_Rachael

 I és que la vida als pobles cada cop s’assembla més a la vida a les ciutats, de la mateixa manera que viure a  Catalunya cada cop s’assembla més a viure a qualsevol altre lloc, almenys dintre dels països desenvolupats. Les noves tecnologies ens empenyen cada cop més cap a una vida virtual. Els nostres referents comuns cada cop estan menys lligats al país/ territori i a la cultura tradicional. Per exemple, si per Proust, el gust de la magdalena sucada en te el feia viatjar a la seva infància, la nostra magdalena generacional és el Bollycao; i els nostres mites, Bola de Drac o Heidi; els nostres paisatges emocionals s’ubiquen tant en els mapes del nostre país com en els rodets de les pel·lícules que ens han marcat. Un exemple del que vull dir: la cantant Russian Red situa el seu últim videoclip en una habitació trista d’un trist motel de carretera, que és un lloc amb el qual tots estem familiaritzats, no per què n’hi hagi molts (aquí tendeixen a ser prostíbuls) sinó perquè n’hem vist molts per la televisió. Les imatges, les representacions, els esquemes que habiten la nostra ment i la conformen tenen orígens diversos, i em pregunto si no comencen a ser més abundants les que hem rebut de manera mediatitzada (a través d’alguna pantalla) que les provinents de la pròpia experiència sensorial. Si penso en la meva col·lecció mental de paisatges, alguns els he viscut, d’altres els he visitat personalment (hi he anat), i encara uns altres els he conegut personalment… però a través d’un mitjancer, ja sigui un llibre, una pel·lícula, una sèrie… Quan vaig anar a Nova York la primera impressió va ser d’alegria i sorpresa, perquè realment era com em pensava que seria. I és que potser ens comencem a assemblar perillosament a aquella replicant tan perfecta de Blade Runner que no sap que ho és perquè té emocions i records d’infantesa implantats.

3. Una opció més

Aleshores, si aquest és el context, quin sentit té l’ultralocalisme artístic? L’art crea nous mons, microcosmos que tenen sentit en ells mateixos, però sempre a partir d’una experiència subjectiva; i  l’espectador, oient, lector els interpreta també basant-se en la seva pròpia experiència. Posem que la catarsi sigui, com a mínim, una de les funcions de l’art: el receptor de l’obra d’art percep en aquesta alguna cosa que li és molt propera, o almenys que l’afecta d’alguna manera, que el fa vibrar; que el concerneix en alguna cosa íntima, i d’aquest reconeixement en l’obra en treu saviesa, plaer i sentit.

Així, els artistes de la pròpia cultura que basen el seu treball en elements propers, ja sigui per la influència de certs paisatges, per reflectir una certa manera de parlar o de viure, per dialogar amb elements tradicionals de la cultura ens haurien de ser més propers, haurien de ser més capaços de produir en nosaltres aquest reconeixement íntim. Però no és així, no és necessàriament així, per molts motius: perquè la transmissió generacional de la cultura s’ha trencat, perquè hi ha cert colonialisme cultural, perquè vivim/patim una cultura de masses, i perquè, com ja hem dit, la nostra societat ens permet viure totalment d’esquena al país, al territori. Els artistes com Perejaume o Miquel Gil són una opció més, una opció que pot ser tan natural o tan poc natural, fins i tot tant esnob com la dels que se senten més a gust amb el hip hop. En fi, una opció amb que a mi m’atrau fortament, però que sé que no és l’única possible ni l’única autèntica (sense pensar-hi gaire em venen al cap dos artistes que també admiro: Tarantino i Bolaño, pels quals no és determinant la vinculació amb cap indret, almenys amb cap indret real, sinó amb un d’imaginari, el determinat pel món dels còmics i les pel·lícules de sèrie B l’un, i el de la literatura en general l’altre).Sí que podem afirmar, que l’ultralocalisme pot tenir molt sentit polític, i no per motius patriòtics (hem de fer cas als artistes locals perquè són dels nostres) sinó perquè amb les seves obres ens presenten o almenys ens suggereixen formes de viure que ara mateix són alternatives, i donat que la nostra societat té mancances òbvies, ens convé parar atenció.

Nuria Boix


Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on febrer 6, 2014 by in Uncategorized and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: