Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

A la recerca de l’home nou

Digital-finger

Escriu Jack Kerouac a On the road: “brindem pels bojos, pels inadaptats, pels rebels, pels esvalotadors, pels qui no encaixen, pels qui veuen les coses de manera diferent. No els agraden les regles i no respecten l’establert. Pots citar-los, no estar-hi d’acord, glorificar-los o menysprear-los. Però l’únic que no pots fer és ignorar-los. Perquè ells canvien les coses. Empenyen endavant l’espècie humana. I encara que alguns els tinguin per  bojos, nosaltres veiem la seva genialitat. Perquè aquells que estan prou bojos per pensar que es pot canviar el món, són els que ho fan”.

Fa uns quants anys, arran de la caiguda del mur de Berlín, va triomfar la idea del final de la història. Hauríem arribat al darrer estadi històric possible, encarnat en el model liberal-capitalista i en el model d’home demòcrata-consumista que hi va lligat. La fi de la història vol dir la fi de l’esdeveniment històric, la fi de la possibilitat de qüestionar l’organització del poder actual, la impossibilitat de pensar models alternatius d’humanitat. Enfront de l’expectativa de transformació del món conforme a certs principis dels segles XIX i XX, ens trobem de fa unes dècades amb el predomini de la idea conservadora que el món no es deixa sotmetre a principis.  Ha triomfat la convicció que el món és tal com és, i que l’experiència és l’únic punt de partida possible per a qualsevol canvi, trobant-se els principis en una situació d’impotència. L’única manera d’orientar-se d’una altra forma és posar els principis al davant, ja que només a partir d’ells podràs jutjar el món. Pel realista, és el món el que defineix els possibles. En canvi, en una concepció transformadora hi ha sempre un moment en el que et veus obligat a dir que el possible neix d’una confrontació directa amb l’estat del món. I això és el que han fet històricament tots aquells que han qüestionat la situació present de l’home en funció d’un home nou i millor que s’havia de realitzar.

Hi ha tota una corrent de pensament majoritari que sosté que si connectes política amb veritat, es produeix una deriva cap al totalitarisme. D’aquí se’n dedueix que només hi ha opinions, deliberacions i consensos. No obstant això, tota visió d’un home millor sempre ha implicat ruptura i radicalitat. Ruptura respecte d’una vida vista com a falsa, radicalitat en el sentit d’anar a l’arrel d’un problema i extreure’n sense por totes les seves conseqüències. Perquè… quin sentit té consensuar els errors? La gent de la caverna sempre ha estat hostil al qui torna per explicar el que ha descobert. Allò que caracteritza el pensament de l’home nou és concebre que hi ha una veritat, i que l’acció humana és una lluita del veritable contra el fals. Cal abandonar la idea, en la lògica progressista, que canviar el món és seguir el seu procés de transformació natural, que canviar el món es redueix a no frenar, o a impulsar, el canvi incessant.  Canviar el món és fer que noves veritats apareguin, i el canvi és abans que res un canvi dels subjectes.

Parlar de l’home nou implica parlar de diferents visions de l’home, diversos models d’humanitat que superen l’home caduc i corrupte. L’home nou implica un home vell que cal superar, així com una societat degenerada, injusta. La justícia serà, inevitablement, un dels punts centrals de qualsevol plantejament que vulgui establir un nou model per a l’home. Caldrà reflexionar, també, sobre la naturalesa humana, sobre la seva transformabilitat, sobre la relació entre individu i societat. L’home és tal i com és des dels segles i pels segles, o sempre se l’està formant/transformant? Tot això partint de l’anàlisi de diferents experiències passades i de les possibilitats que depara el futur.  Estem a punt d’assistir, com postula el posthumanisme, al final de la humanitat com a espècie tal i com l’hem coneguda fins ara? La transformació revolucionària de la societat i de l’home és només un somni/malson del passat? Cal construir una subjectivitat nova que parteixi del vincle amb la naturalesa enfront del productivisme-consumisme imperant? És la vida en comú més enllà del dret i de la propietat, com la del monaquisme franciscà, un model útil per pensar la vida i la comunitat que ve? Totes aquestes qüestions i d’altres estan a la base del replantejament de la idea d’home, i de la voluntat de pensar unes possibilitats no esgotades.

A tothom que estigui interessat en les figures de l’home nou, a partir del dijous 6 de febrer en parlarem a L’Alliance française (Casal Pere Quart) de Sabadell.

Josep Soler

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 30, 2014 by in Filosofia and tagged , , , .
%d bloggers like this: