Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Victus o l’olfacte vençut

victus-ebook-9788496735811

Que avui el català és un instrument fràgil i profundament intervingut ho sap qualsevol que s’hagi dedicat a corregir textos. La influència que hi exerceix el castellà no té res a veure amb el benefici que els elements externs han d’aportar a qualsevol llengua. Més aviat s’estableix una relació de presa i depredador. El debat al voltant de l’idioma se sol abordar amb motiu de les agressions polítiques directes, o bé brota periòdicament a propòsit de la possibilitat de desaparició. Però la discussió sobre el deteriorament, que hi és, no s’aplica més enllà de terrenys professionals o vocacionals molt limitats. És una distracció per a lingüistes. Mentrestant, els publicistes, les editorials o els diaris poden estalviar costos en l’assessorament lingüístic i, si s’escau, fer estralls amb una manca de responsabilitat impensable quan el mitjà és qualsevol altra llengua de prestigi, perquè tenen la seguretat que la gran massa social de consumidors, dubitativa o poc formada, no els passarà comptes. Les lleis del mercat, aplicades a una llengua minoritzada i amb un públic en general poc crític, els permeten fer i desfer sense dedicar-hi gaire temps, que vol dir diners.

Avui, però, només em fixaré en un d’aquests àmbits, el dels llibres escrits o traduïts al català, i més concretament ho faré analitzant les solucions lingüístiques d’una traducció del castellà que he triat precisament perquè és prou llegidora. Parlo de la versió catalana de Victus, d’Albert Sánchez Piñol, a càrrec de Xavier Pàmies. Vull subratllar que si fos un despropòsit no valdria la pena perdre-hi temps: és precisament perquè en general la traducció funciona, que m’hi vull aturar. I perquè sap greu que un títol tan llegit no hagi estat objecte d’una polida que, a parer meu, l’hauria millorat. Val a dir que tampoc no sabem amb quins terminis i condicions va haver de treballar el traductor, un aspecte determinant.

La primera cosa que crida l’atenció més superficial del lector és una certa presència de barbarismes que podríem comprendre si no fos perfectament prescindible. La majoria d’aquestes paraules tenen equivalents normatius que no em sembla que hagin d’entorpir el to volgudament planer de l’original (posaré sempre la pàgina entre parèntesis): calbo (32), tonta (36), despedit (143), disfrutar (173), barco (217), despreciativa (251), alfombra (266), reaci (335), capritxo (343) taladrar (352), envalentonat (495). Amb tot, la novel·la tampoc no s’hi rabeja, i els barbarismes acaben sent un tret puntual.

Són més preocupants els calcs sintàctics. En certs moments el traductor es deixa sotmetre per la sintaxi castellana i admet frases com “Crec recordar que va donar vostè la seva aprovació al pla d’estudis” (47), “Coneix vostè la paraula?” (265) o “tenia vostè raó” (283), on el pronom vostè col·locat entre el verb i el complement directe és clarament impropi del català, si no és que considerem plausible el catanyol dels sortidors de benzinera —Ha triat vostè gasolina sense plom 95—.

Hi trobem altres concessions sintàctiques que podem exemplificar amb les frases “t’ha demanat el Nan cap embut?” (223) o “potser has dissenyat això massa bé” (482), que m’atreveixo a suggerir que s’ajustarien molt més a la prosòdia catalana si es disloqués, respectivament, el Nan i això a la dreta —en el segon cas amb el pronom afegit—, tenint en compte que formen part d’un diàleg i que aquests matisos de l’entonació són fonamentals per a la vivacitat —i per tant la credibilitat— de la transcripció de la llengua oral. També hi ha construccions amb possessius formalment més pròpies de la prosa castellana (“Jo he vist rendicions majestuoses en la seva escenificació”, 105) i preposicions que denoten la llengua d’origen (“els noms de les dones sonen a rocs mastegats”, 14).

Quant als calcs lèxics, crida l’atenció l’abús de verbs que en català tenen un ús molt més restringit, com és el cas de desitjar. Frases com “Què desitja?” (227), “Desitja que ho faci jo en lloc seu” (25), “Jo me’n cuidaré, si ho desitja” (479) o “no desitjava […] que l’acusessin de bàrbar” (560) forcen el sentit habitual que donem a aquest mot. Passa una cosa semblant amb l’ús castellanitzant del verb existir en comptes d’haver-hi (“En Verboom va veure complots on no n’existien”, (474) o “existeix una remotíssima possibilitat que l’indulti”, 452), i és molt mal senyal que aparegui 43 vegades el verb amagar i en canvi ocultar, de sentit molt més restrictiu, el trobem 57 cops, en frases tan estranyes com “[En Ballester] ni tan sols es molestava a ocultar-se” (353). Com també ho és la profusió de resultar com a verb copulatiu, tret no condemnable però molt més propi de l’espanyol (“resultava obvi que l’únic que pretenia era…”, 230) que arriba a tenir 30 exemples. Així mateix, trobo revelador que forma sigui més freqüent que manera (“no tinc una altra forma de definir-ho”, 51) o que llaços tingui 5 aparicions mentre no hi ha cap lligam. I també que seguir predomini contra continuar (“segueixes aquí”, 140) o que la locució conjuntiva encara que seguida de verb en indicatiu —els usos amb subjuntiu, com els dels exemples de l’entrada del DIEC, no els compto— tingui 23 aparicions contra només 13 tot i que i gairebé cap altra fórmula concessiva. No és que aquests darrers usos no s’acceptin generalment, però fan sospitar que la feina s’ha fet sobre una traducció automàtica.

Per altra banda, expressions com “vaig sentir-me emmalaltir” (547) o “se sentia molt feliç” (352) —fins fa quatre dies la gent es limitava a estar contenta, si podia— no crec que haguessin quedat així sense el jou de l’original. Sobre això mateix, vegeu l’exemple de la pàgina 559, on el personatge-narrador interpel·la la seva secretària amb un “¿Feliç?” que queda molt lluny de la genuïnitat d’un “¿Satisfeta?” o d’un “¿Contenta?”. En la mateixa línia, el traductor recorre quan cal a cadascú com a pronom indefinit però el bandeja sistemàticament com a adjectiu (“Cada un va anar per la seva banda”, 243), no detecta els calcs sobre avís (452), casc urbà (453), anar a més (455), pel que es refereix a (268) i postura (per ‘posició’, ‘parer’, 561) i recorre a Verge per Mare de Déu (562, 573).

Tampoc no em sembla gaire discutible que grinyola el pronom fort de “Vaig veure els ulls de l’Amelis (…), i en ells hi cabia tot el nostre univers” (580) i que on diu “sempre que escoltava aquells burrum, burrum, burrum…” (442) hauria de dir sentia. Imputo a la pressa que  atmosfera sigui atmòsfera (457) o que a la frase “Durant aquella època vaig estar de tan mal humor que la meva convivència amb l’Amelis es va ressentir encara més” (303) hi falti un pronom. També cal dir que no és gaire coherent que d’una banda es busqui un to cenyit a l’oralitat del català central amb combinacions pronominals com aneu’s-en (393) o anem’s-en (442) i, de l’altra, trobem un deixin-los (403). Com tampoc no lliga gaire que aquest esperit de proximitat a la llengua popular veti processons a favor de professons (312, 313) però en canvi no detecti el to culte del verb enutjar (89, 436, 475), que Coromines ja veia “reduït a un ús principalment literari” (DECLC III, 405, b13). Però potser el que m’inquieta més és que, a manera d’acta de triomf del model lingüístic publicitari, la traducció bandegi un substantiu tan normal com pudor. La cosa és greu, perquè fa plantejar l’excentricitat de les inclinacions olfactives del narrador, amb expressions com “olor de podrit” (303) “olor de carronya vella” (566) i fins i tot “olor de merda calenta”! (591). No voldria ser desagradable, i ja sé que sempre ens podrem emparar en una accepció o altra del diccionari, però em sembla que qualsevol usuari mitjà del català hauria de saber que la merda fa pudor. I si no ho sap és que té l’olfacte atrofiat. Vençut.

El lector es deu preguntar a què treu cap, aquest diagnòstic, i potser algú el veurà injustament rigorós. Doncs ve a tomb d’un fet punyent: que la majoria de llibres que es publiquen en català tenen un nivell de qualitat lingüística inferior al que he analitzat, que altrament és ple d’encerts al llarg de 600 pàgines. Aquest exercici només pretenia demostrar que en aquesta matèria estem abaixant la guàrdia mentre cada vegada més correctors s’afegeixen a les llistes de l’atur. Si el gran èxit editorial de l’any passat, rècord de vendes i reimprès no sé quantes vegades, rep elogis unànimes que no es molesten a analitzar la realitat —només cal veure la rebuda inicial que va tenir com a traducció de “tanta i tanta qualitat”— deu ser que falla alguna cosa. Ens hem acostumat a considerar lingüísticament excel·lent qualsevol text que no sigui pèssim, i això diu molt poc de la nostra capacitat de valorar la llengua. A partir d’aquí podem discutir mil matisos i, per descomptat, reconèixer els errors, els de tothom. Però si el públic lector que tenim no detecta majoritàriament la diferència entre el dring genuí de la llengua i una traducció automàtica arreglada, el problema és molt més gros i potser s’hi hauria de començar a fer alguna cosa.

Valentí Rossell i Riera

Anuncis

5 comments on “Victus o l’olfacte vençut

  1. Xavier Pàmies
    Abril 7, 2015

    Nota adreçada a en Valentí Rossell fa poc més d’un any:

    “Benvolgut Valentí Rossell,

    T’escric per informar-te que s’està preparant una reedició de la traducció catalana de Victus, on es tindran en compte bona part de les consideracions lingüístiques que vas exposar al teu article de la revista Sirventès.

    Una salutació ben cordial,

    Xavier Pàmies”

  2. Pep
    febrer 25, 2015

    Calbo no deu res a l’espanyol en principi, encara que la forma divulgada literàriament i estàndard és Calb. Capritx ve de l’italià, Caprici de l’adaptació passada pel francès

  3. Mantega
    gener 29, 2014

    Jo crec que una traducció automàtica castellà > català és acceptable, sempre que s’arregli com toca. I sóc del parer que si es coneix prou bé la llengua, és possible arreglar la traducció correctament i amb uns resultats tan bons com si no s’hagués fet automàticament. A part d’això, estic completament d’acord amb absolutament tot l’article.

  4. Josep Maria Fulquet
    gener 28, 2014

    Estic molt d’acord amb el diagnòstic global del senyor Rossell, i el subscric plenament. Jo mateix m’he pronunciat en aquesta línia en molts articles d’opinió i en comentaris en revistes especialitzades. Només en discreparia cordialment en algun dels exemples lèxics que ell proposa: “barco”, per dir el més emblemàtic, un mot d’origen mossàrab amb implantació al territori des del s. XIV, segons diu J. Corominas al diccionari etimològic. D’altra banda, em sorprèn que un traductor en principi curós com X. Pàmies hagi comès aquests errors, habituals en una persona poc lletrada o sense un interès específic pel llenguatge, però del tot inexcusables en un traductor professional.

  5. Angels
    gener 23, 2014

    Doncs si, una llàstima! ….Jo l,he llegit en castellà! Potser s,hauria d,analitzar també si hi ha influència del catala en la versió castellana? En Sanchez Pinyol es catalanoparlant, no?

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 22, 2014 by in Literatura and tagged , , , , , , , .
%d bloggers like this: