Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Iconografies cartogràfiques 3. Geografia dels Mags de l’Orient

800px-074_Frontal_d'altar_de_Mosoll,_els_Reis_d'Orient

Sembla ser que el primer testimoni escrit sobre l’adoració del Mags de l’Orient correspon a l’evangeli segons Mateu. Diu: “Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven: – On és el rei dels jueus que ha nascut? Hem vist sortir a l’Orient la seva estrella i venim a adorar-lo” (2,1). Pels lectors atents, el fragment omet dos aspectes avui en dia de sobres coneguts: el número de savis vinguts d’Orient i la seva condició reial. Certament, tots tenim clar que els Mags són tres; i també sabem que son Reis, a més de savis. Ara bé, això no ha estat sempre així. Fins i tot si en el mateix passatge el deixeble ja ens parla de la mirra, l’encens i l’or, no serà fins molt més endavant que cada regal s’identificarà amb un rei concret. De fet, la tradició ha comptat fins a dotze Mags, un número per altra banda del tot coherent amb la simbologia cristiana. Podria haver estat Orígenes (185 – 254 dc.) el primer en determinar que els savis procedents d’un Orient aleshores imprecís i llunyà eren tres. Això permetia simplificar el protocol necessari perquè cada un dels Mags entregués al Nen Jesús un únic do (imagineu-vos quin maldecap haver de decidir com repartir els regals entre dotze!!). Orígenes fou el que ara anomenaríem un gran mestre de cerimònies. Amb tot, allò que aquest no resolgué fou la procedència dels savis astrònoms.

Cap signe és gratuït en l’entramat simbòlic del cristianisme. Per això els tres regals no només representen la nota exòtica, l’element oriental, sinó la mateixa naturalesa del Salvador. L’encens assenyala la seva divinitat; l’or, la seva noblesa reial; finalment, la mirra, símbol d’una humanitat que esdevé immortal (no en va la resina s’utilitzava per produir un ungüent que conservava els cossos difunts) o signe d’una figura – el Déu terapèutic – capaç de curar les ànimes dels fidels (a la mirra també se li atribueixen propietats curatives). Certament una lectura més prosaica i propera a la nostra sensibilitat com és la de Tomàs d’Aquino, assignà als presents un altre significat: l’or per ajudar econòmicament la Verge Maria; l’encens per ambientar i dissimular la fortor de la cova; la mirra per les seves propietats medicinals. Originalment, per tant, els tres regals ens informen sobre els atributs o el ser de Crist (o les seves necessitats materials), no el número de Mags que es presentaren a Betlem.

Amb Tertulià (ca. 160 – ca. 220 dc.), l’exegesi dels Mags de l’Orient fa un pas més.  En el context de l’època, un mag indicava qualsevol persona “que posseís una ciència o que practiqués una tècnica de tipus sobrenatural, com predir el futur o interpretar els somnis (…). En un sentit encara més ampli, el terme podia designar a il·lusionistes, estafadors, corruptes, pregoners i xarlatans” (Cardini, 2001, 14-15). Els mags no sempre tenien bona premsa. El problema pels Pares de l’Església era, per tant, com dignificar uns personatges que havien d’adorar al Rei dels Jueus. Era un assumpte de relacions diplomàtiques. Tertulià, confrontat amb aquesta qüestió, decideix atorgar als Mags el títol de Reis. D’ara en endavant, la condició règia preval sobre la resta d’identitats: no poden ser simplement astrònoms, és a dir, observadors del cel, perquè la Providència és, a partir d’ara, més forta que la determinació dels astres; tampoc poden ser només mags, car a l’època aquesta expressió concentra connotacions negatives.

En qualsevol cas, però, els Pares de l’Església no aconsegueixen posar-se d’acord sobre la procedència geogràfica dels Reis Mags. Per uns, eren originaris de Pèrsia; per altres, de Caldea o de la Península d’Aràbia. El cartògraf jueu Abraham Cresques, en el seu Atles català (1375), els intentarà situar en el “Regne de Tarsis”, relacionant-los d’aquesta manera amb el temible poble guerrer dels tàtars. L’alternativa lògica a aquest problema serà fer-los provenir de diferents llocs. És en un text escrit per Beda al segle VIII, dedicat a San Mateu, on per primera vegada els tres reis ja no representen una àrea geogràfica precisa o un Orient difús, sinó la humanitat sencera. Ara bé, què vol dir en aquests moments, és a dir, en plena Edat Mitjana, l’expressió “humanitat”? Quin és el model que la descriu o representa?

Quan Isidor de Sevilla recopila les seves Etimologies durant la primera meitat del segle VII, reprodueix un mapamundi que sintetitza bé la cosmologia cristiana del moment. És el primer d’una tradició cartogràfica que és coneix amb el nom de mapes T-O per l’esquema que incorporen. L’orbis terrarum està delimitat per un oceà circular a l’interior del qual hi han tres continents: a la part superior, “orientada” no al nord sinó a Orient, hi trobem Àsia; a la part inferior, Europa i Àfrica, separats pel Mar Mediterrani (el pal de la “T”). El Nil, el Mar Negre i el Don formen el mare magnum fine que separa Àsia dels dos continents inferiors, completant així l’esquema tripartit. Encara que la idea dels tres continents és anterior – al segle VI a. C., Anaximandre ja distingeix en el seu pinax Europa, Àsia i Lybia -, l’articulació del mapa d’Isidoro s’adapta perfectament a la teologia cristiana. No només perquè els únics eixos dibuixats formen una creu al centre de la qual hi trobem Jerusalem, sinó perquè els tres continents representen els descendents dels tres fills de Noè. Després del Diluvi Universal, Sem repoblà Àsia; Cam feu el mateix a l’Àfrica i, finalment, Jàfet li tocà fer-ho a Europa. Els tres Reis Mags representen els tres continents de la teologia cartogràfica cristiana. Que avui en dia encara utilitzem aquesta estructura tripartida (a la qual s’incorporen més tard Amèrica, Oceania i, en alguns casos, l’Antàrtida) és una herència de la cosmologia clàssica reformulada durant el cristianisme. Una estructura, una “ontologia de les divisions continentals”, per dir-ho com Mignolo, que sovint acceptem sense qüestionar-la.

Quan els europeus arribin a les costes del Nou Món a finals del segle XV, el debat sobre el número de Reis Mags es replanteja de nou. D’altra banda, com concebre una religió amb vocació universal si tot un continent quedava a l’ombra, sense notícia de la Bona Nova i, per tant, sense representat durant l’adoració del Messies? Tot i que trobem una representació d’un quart rei, vestit d’indi i amb un cofre de fusta que transporta segurament cacau, en l’obra del pintor portuguès Grâo Vasco, de principis del segle XVI, el cert és que en l’imaginari occidental els tres Reis Mags ja s’han consolidat. Sobre les seves esquenes carreguen la feixuga imatge cartogràfica que han heretat. Fins i tot si el nou pontífex és americà, els tres Reis continuaran desfilant sense qüestionar els models geogràfics del món.

Bernat Lladó 

 Bibliografia

CARDINI, Franco (2001), Los reyes Magos. Historia y leyenda. Barcelona: Península.

MIGNOLO, Walter D. (2007), La idea de América Latina. La herida colonial y la opción decolonial. Barcelona: Gedisa.

Imatge: Frontal d’altar de Mosoll, els Reis d’Orient

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on gener 15, 2014 by in Uncategorized and tagged , , , , , , , , .
%d bloggers like this: