Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

De Lou Reed, Drella i l’Angelus Novus

Lou Reed fou essencialment un narrador –“poeta del rock”, se l’anomenava; és que potser no és igualment vàlid “narrador del rock”? Juntament amb John Cale, va dedicar un disc a narrar històries al voltant d’Andy Warhol,  Songs for Drella (Drella= Dracula+ Cinderella, és a dir combinació de vampir i ventafocs, un encertat  malnom per a Warhol!). Warhol, en canvi, no era un narrador, no li interessaven ni històries ni persones, sols les imatges. Va reproduir, per exemple, la falç i el martell, i el retrat de Mao Tse Tung; això sí,  extraient-los de la història, de qualsevol història. Pura fascinació per la imatge, per una imatge pura, mera tautologia, tal com  eflecteix molt bé la lletra d’Images.

Penso que val la pena repetir imatges / imatges repetides d’una pintura /
imatges agafades d’una pintura / d’una foto que val la pena tornar a veure

John Cale a la viola, frenètica i desficiosa, com als vells temps de l’enregistrament d’Heroin. Lou Reed a la guitarra distorsionada. Es miren en tensió els dos ex-Velvet Underground. Diuen que ambdós van fer vots de  no col·laborar mai més l’un amb l’altre, després d’aquell disc… (no compliren la promesa).  Benaurada tensió, però, si genera moments musicals com aquests. A Images Lou Reed, com a bon mèdium que era, fa parlar Andy Warhol:

M’agraden les imatges que val la pena repetir / projectar-les damunt el sostre
Multiplicar-les en pantalles de seda / veure-les amb diferents sensacions
Imatges, oh imatges !

Deixar-se fascinar per les imatges, repetir imatges pel sol gust de la imatge. Andy Warhol fou un decadentista americà del segle XX: substituí l’esteticisme de l’art per l’art, pel de la imatge per la imatge. Em permeto recordar que Walter Benjamin reconstituí el fil secret que uneix l’esteticisme de l’art pour l’art amb el feixisme de “la guerra per la guerra” dels futuristes i la colla d’Ernst Jünger… Lou Reed i John Cale, en el vídeo d’Images, invoquen l’esperit d’Andy Warhol amb el rerefons d’una de les obres de la sèrie que aquest dedicà a la cadira elèctrica. Sospito que Warhol va reproduir reiteradament la imatge de la cadira elèctrica també sense afany de profunditat, sense pretensió a fer-ne una història, sense pensar-hi ni voler fer pensar.

No sóc l’esfinx, ni un enigma misteriós / el que pinto és molt ordinari
No penso que sigui ni antic ni modern / No penso que jo pensi que penso
Tant hi fa el que jo pensi / Són les imatges el que val la pena repetir
Ah! repetir imatges / imatges
Si busques un significat més profund / Sóc tan profund com aquest sostre alt

Imatges sense història, sense històries – com ens narra Lou Reed a una de les històries que dedicà a Drella. “Fora històries!” ens ve a dir el Warhol d’aquest tema: “Ah! repetir imatges / imatges !” Ara bé, el negacionisme de l’extermini nazi utilitza una estratègia similar: més que suprimir els fets, els testimonis, les imatges, observa Jacques Rancière que “en té prou amb treure el lligam que corre entre ells i els constitueix en història”[1]. No cal dramatitzar ni iniciar una causa inculpatòria à la manière d’Adorno, però com a mínim podem dir que les repeticions de Warhol, des de la fascinació  per  les imatges pures -sense mots ni històries, sense pensaments ni cap profunditat possible més enllà de la mera superfície visual-, és còmplice d’aquella “maquinària de la informació i la comunicació” que “ho converteix tot en igualment significant i insignificant, interessant i sense interès”, de manera que  “desenvolupa la vella equivalència sofistica de l’ésser i el no-ésser.”[2]

A l’obra de Walter Benjamin hi trobem un altre tipus de  repetició.

La imatge autèntica del passat sols apareix en un esclat. Una imatge que sorgeix, i passa a eclipsar-se per sempre en l’instant següent. [3]

És la imatge dialèctica, aquella que ens ha de salvar en un moment de perill (l’ascensió dels feixismes i del nazisme a inicis del segle XX, quelcom potser no gaire diferent a inicis del XXI…). No s’ha de reconstruir un passat tal i com fou, sinó que s’ha de saber reconèixer la imatge fulgurant però fugissera que té el poder d’interrompre la línia de catàstrofes que s’amaga sota la falsa continuïtat del temps de l’historicisme.

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo «tal i com veritablement ha estat». Significa dominar un record tal i com fulgura en l’instant d’un perill. [4]

Per tant la repetició, en la proposta de Walter Benjamin,  és enigma i pensament –el pensament que ens pot salvar del perill que ”amenaça tant al patrimoni de la tradició com aquells que el reben. En ambdós casos és un i el mateix: prestar-se a ser instrument de la classe dominant.”[5] Ara bé, no és  una imatge que generi història o s’enllaci en una història, sinó que es tracta d’una imatge que ha d’interrompre la història.

No és que el passat il·lumini el present, o el present el passat, sinó que imatge és allò en què el que ja ha estat s’uneix com un llamp a l’ara en una constel·lació. [6]

Tant la metàfora del llamp (instant fulgurant) com la de la constel·lació (disposició purament espacial) apunten a un trencament de la continuïtat temporal de la història, de les històries. Cal fer esclatar la tensió d’una constel·lació, per tal de fer “saltar el continuum de la història”[7]. En contra  de la concepció ingènua de l’historicisme (ja sigui del tipus restaurador, ja sigui d’aquell que està  enlluernat pel mite del progrés), Walter Benjamin posà la seva esperança en “una detenció messiànica de l’esdevenir” (en altre termes, “una conjuntura revolucionària en la lluita a favor del passat oprimit”[8]). Repetir imatges, sí, però per a fer esclatar el present…

La imatge dialèctica, que “apareix en un esclat ” i que “ s’esvaeix amb cada present que no s’hi hagi sabut reconèixer apel·lat per ella”, és com un d’aquells àngels dels quals Walter Benjamin es fa ressò en un text íntim i amb tonalitats oníriques:

La Càbala explica que Déu crea a cada instant incomptables àngels nous i que tots ells estan destinats a cantar les seves lloances davant del seu tro per un instant, abans de desfer-se en el No-Res. (…) Ell [l’àngel ] l’arrossega [a la seva companya] en aquesta fugida vers un futur des del qual havia llançat la seva incursió. No espera d’ella res de nou, sinó únicament la mirada de l’ésser humà, al qual segueix consagrat i vers el qual segueix girat.[9]

Agesilaus Santander és el títol enigmàtic d’aquest text, una meditació eròtica emanada d’una imatge, el ja famós gravat de Paul Klee Angelus Novus. Reiteradament hi medità Walter Benjamin. Diu el final del text, adreçant-se a l’estimada: “Així jo, només veure’t per primera vegada, vaig retornar amb tu cap al lloc d’on venia.” En la felicitat es combinen indestriablement la novetat i el déja vu, així com a la imatge dialèctica el “ja ha estat” s’uneix amb “l’ara” nou i fugisser.

240px-Klee,_paul,_angelus_novus,_1920

El gravat de Klee té encara una altra repetició enigmàtica, la més coneguda, com a Àngel de la Història.

El seu rostre està girat cap el passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només veu una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes que són llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar allò destruït.[10]

En l’estat d’excepció, situació de perill, experiència límit com la de qui es troba a punt de morir, ha de sorgir, en peculiar repetició, una imatge dialèctica que ens salvi. Walter Benjamin versus Andy Warhol? Encara podem remetre’ns a una altra manera d’articular història, memòria, imatge i repetició, des d’una aposta emancipatòria: el cinema de Chris Marker. Això, però, és una altra historia.

Josep Maria Casasús


[1]    Rancière, Jacques; Figures de l’histoire, Paris 2012, PUF, pàg. 14

[2]    Rancière, Jacques; Figures de l’histoire, Paris 2012, PUF, pàg. 40

[3]    Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg. 15

[4]    Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg. 16

[5]    Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg.16

[6]    Benjamin, Walter, Libro de los pasajes, Barcelona 2004, Akal, pàg. 464

[7]    Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg.24

[8]    Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg. 26

[9]    Traducció a partir de: Benjamin Walter, Escritos autobiográficos, Alianza Universidad, Madrid 1996 i   Scholem, G. Benjamin et son ange,  Paris 1995, Ëditions Payot &Rivages

[10]  Benjamin, Walter, Tesis sobre la filosofia de la història. València 2007, Edicions de l’Ateneu de Benimaclet., pàg.19

Enllaç a Images Lou Reed & John Cale

Imatge: Viquipedia 

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: