Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Palestina, drones i Catalunya

El divendres passat va ser el Dia Internacional de Solidaritat amb Palestina. Des de 1977, el 29 de novembre té aquesta particularitat, ja que és el dia en què, l’any 1947, l’Assemblea General de Nacions Unides adoptà la resolució sobre la partició de Palestina, concedint el 52% de la terra a la creació d’un futur estat israelià i un 46% per a crear un estat àrab, quedant Jerusalem sota control internacional. Des d’aquell Pla de Partició, la situació del poble palestí no només no ha millorat, sinó que les possibilitats de solució del conflicte es desdibuixen cada dia que passa, sobretot perquè Israel té una política de fer cada vegada més difícil la viabilitat del que hauria de ser el futur estat palestí.borders-frontiere

No es tracta només de la construcció creixent d’assentaments il·legals, dels atacs amb helicòpters Apache o avions F16, del conflicte per l’aigua, de la tortura psicològica als check points, del mur de Cisjordània o el sentiment d’impotència i ràbia que s’arrela al cor de molts palestins. A la Franja de Gaza, un dels llocs del món amb una densitat de població més alta (1,7 milions de persones en 365km2), el soroll constant dels anomenats drones assetja la població recordant-li que està vigilada i que pot ser atacada. Un drone en anglès és un abellot, i s’anomenen així aquests vehicles aeris de combat no tripulats, armats o no, precisament pel seu brunzit insistent. No és pas nova la utilització de drones per part de l’exèrcit israelià als territoris palestins, però sí que és recent que s’hagin convertit en elements permanents del cel i la vida de la població de Gaza, elevant els seus nivells d’estrès i nerviosisme, especialment entre els infants.

Com ens recordava el professor Jaume Saura a una sessió sobre la construcció de la Pau a l’Institut Català Internacional de la Pau, els drones armats no són una arma prohibida pel dret internacional, com sí que ho són les armes químiques o les de destrucció massiva, entre d’altres. I a més a més, previsiblement almenys a mitjà termini no seran prohibides perquè no reuneixen les condicions per ser una arma indiscriminada o que causi un dany excessiu o un patiment innecessari. La ulterior evolució tecnològica, però, ens enfrontarà a unes armes molt sofisticades que podran actuar autònomament, és a dir, decidir per si soles, sense intervenció humana, quan i a qui atacar, i aquest és un debat que hauria de ser a hores d’ara molt més present en seu de Nacions Unides.

El que no hauria de generar massa debat legal és la qualificació jurídica de l’assassinat selectiu de persones concretes identificades o, encara pitjor, de persones que tenen un determinat estil de vida sospitós o, encara més cruel, de persones que socorren les víctimes d’aquests atacs o, ja el súmmum, de persones que simplement estaven al lloc i al moment equivocat. Sigui utilitzant drones o altres armes, a territoris on no hi ha una situació clara de guerra, com és el cas de la Franja de Gaza, aquests assassinats al capdavall són execucions extrajudicials, un crim que fins i tot el Dret Internacional qualifica com a crim contra la humanitat i que Nacions Unides ha començat a investigar.

El Centre Palestí pels Drets Humans calcula que des del 2006 (quan es va segrestar el soldat israelià que va ser alliberat l’octubre del 2011) fins a finals del 2011 havien mort 825 persones per atacs de drones israelians, i afirma que la majoria eren civils. Evidentment no només Israel té drones i els utilitza, els EUA són el país que més els fa servir, per tal d’aconseguir el mínim de baixes entre els seus soldats. Al Iemen, a Somàlia, a l’Afganistan i per descomptat al Pakistan, on han mort prop de 2.000 persones per atacs de drones. Però, malgrat això, fins i tot molts representants polítics dels EUA quan viatgen a Israel fan una visita a Ramallah, ni que sigui d’hipòcrita cortesia. En canvi, els representants del Govern català, encapçalats pel President Mas, que s’han desplaçat darrerament a Israel per a fer acords amb universitats i centres de recerca, no han fet absolutament cap gest cap al poble palestí, girant l’esquena així al sofriment i la duresa de condicions de vida que pateixen centenars de milers de persones que viuen a pocs quilòmetres de distància d’on es van celebrar les reunions.

El difícil procés de Catalunya per la seva independència no hauria de ser una excusa per allunyar-nos dels més dèbils, d’aquells que viuen situacions molt dures, per mor d’acostar-nos als poderosos vigilant de no fer res que els pugui molestar. Tenim un ric teixit associatiu que coopera i se solidaritza amb els més desafavorits. I molts no voldríem veure minvada aquesta solidaritat fraternal per la por a no tenir el reconeixement internacional que necessitarem. Una solidaritat no només amb els homes i dones de Palestina, sinó també amb molts altres pobles arreu del món que pateixen injustícies o crisis humanitàries. En definitiva, una actitud que ha d’impregnar la política exterior catalana, ara i en el futur.

Elena Jiménez Botías

Imatge: Paolo Cuttitta palestine / Foter.com / CC BY

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: