Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Sobre periodismes nous

La recerca d’una nova etiqueta pel periodisme del futur va començar, probablement, l’endemà mateix de la publicació d’A Sang Freda, el conegut reportatge novel·lat de Truman Capote, de manera que no seré jo qui pretengui trobar un nom a la cosa.

Però cap a on va, l’ofici d’explicar històries? És una obvietat que la professió està en crisi: els mitjans acomiaden plantilles o abaixen persianes, incapaços de trobar el nou model de negoci; el periodisme d’autor -el reportatge, la investigació, la vigilància del poder- desapareix de la major part de suports; les facultats formen futurs treballadors de la comunicació corporativa.

Future Journalism

Els anys seixanta i setanta, als Estats Units, una fornada de joves escriptors -Wolfe, Talese, Mailer- va irrompre a l’escena periodística nordamericana amb una veu, un format i un repertori de temes nous, en un d’aquests grans salts d’època -agafant les paraules del professor David Vidal-, que marcava l’inici d’una nova era.

Qui o què protagonitzarà el gran salt de la nostra època? De promeses, n’hem sentit moltes. Blogs, xarxes socials i periodisme ciutadà es troben entre els sospitosos habituals, per bé que, de moment, ni han substituït els mitjans tradicionals en els hàbits de consum d’informació, ni han aconseguit allunyar-se dels obstacles als quals aquests s’enfronten actualment.

Formats i gèneres
No ha estat fins fa relativament poc que alguns mitjans han començat a explorar de manera creativa noves possibilitats que superin els tres formats tradicionals -premsa, ràdio, i televisió-. El reportatge multiformat “Snowfall” publicat el 2012 pel New York Times és citat sovint com un dels millors exemples del digital storytelling que ha de marcar la nova era. Text, vídeo i infografia s’uneixen per oferir un relat ric, que recull la millor tradició del reporterisme literari amb les possibilitats tècniques del segle XXI.

The New York Times – Snowfall

Pel que fa a gèneres emergents, cal destacar sens dubte l’anomenat periodisme de dades. De la mà de fenòmens més amplis com el big data -la recopilació i anàlisi de quantitats d’informació quasi-improcessables- o les iniciatives de transparència de les administracions públiques, el periodisme de dades cerca fer aflorar històries amagades en les fredes bases de dades proveïdes per governs, companyies telefòniques o xarxes socials. Està cridat a esdevenir un gènere vital en el futur de la professió, davant del creixent bombardeig d’informació al qual estem exposats i la conseqüent necessitat de processos de filtratge.

Dos exemples paradigmàtics del periodisme de dades han estat la cobertura dels disturbis de Londres l’any 2011 a càrrec de The Guardian, i la publicació dels anomenats Offshore Leaks per part de diversos mitjans d’arreu del món. En el primer cas, el diari britànic utilitzava les dades disponibles públicament -tràfic a Twitter, censos per barris, trajectes en transport públic- per fer una reconstrució de com havien estat les protestes i, sobretot, per què.

The Guardian – Reading The Riots

En el cas d’Offshore Leaks, un equip de més de vuitanta periodistes d’arreu del món va treballar per desxifrar més de 260 gigabytes de dades que havien estat filtrades a l’International Consortium of Investigative Journalists (ICIJ). Aquesta investigació sense precedents va destapar innombrables casos de capitals ocults a paradisos fiscals -el de la baronessa Carmen Thyssen-Bornemisza entre centenars d’altres-; va demostrar que alguns dels bancs líders mundials havien col·laborat activament en la creació d’empreses opaques; i va apuntar que fins a un terç de la riquesa mundial pot estar amagada en paradisos fiscals.

ICIJ – Secrecy for Sale: Inside the Global Offshore Money Maze

Periodisme més enllà dels mitjans
Una altra característica del periodisme que ve, és la multiplicitat d’aparadors. En part a causa de l’excedent de professionals qualificats, i en part per la renúnica que han fet la majoria dels mitjans al bon periodisme, altres tipus d’organitzacions han incorporat periodistes a les seves plantilles -no estem parlant dels gabinets de comunicació- i han assumit el nou rol de relatar la realitat.

El cas més evident d’aquest fenomen és el de les grans organitzacions sense ànim de lucre, que en múltiples ocasions -situacions postbèl·liques, desastres naturals- han pres el relleu dels reporters. Human Rights Watch és un dels exemples més evidents d’aquesta tendència. Algunes de les seves peces, com el reportatge multimèdia dels Jocs Olímpics del 2014, compleixen tots els requisits d’un producte periodístic de qualitat.

Human Rights Watch – People and Power: The 2014 Sochi Olympics

Però aquest no és un fenomen exclusiu de les ONG, sinó que l’empresa privada s’hi ha abocat també de manera entusiasta. L’abril passat, el reconegut periodista Simon Rogers, veterà data editor del Guardian i referent absolut del periodisme de dades, va ser fitxat per Twitter, una xarxa social amb 500 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 340 milions de twits al dia. D’aquesta manera, Twitter adoptava el rol, les eines i el personal d’un mitjà de comunicació de primera magnitud.

Ara i aquí, però
Imaginar quin serà el periodisme del futur és un exercici inacabable. Podríem citar molts altres factors per analitzar, com ara els models -premsa alternativa o cooperativa, periodistes blocaires-. Podríem comparar com funciona la cosa a diversos indrets. En qualsevol cas, tots els exemples mencionats ofereixen una característica en comú: no tenen cap representació significativa al nostre país. Ni formats multimèdia, ni periodisme de dades, ni reportatges d’investigació. Els diaris d’avui a casa nostra són pràcticament iguals que fa cinc o set anys, potser més prims, encara més depenents de la informació d’agències. Una tragèdia a càmera lenta, descrita així des de l’interior:

El periodisme dels grans mitjans no té model, i no innova ni experimenta; esporuguit, reparteix coberteries del Barça i calçotets de Bob Esponja preocupat pel rendiment econòmic immediat. I els editors que han fet fora 10.000 periodistes en sis anys a Espanya diuen: només la qualitat salvarà el periodisme. En canvi, la informació és, sobretot, espectacle i superficialitat. Un allau inconnex que ens provoca desmemòria.

Ho diu el manifest del col·lectiu SomAtents, un dels molts -com Mèdia.cat o Reset– que treballen per oferir una visió crítica del periodisme actual i, alhora, crear els espais favorables perquè el proper gran salt de la història del periodisme no sigui cap al fons del precipici.

Arnau Flórez Canals

Anuncis

One comment on “Sobre periodismes nous

  1. Xavi
    Novembre 30, 2013

    Un article interessant. Tema per un altre, o d’una tesi doctoral, és com influeix en l’evolució del periodisme els canvis de tendències socials i comportament personal.

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: