Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

“Porta’t bé”, ve de “por”

Sin título

No li arribaràs a conèixer el nom perquè, segurament, no en tornaràs a saber mai més res. Qualsevol especulació sobre les causes de la seva condició seran presons pels teus nervis, neguit i por: “em podria passar a mi?”. La seva mera presència, la seva imatge, és un advertiment: “et podria passar a tu”. No en saps res amb certesa però la seva existència no et sembla un mig camí de res, sinó un final, “així culmina una mala vida”, i sents una interpel·lació directa a les teves decisions properes: “sigui el que sigui que faré a partir d’ara, no acabaré com aquest”. Per un instant, un pensament solidari, empàtic, sembla que t’empenyi a fer alguna cosa que, de seguida, es veu frenada per un temor irracional que et fa girar la mirada i seguir a la teva. Al cap i a la fi, no n’has de fer res, no és culpa teva, ningú pot vincular-te directament amb la seva sort i, ja se sap, la vida és així. Una reflexió solidària abans de desaparèixer corrent: com valores tot el que tens! Dónes les gràcies al cel. Recordes que no creus en déus ni destins, que ets amo del teu camí i, el seu, ha anat bòria avall…

*               *               *

Bòria avall

A Barcelona, fins ben entrat el segle XIX, es feia passar vergonya als delinqüents mentre se’ls castigava públicament. En funció dels seus crims, els condemnats eren assotats un centenar o molts centenars de cops, a cada cantonada, al llarg d’un recorregut que comprenia el carrer de la Bòria. Sortien de la plaça del Rei i avançaven, assot rere assot, cantonada rere cantonada, Bòria avall, fins al lloc de la seva execució. Al seguici hi havia el nunci, l’agutzil i el botxí. Mentre un cantava les malifetes del delinqüent, l’altre el lligava curt i el guarnia amb les seves armes i, el tercer, mostrava els utensilis de tortura i l’assotava mentre maldava per portar els comptes dels cops que etzibava en veu alta. Un autèntic espectacle d’escarni públic.

Divertiment i advertiment. Pels carrers s’hi formava un cercavila en què la llei es feia present a través de la bufonada. El sistema es feia valer i ensenyava les dents. “Porta’t bé”, deia, “que als criminals tot els va malament, tot els va bòria avall”, d’aquí la frase feta. L’escarni públic es converteix en escarni interior, en constrenyiment: “fes allò que has de fer”, “sigues com cal”. A la vegada diverteix, perquè castiga aquell que no s’ha portat bé tot i tenir la possibilitat d’elegir el camí recte. “S’ho mereix”, fins i tot, és el seu error, per això és divertit. Tot plegat bastit d’una ficció civilitzant perquè, el cap i a la fi, tenim la decència de no penjar-lo, arrossegar-lo i esquarterar-lo (com es mereix realment, afegirien els molt bàrbars)…

Penjat, arrossegat i esquarterat

El 1998 el Regne Unit va abolir la pena de mort per traïció i va posar fi a una llarguíssima tradició dels seus llibres estatutaris que es remunta al segle XIII. Cal dir que la llei feia més de cent anys que era obsoleta (no s’havia executat des de 1870). D’ençà del regnat d’Enric III (1216-1272) els culpables d’alta traïció eren condemnats a ser arrossegats, penjats, desventrats i esquarterats (hanged, drawn and quartered). N’hi havia prou amb un testimoni, una sola persona, per sentenciar un acusat i era també suficient que el delicte residís en el seu imaginari, que no s’hagués dut a terme. És més, n’hi havia prou de ser acusat per un enemic d’haver imaginat un crim contra la muller o el fill gran del Rei, per acabar arrossegat rere un cavall, rebotant sense control contra el terra, vers la fi dels teus dies terrenals.

Ja se sap que, pels anglesos, la decència és quelcom extremadament valorat així que, dos segles després, van considerar que els testimonis haurien de ser dos. També van decidir que les dones no haurien d’afrontar aquest destí. Encara, posteriorment, es va procedir a fer els arrossegaments mitjançant un llit de fusta per tal que, el botxí, a la forca, hi rebés un criminal en condicions. Finalment, ja entrat el segle XIX, es va considerar que l’esquarterament, per qui havia sobreviscut a l’arrossegament i el penjament, era massa indecent; de manera que es va canviar la brutal llei hanged, drawn and quartered per la més decent drawing, hanging until dead, and posthumous beheading and quartering, que estalviava viure l’esquarterament amb una sempre més agradable decapitació.

Sigui com sigui, el delinqüent no és tan sols una persona castigada per la llei, sinó que es converteix en una imatge manifesta de la llei mateixa. L’espectacle de la defensa de l’alta traïció és l’element compulsiu que el sistema esgrimeix als ulls dels seus súbdits. Ja no un advertiment, com pot ser una llei escrita, sinó una amenaça en tota regla. “No tens gaires opcions en aquesta terra”, t’estan dient, “aquí tractem així els traïdors”. Tu, com no pot ser d’altra manera, entens qui mana i converteixes aquest temor en bondat, en acció recta. “Mentre no se m’acudeixi pensar impúdicament en atacar el sistema podré fer la meva vida”, podràs treballar, podràs gaudir de la teva família, del menjar (si n’hi ha), de la teva llar, d’aigua per rentar-te i  foc per escalfar-te…

Aqua et igni interdictio

A l’època arcaica romana, fins a mitjans del segle III aC, era possible legalment deixar una persona en la més onerosa indigència. Això no és particularment sorprenent. El nostre imaginari no espera gaire humanitat de cap societat anterior a la nostra. El que és curiós és que la indigència, en aquest cas, es preveia com a remei per a un possible buit legal. Les XII Taules romanes, que aleshores eren l’alfa i l’omega de les solucions als conflictes entre particulars, preveien que, un cop condemnat l’assassí d’un crim, voluntari i maliciós, a un home lliure, fos la família del difunt qui s’encarregués de venjar la seva mort (qui hominem liberum dolo sciens morti duit, parricidas esto). Si la mort havia estat involuntària, aleshores n’hi havia prou de presentar un cap de bestiar (si telum manu fugit magis quam iecit, aries subicitur). Però si un condemnat, un culpable, fugia del seu destí amb la família perjudicada, s’obligava la seva indigència decretant-ne la negació d’aigua i foc (aqua et igni interdictio). Un home brut, sense accés a l’aigua, fugitiu, famolenc, sense dret a la calor d’una llar o un plat a taula, no tindria gaires opcions a la capital romana. D’aquí que aquest indigent deuria fer por. No tan sols pel seu aspecte, també per la seva causa. La seva situació era, per dir-ho així, merescuda, en tractar-se d’un criminal…

*               *               *

“Ostres”, penses un parell de cantonades després, “si ni tan sols m’ha demanat res”.

L’indigent t’ha vist passar i ignorar-lo. De fet se’n fa un fart de veure gent passar, ignorar-lo, témer-lo. Rosega un pa que sembla un xiclet. L’ha arreplegat a la sortida d’un forn on es desfeien de les restes del dia anterior. Mastega amb dificultats una molla que s’enganxa pels racons d’una boca oberta que fa angúnia. La cara li fa un gest de gos abandonat. I ca! No sent res més que la seva pròpia olor però no es desfà de cap dels draps que l’envolten, fa un fred que pela, tampoc té aigua on rentar-se i al carrer no s’hi pot fer foc. Ja ho va provar un cop i va acabar a la comissaria. “Qui em castiga?”, pensa. “M’ho mereixo”. La seva presència és un escarni públic, un advertiment, d’aquí que et gires i t’excuses quan el veus i, immediatament, penses en tu mateix. “Porta’t bé”, parla la por. T’ho recorden tots i cada un dels elements compulsius que habiten entre nosaltres. “Jo no acabaré en la indigència i la indiferència, oi?”. L’indigent segueix, bòria avall, i prepara el seu llit de cartró com qui afronta, un dia més, la seva condemna. “Qui em vol aquest mal? Sembla ben bé que algú m’exposi a propòsit… Per què ningú m’ajuda?”, ara ja parla en veu alta i espanta una parella que passa per allà. “Què mireu? M’ha posat aquí el govern! Demà m’executen a la plaça pública!”. La parella fuig del que jutja com la veu de la bogeria i ell torna amb el seu soliloqui de condemnat: “si tan sols hagués comès un sol crim…”

Pau Mogas López-Nieto

Referències:

KUNKEL, W. “Historia del Derecho Romano”. Ariel [Barcelona].

MARTÍN, A. “Racons on es feia justícia”. Sàpiens [Barcelona], núm. 12

Altres Barcelones (altresbarcelones.blogspot.com.es): Bòria avall

Imatge: Francesc Gallofré, “Bòria avall” (1892)

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 24, 2013 by in Uncategorized and tagged , , , .
%d bloggers like this: