Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Vendre la casa i anar de lloguer**

after-christmas-sale

Patim agressions sistemàtiques a la nostra dignitat col·lectiva. I patim agressions sistemàtiques a la dignitat col·lectiva perquè hi ha persones responsables obstinades en trepitjar la dignitat col·lectiva. Persones responsables amb una voluntat ferma i inesgotable de menystenir-nos basada en l’anàlisi més senzill del món, el de costos i beneficis.

Aquests darrers (els beneficis) són evidents, interessats, privats i abundants en tota retallada / privatització / regressió social que s’escaigui. Posem-nos a la pell del llop i analitzem un simple cas de venda de patrimoni, aquesta idea convertida en fixació en els darrers anys pel govern de la Generalitat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears.

(Una prèvia: No hi ha cap govern que s’hagi atrevit a anunciar l’estafa de la venda del patrimoni públic amb un mínim de valentia. Que hagi explicat la venda de patrimoni en un sol punt d’una roda de premsa. Sempre és un aspecte secundari perdut en un decàleg de mesures antidèficit, en una proposta de pressupostos o un afegit darrere l’anunci d’una retallada xocant de serveis públics essencials)

Vendre patrimoni públic és una opció escollida per fer front als problemes de liquiditat d’aquests governs. Bé, aquest és l’argument principal. N’hi ha d’altres, sempre amatents per sortir al pas de qualsevol pregunta, i que són la màxima al·legoria del mal menor.

– Vols dir que posar a la venda l’Agència Tributària (l’edifici, s’entén) és una bona solució?

Resposta A:

– Oh, pensa que gràcies als diners que ingressarem podrem pagar el sou dels funcionaris. Què preferiu, tenir edificis en propietat o pagar nòmines?

Resposta B:

– No tenim alternativa. Si no ingressem els diners haurem de retallar en sanitat o educació.

És a dir, la venda de patrimoni públic com a solució necessària. Un patrimoni públic indispensable per construir un país (no m’hi estendré, no és l’objectiu de l’article) i venut al millor postor. Tot i les discrepàncies de model ideològic, seria una acció assumible com a col·lectivitat. Però no ho és. És una decisió insultant per enriquir els gestors de la misèria i arruïnar encara més la classe treballadora.

Les persones responsables d’agredir sistemàticament la dignitat col·lectiva venen el nostre patrimoni a d’altres persones que hi surten guanyant tot allò que nosaltres perdem. Aposten per salvar el present (!?) a canvi de negar el futur.

Tornem a l’exemple: La Generalitat ingressa 25 milions d’euros en vendre l’Agència Tributària (l’edifici, s’entén). Però necessita l’edifici, i per tant, decideix llogar-lo als nous propietaris, que li proposen un tracte de 2 milions d’euros anuals a raó de 20 anys de contracte. I amb un detall, i és que la Generalitat tot just havia acabat de fer reformes de prop de 2 milions. Negoci a tots els efectes ruïnós per al bé comú, però comprensible si analitzem el benefici que n’extreu la part interessada (que en paga 25 i n’ingressa 40).

Analitzem costos: Cap ni un, atès que prendre aquesta decisió no té conseqüències de cap tipus.

Com revertim aquesta situació? Augmentant els costos de tal manera que superi la seva previsió de beneficis. I aquí és on entra la nostra indignació, clau per garantir la dignitat. La indignació que permeti fer una pressió pública i directa davant els responsables d’aquesta estafa, que els assenyali en la vergonya i en la indecència, i que els obligui a rectificar. És indispensable i és una mesura al nostre abast.

El sector públic és innegociable. És l’estructura d’estat més sòlida que tenim i cal debatre’l des de la radicalitat democràtica i l’interès comú. Qui el destrossa obstinadament, i ho fa des d’un prisma d’interessos privatius, cal que sigui entès i assenyalat com a enemic dels drets col·lectius. Perquè si no tenim clar qui ens perjudica, no sabrem a qui cal que ens enfrontem en la defensa de la dignitat.

 Roger Castillo i Bosch

————————————————————————————————————————

* Com a part interessada, més enllà del comprador, cal incloure l’intermediari (La PWC de Joaquim Triadú, ex alt càrrec en anteriors governs de CiU, responsable de preparar els lots de venda de patrimoni públic. Portes giratòries permanents) i cal afrontar de cara el paper irresponsable que hi juga el govern venedor, paradigma neoliberal, així com tots aquells agents que li donen suport, còmplices també responsables.

————————————————————————————————————————

**Vendre la casa i anar de lloguer pot ser una bona idea en algunes ocasions. En el cas que ens ocupa, però, només és la constatació d’un espoli exercit a cara descoberta en el marc de la normalitat democràtica.

————————————————————————————————————————

 Imatge: kevin dooley / Foter.com / CC BY
Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 20, 2013 by in Uncategorized and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: