Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Iconografies cartogràfiques 2. L’autoritat d’Atles

Chaplin-globo

Un dels grans problemes de la pel·lícula El Gran Dictador (1940), de Charles Chaplin, menystingut per gran part de la crítica, fou representar la diferència entre règim dictatorial i autoritat política. Per això una de les escenes més significatives és aquella en què Adenoid Hynkel (paròdia del Führer) recrea tota una coreografia on la protagonista principal és la gran esfera del món. Al ritme d’una melodia celestial, quasi bé divina, Hynkel acompanya amb tocs suaus i delicats un moviment que, desafiant les lleis més bàsiques de la física, estén el seu domini per tota l’estança: la bola inicia un balanceig aleatori que troba el seu motor en els impulsos calculats del gran dictador. Ara amb els dits o amb l’espatlla; després amb els talons i les natges. Entre els dos existeix una relació tant íntima que el mateix Hynkel ha demanat al seu assessor que abandoni la sala moments abans: és l’hora de retrobar-se de nou i a soles amb el seu món. En tota la tradició iconogràfica dels globus terraqüis, aquesta és l’única en què el globus és representat com un cos lleuger, tan portàtil o ingràvid que s’escapa de les pròpies mans de l’emperador (“o Cèsar o res”). Que lluny que estem d’aquell Atles sofert que amb prou feines s’aguantava dret per la dura càrrega que suportaven braços i músculs! La distància entre el tità i Hynkel és la mateixa que separa l’autoritat de la dictadura.

El mite d’Atles narra el càstig que Zeus li imposà per la sublevació dels titans envers els déus olímpics. Les represàlies de la derrota foren severs: Atles, “aquell qui sosté”, fou condemnat a carregar sobre les espatlles la gran volta celeste durant tota l’eternitat. L’art clàssic el començarà a representar a partir del segle VI abans de Crist: una figura musculada, semi-flexionada, sobrecarrega a l’esquena una gran massa esfèrica que el manté en un equilibri precari. Una altra versió del mateix mite assegura que Zeus desterrà Atles i l’envià al mig de l’oceà (la làmina d’aigua que rodeja l’oikoumene, el món conegut pels grecs); allà Atles ha de sostenir les columnes sobre les quals descansa el firmament (d’aquí segurament l’illa platònica de l’Atlàntida i, posteriorment, l’origen del nom actual, Atlàntic). Segons una altra tradició, Zeus envià el tità al nord est de l’Àfrica, és a dir, a l’extrem oposat del punt oceànic anterior. Aquí Atles ha de vigilar l’entrada del jardí de les Hespèrides. Quan Perseu, fill de Zeus i Dànea, s’acosta al jardí demanant hospitalitat, Atles el rebutja davant el temor que aquell prengui les pomes daurades de l’Arbre de la Vida. Perseu, enutjat, li mostra el cap de Medusa, convertint Atles en un massís petri (actual serralada de l’Atles marroquí). Una muntanya prou alta i resistent per sostenir també, des d’aquest límit d’Occident, la gran nit estrellada. A partir de l’art hel·lenístic i romà, però, la figura atlètica passarà a representar-se no ja sostenint la cúpula del cel, sinó el globus terraqüi. Que avui en dia encara utilitzem la paraula “atles” per designar un recull de mapes editats en un llibre es deu no només al mite descrit, sinó al fet que, durant el segle XVI, un cartògraf anomenat Gerardus Mercator designà així, en “honor del tità”, la seva col·lecció de mapes.

 Fins al gran ball nupcial entre Hynkel i el seu món, totes les representacions del globus terraqüi remeten a la solidesa, la resistència i la gravetat d’un volum de plom. De fet, Atles ha esdevingut símbol de fortalesa. Per què, en canvi, Chaplin trenca amb la tradició iconogràfica i ens presenta una figura no només inflexible davant el pes del seu càstig, sinó que inicia una dansa on el globus sembla talment com si flotés per l’espai? Potser la resposta ens la pugui donar Hannah Arendt i els seus comentaris al voltant de la historia del concepte d’autoritat (Entre el pasado y el futuro. Ocho ejercicios sobre la reflexión política, ed. Península, 2003). Quan Plató i Aristòtil comencen a formular les primeres idees sobre el significat d’un govern autoritari, els models efectius dels quals disposen no serveixen; el tirà i el dèspota governen sense autoritat; la persuasió (que és el mecanisme que regula l’exercici del poder en el si de la polis) i la coacció (que és el procediment per mitjà del qual els grecs exerceixen el domini extern), tampoc la garanteixen. Per això busquen en l’esfera privada exemples més oportuns: la relació entre el pastor i el seu ramat, entre el capità d’un vaixell i la seva tripulació, entre el metge i el pacient, l’amo i l’esclau o el mestre i l’alumne; totes elles relacions basades, segons els filòsofs, en l’autoritat. Fixem-nos què diu Arendt en relació amb l’autoritat del mestre, perquè a partir d’aquí podem descobrir el sentit del Hynkel ballarí i els moviments àgils i lleugers del món que vol dominar.

L’autoritat del mestre no prové tant de les seves qualificacions, dels seus títols, de la seva formació, sinó de la responsabilitat que adopta envers el món: “els educadors representen pels joves un món la responsabilitat del qual assumeixen, a pesar de no haver-lo construït directament i encara que, de forma explícita o no, preferirien que aquest món fos diferent”; els mestres mostren el món “tal com el món és”. “Davant del nen, el mestre és una espècie de representant de tots els adults, que li mostra els detalls i li diu: ‘Aquest és el nostre món’.” (p. 291). Com el mite de l’Atles, el mestre es responsabilitza, és fa càrrec, és a dir, carrega sobre seu, el món tal i com aquest és: una estructura densa, que acumula el pes del passat. Atles assumeix les conseqüències de les seves accions; d’aquí que la seva autoritat hagi arribat fins als nostres dies en forma de mars, muntanyes o columnes arquitectòniques. Contràriament, si Hynkel pot fer volar el seu globus, si els seus genolls no pateixen igual que els del tità, és simplement perquè és incapaç d’acceptar i de fer-se càrrec del món tal com és. Per què, per exemple, el globus que sosté hi apareixen les divisions polítiques i en canvi no els noms dels països? Perquè, sense dubte, el projecte del gran dictador és un projecte polític (per això el globus no mostra la seva geografia física); al mateix temps, però, és un projecte que no té en compte la realitat del món, la seva diversitat, la seva història. El problema de Hynkel és crear un Nou Ordre (un acte que certament enllaça amb el concepte d’autoritat lligada a la fundació dels romans i, després, amb Maquiavel i la idea de revolució moderna); un ordre encaminat a la perfecció futura: una “nació de rossos d’ulls blaus” on domini la “pura raça ària”.

Que avui en dia els nostres polítics es continuïn “passant la pilota” els uns als altres, tal i com es diu col·loquialment, és a dir, que les responsabilitats i les culpes es distribueixin i es difuminin entre les diferents carteres ministerials i els entramats burocràtics de les institucions competents, és un indicador de quin és el model de la nostra democràcia. Si finalment el gran projecte polític de Hynkel explota davant dels seus ulls, l’única pregunta que ens manca per fer (després de desinflar-se, també, la bombolla immobiliària), és quant temps més haurem de carregar sobre les nostres espatlles a corruptes i tirans.

Vegeu també Iconografies cartogràfiques 1. (Relat breu d’una visita a Alcorcón).

Bernat Lladó
Sabadell, 16 de novembre

Anuncis

One comment on “Iconografies cartogràfiques 2. L’autoritat d’Atles

  1. Roger Fusté
    Novembre 19, 2013

    Un plaer llegir-te, Bernat, com sempre.

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Novembre 17, 2013 by in Uncategorized and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: