Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Dones que alimenten la vida

Aquest és el títol d’un escrit de l’articulista ecofeminista Anna Bosch (1950-2009) de l’any 1999 amb una vigència extraordinària[i]. Dona totalment avançada al seu temps, va ser la primera alcaldessa d’una ciutat industrial. Ràpidament va comprovar, però, que estar a les institucions públiques sense violentar-se com a dona exigia una força sobrehumana. I va optar per estratègies indirectes de desligitimació. Més que la democràcia representativa, la seva aposta era la creació d’un espai de participació que integrés els moviments socials i la ciutadania. Em sembla que és molt adient recuperar-la en un moment en què la crisi institucional i de valors s’està desemmascarant com a sistèmica i són cada vegada més aquells que s’adonen que el què cal canviar és el marc i reinventar altres formes de vida comunitària alternatives al model hegemònic que ens ha estat encotillant.

Sin título

Els límits ecològics del creixement evidencien que el model industrial i tecnològic neoliberal posa en perill la vida al planeta. L’Anna Bosch ja va adonar-se que la crítica feminista al capitalisme, encarnada en els cossos femenins, va més lluny que la crítica ecologista, que sovint es manté en el mateix nivell d’abstració que altres discursos. Venen, però, a trobar-se en un punt: el patriarcat i el capitalisme segresten i instrumentalitzen el valor de la vida en general i de la vida humana en particular.

La desvaloració de la necessitat contraposada a la llibertat –mite clau de la modernitat- ha posat en el sac femení tot allò que té a veure amb la cura del cos: alimentació, descans, abric, allotjament, higiene, afecte, reconeixement…. La falsa autonomia del sistema econòmic respecte als ritmes i límits de la natura, és la mateixa falsa autonomia del subjecte respecte als ritmes i límits del cos.

L’home lliure i l’heroi modern és l’homo economicus, aquest subjecte (masculí) que mai va ser nen, que mai es fa vell, que mai està malalt, que mai cuida de ningú, que mai ningú cuida i que només manté relacions a través del mercat. L’associació de benestar a creixement econòmic ha impedit a aquest subjecte prendre consciència de la pobresa creixent, la destrucció mediambiental i la corrupció moral d’un sistema que privilegia el benefici material.

Com pot ser que un sistema tan ineficaç en la distribució i gestió dels recursos tingui tant consens a tot el món? Anna Bosch respon que són dos els mites que li han donat força i legitimitat: que els països del sud algun dia arribarien a ser com els del nord i –sobretot- que no hi ha alternativa. És un sistema que bloqueja persistentment la capacitat humana d’imaginar alternatives.

Ara, en un moment en què fa estralls tota la vella carcassa rovellada d’aquest sistema de valors, és un moment perillós en què poden emergir actituds irracionals i en el qual a les dones ens pot tocar el rebre: Teresa Forcades, en el seu llibre d’entrevistes ja alerta que quan el subjecte immadur enfronta moments d’inseguretat, canvis socials, pèrdua de prestigi contra les institucions, tendeix a projectar els propis fantasmes en la dona, símbol de la mare.

El nostre però, és també un moment d’oportunitat d’or. Amb la crisi ecològica i humana al límit,  són cada vegada més els qui es plantegen tornar a situar la vida al centre i l’economia al seu servei. I no al revés. Aquesta és també l’aposta de l’Ecofeminisme. I aquí les dones, que tradicionalment se’ls ha atorgat tota la responsabilitat de la cura i atenció a les necessitats, hi tenen molt a dir. No com a salvadores com alguns han volgut plantejar, sinó com a coprotagonistes, ocupant el seu lloc amb l’autoritat que els correspon en la construcció de models alternatius.

Anna Bosch estableix semblances entre la tasca civilitzadora realitzada per les dones i l’economia de subsistència: satisfà les necessitats de les persones; un gran nivell d’eficiència tant en el manteniment de la vida humana com la del medi; no crea dependència ni hipoteca el futur; no fa falta l’aprenentatge professional, sinó que la transmissió del coneixement és generació en generació i la tecnologia utilitzada és autònoma i senzilla. Curiosament, totes dues resulten invisibles, però funcionals a l’actual sistema, no se’ls concedeix valor econòmic i, per tant, se situen als marges.

L’autora adverteix que no planteja l’economia de subsistència com a alternativa global, sinó com un suggeriment dels valors que haurien d’impregnar les alternatives locals, diverses i plurals que sorgeixin en cada situació, en cada territori. A una minoria li convé que tot aquest moviment subterrani no es visibilitzi. És la minoria que ens segresta amb el discurs de la por. Però en un moment en què el ritme de desigualtat en la distribució del pastís és -alarmantment- cada vegada més alt cal fer visibles les alternatives. A casa nostra hi ha cada vegada més persones que les estan posant en pràctica en diferents àmbits i estan creant una xarxa viva de vincles. Amb un exercici de la llibertat compromesa amb un mateix i amb els altres, molt allunyada de l’individualisme autista neoliberal. Estan creient en la seva experiència i en la seva capacitat per establir relacions de respecte amb la convicció que la vida és només una i que tot el mal que fem a la natura ens el fem també a nosaltres mateixos. I ja és hora de que siguin aquests els qui surtin a la premsa.

 Mariona Iribarren Nadal


[i] Bosch Pareras, Anna. Mujeres que alimentan la vida: selección de textos, 1996-2008. Barcelona: Icaria, 2010

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 31, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: