Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Cròniques animals (I)

Incertesa, incertesa, incertesa. Perplexitat. Misteri. Què passarà, amb tot plegat? Com avançarà, El Procés? Què fan, els qui remenen els quartos? Quin serà el desenllaç de La Cosa? Hi haurà un desenllaç? I el Conde, mourà fitxa? On anirem a parar, literalment? I després, què? Què serà de nosaltres? Com serem?

-Són massa preguntes, jove, no les vulguis respondre totes que prendries mal.

-Com, qui parla? Qui ets?

-Sóc l’Esporgador, cosí germà del toro Segador, força més mediàtic i sens dubte més ben situat que jo. Faries bé de venir-me a veure de tant en tant, quan vas una mica passat de voltes.

-Ei, que jo… a més, si ets un ruc! Què hi faig, parlant amb un ruc?

YnVycm8tY2F0YWxhMQ==_127276_3171_1

-Ep, un ase, si no et fa res. Família dels èquids. Que les paraules són importants, eh? A més, ara no em diguis que és la primera vegada que parles amb un ruc. Si el món n’és ple. Bé, tranquil, que estem en família. Què et passa, què són totes aquestes incerteses i preguntes?

-Res; interrogants, forats negres, el futur, suposo. Hi ha massa coses que no sé com explicar-me.

-Ah, gent jove, pa tou. Mira, jo el que puc explicar-te és el que veig des de la Torre de les Hores, on van enfilar-me perquè en rosegués les herbes que creixien a la teulada. Algunes coses d’aquesta ciutat són com sinecdòtiques. Tu ja m’entens. A Solsona, saps…

-No, perdona, potser no m’he explicat bé. El que em preocupa no és Solsona, que és molt bonica, per cert…

-Ja ho sé, home. Deixa que… des d’aquí dalt, saps?, es veuen moltes coses i hi ha temps per pensar. A Solsona, deia, ja fa temps que tenim bisbe nou. Jove, d’ordre, i que encara no s’ha acostumat a dur l’anell del càrrec. El bisbe és, com saps, una autoritat de l’Església, una institució mil·lenària tan blasmable com interessant…

-Però que a mi no em preocupa, l’Església, ni el bisbe, ni la…!

-Vols fer el favor de deixar-me parlar! El bisbe té una visió de les coses que em meravella. És a dir: és horrorosa, perquè jo sóc un ase avançat al seu temps, però em meravella. Aquest home no és pas enze. Defensa, més o menys, que com més radicals “siguem” (l’Església) més gent s’hi afegirà. Espero, clar, que s’equivoqui. Però se li ha de reconèixer una certa coherència, ja que si el que vol realment és tornar a l’arrel del cristianisme, aquesta radicalitat el durà una altra vegada a la seva condició originària de secta. Ara bé, em penso que deu confondre la radicalitat amb l’extremisme, com passa en molts altres grups organitzats que busquen intervenir en la vida de la polis. La radicalitat, des del meu punt de vista, és una opció molt sensata a l’hora d’intentar entendre la realitat, d’explicar-la. I també de transformar-la, que em sembla una cosa inevitable.

-De debò? Per què?

-Doncs perquè diria que la realitat és com la matèria, que ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Però no em voldria posar estupendu. Dels grups que busquen intervenir en les coses col·lectives de, per exemple, aquest país, n’hi ha alguns, deia, que em sembla que van cap a l’extremisme. Fan com el bisbe: pensant-se que són radicals, regeneracionistes, legalistes o alguna altra cosa, defensen un extremisme bàsicament retrògrad, que si vol transformar la realitat només és perquè sigui com ja ha estat abans. Són poc creatius. I en un moment en què allò que més ven (i creu-me que els interessa vendre’s) és reinventar-se, costa d’entendre.

-Suposo.

-Una altra cosa que segueixo des d’aquí dalt és una veu tel·lúrica, molt de la ciutat, d’un que li diuen Roger Mas.

-Sí, home! No et pensis que només sona a Solsona! És un dels millors músics-cantants-poetes actuals.

-Me n’alegro, que també t’agradi. I precisament això últim que has dit, “actual” és del que volia parlar-te: de vegades he pensat que el món Mas permet una cosa fascinant, que és viure fora del temps. Ja em perdonaràs la gosadia poètica, però m’agrada explicar-ho així. Viure fora del temps, sí. Enclavat en un lloc, en un espai, i als llimbs d’una continuïtat temporal.

-Ui, això és molt complicat… i no vull que m’emboliquis més, que jo ja tinc els meus interrogants.

-Precisament per això parlava del Roger Mas… que també segons com és un fenomen diguem-ne sinecdòtic.

-Que pesat amb la parauleta…

-Diria que de vegades la il·lusió d’atemporalitat i la felicitat es toquen sospitosament. Depèn del dia, depèn dels ànims, la música del Mas t’estira fora del temps i t’acull en una realitat més segura, en un paisatge. De vegades, la música és un paisatge. I el paisatge, a parer meu, és una cosa irrenunciable, fonamental. No et pensis que parlo d’una posta de sol, o d’una carena a l’horitzó; un paisatge és una cosa viva, sensual, que formigueja, que es mossega. D’això, és del que et volia convèncer: no et deixis absorbir només per la voràgine del temps, per l’ara, que en llatí en diuen nunc, i aferra’t al paisatge, a les coses que es palpen, s’escolten, s’ensumen, es mengen i es beuen, a l’aquí, que en llatí en diuen hic. El risc és, ni més ni menys, que la mort per inanició, perquè ja va dir algú que la cuina és el paisatge posat a la cassola.

-Doncs ara, entre una cosa i l’altra, se m’ha obert la gana.

Pep Sanz

Anuncis

2 comments on “Cròniques animals (I)

  1. Emily
    Octubre 23, 2013

    Això del paisatge està super bé!

  2. Roger Fusté
    Octubre 21, 2013

    Esplèndid! Jo també vull un ase conseller.

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 20, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: