Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Una copa de testosterona, sisplau

Sin título1

L’Ana Pastor, en un article d’un suplement de El País[1], comenta l’enquesta que fa la fundació Adecco a 1600 nens espanyols sobre el que volen ser de grans[2]. Entre els titulars destacats, el fet que continua havent-hi una diferència important de gènere en la professió més desitjada: pels nens és… tatxan… la de futbolista. Per les nenes, en canvi, és la de mestra. Els autors de l’enquesta expliquen que els nens busquen el reconeixement i les nenes s’estimen més professions relacionades amb l’ajuda als altres. “Cuestión de prioridades“, comenta la periodista, i a mi em sembla endevinar una petita aprovació per la labor callada i poc reconeguda de les dones en societat, i una petita i resignada crítica als ideals masculins.

Que molts nens vulguin ser futbolistes i moltes nenes mestres o doctores, així d’entrada no té res d’estrany ni de dolent. Però els valors masculins i femenins que impliquen aquestes preferències depenen tant d’una realitat biològica com d’una situació cultural determinada, entrelligades de tal manera que no sabríem dir fins a quin punt els nois busquen el reconeixement perquè és el que s’espera d’ells o perquè estan genèticament predisposats a fer-ho, o si les noies se senten atretes per les professions que impliquen la cura dels altres perquè els hi surt així i els interessa o perquè només fent-ho així poden esperar rebre el reconeixement social que també esperen i desitgen.

Però què passaria si aquests nens i nenes enquestats fossin sotmesos a la recepta que ens va proposar el músic Antony, al concert d’aquest estiu a Barcelona: que tots els nois i noies haurien d’estar obligats a hormonar-se durant un temps prudencial amb hormones del sexe contrari, ja que així serien, per experiència pròpia conscient, molt més capaços d’entendre com se sentien les persones de l’altre sexe, o els transexuals? El cantant creia que així l’entesa seria més fàcil, i jo, a més em pregunto si així hi hauria més nens atrets per les coses dels sentiments i la cura, i més nenes que busquessin el reconeixement i s’obsessionessin per les seves feines i busquessin professions de risc.Perquè si fos així, a mi em sembla que l’experiment seria positiu. Últimament es tendeix  a posar en valor certes característiques que es consideren femenines, com per exemple la capacitat d’empatia, la importància donada als sentiments, el domini del llenguatge, la flexibilitat, la capacitat de preocupar-se per les persones de l’entorn, la tendència a cooperar més que a competir (això diuen), enfront a d’altres de tradicionalment masculines que es jutgen més negativament: l’agressivitat, la competivitat, una racionalitat analítica que no té en compte les emocions, etc. Doncs bé, és clar que als homes els toca reinventar-se, reubicar-se,  trobar una nova definició de masculinitat que no passi pel mascle alfa, fort, dominant, agressiu, competitiu i a-sentimental. Però i les dones? Ens hem de quedar tan cofoies gaudint les nostres tan valorades qualitats femenines, criticant la societat perquè no les reconeix prou, queixant-nos que no hi ha gaire dirigents polítiques dones, que no hi ha quasi grans empresàries dones, que tot i que molts metges són dones, encara copen homes els llocs de direcció, i en el món de la cultura, les creadores encara són una minoria? O potser hauríem de prendre’ns una petita copa de testosterona i fer alguna cosa per solucionar-ho? Potser hauríem de deixar de preocupar-nos tant per la cura dels altres i començar a preocupar-nos una mica pel reconeixement. Ei, i sense patir massa per les conseqüències: els altres (la família primer, però també els alumnes, els malalts) no es quedaran desatesos, perquè al nostre costat hi ha molts homes que estan senzillament esperant que els hi deixem espai per poder ells també ocupar-se’n.

Cert, la copa de testosterona podria ser un pèl perillosa. Però d’alguna manera ho haurem de fer. El femenisme de la diferència ha fet bé en posar èmfasi en la importància individual i social de certs valors tradicionalment femenins. Però, de la mateixa manera que volem que els homes facin seus alguns d’aquests valors, en la mesura del possible, les dones faríem bé deixar una certa actitud femenina que barreja una mena de superioritat moral amb un cert ressentiment degut, precisament, a la falta de reconeixement, i adoptar alguns dels valors tradicionalment masculins. D’acord, en la societat ja són importants i reconeguts, de fet, són els imperant, però la meva tesi és que a les dones, ara, ens faria bé fer una mica més com els tòpics diuen que fan ells. Perquè ens entenguem, i baixant al terreny d’allò més concret: deixar de preocupar-nos tant per si la casa està neta o bruta, deixar de posar sempre, tots els dies de la setmana, els fills  per sobre d’altres activitats, valorar el propi treball, valorar el risc, arriscar-se, valorar el triomf i l’èxit.

La igualtat entre homes i dones és possible (en la nostra societat, no a molts altres llocs del món). Ja sé que ara es tendeix a potenciar la diferència i a definir-la en termes biològics, i per tant, a fer-la gairebé insalvable. Queda lluny allò de “la dona no neix, es fa” de Simone de Beauvoir. Però suposo que estarem tots d’acord en igualtat de drets, igualtat d’oportunitats, igualtat de poder, de capacitat de decisió i d’influència. Només cal que fem un petit salt, que empenyem una mica més. El sostre de vidre existeix, però és molt més prim i esquerdat que en qualsevol altre moment de la història. Ja no valen excuses. Ens hi hem de posar.

Núria Boix


[2]   www.adecco.es/_data/NotasPrensa/pdf/493.pdf

Anuncis

One comment on “Una copa de testosterona, sisplau

  1. Margarita López-Nieto i Truyols
    Octubre 11, 2013

    Jo crec que més que parlar d’igualdat entre homes i dones, cal parlar d’igualtat de drets, d’obligacions i d’oportunitats. No hem de permetre que els nostres interessos, els nostres desitjos, el nostre temps … siguin menys importants que els de cap home, pel fet de ser-ho. També és cert que hauriem d’aprendre algunes coses d’ells, per exemple que no cal parlar sempre de questions personals, o a separar les emocions en calaixos mentals diferents.

    Però no cal que ens convertim en homes, en “hombrecitas”, com en diuen alguns, adoptant els seus rols i actituds. Actualment hi ha moltes dones professionals d’uns quaranta anys, que actuen com han actuat alguns homes des de sempre, amb la mateixa prepotència, desconsideració, “xuleria” … No és això, amigues, no és això ….

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 10, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: