Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

De melons

melons-in-the-borough-market-london-1_l

L’historiador Michel Onfray diu que la filosofia ha de combinar la lectura de textos amb la lectura de les anècdotes que protagonitzen els filòsofs antics. L’obra de Diògenes Laerci (Sobre les vides, les opinions i les sentències del filòsofs il·lustres) és molt llaminera a aquest efecte: a falta de les pàgines de cirenaics, megàrics o cínics, tenim els seus gestos, aventures i provocacions. Interpretant-les, aprenem quina era la seva filosofia, se’ns apareixen les seves tesis i les seves manies. Què importa si aquestes anècdotes són reals o inventades! En qualsevol cas, afegeix Onfray, il·luminen una característica especial de les filosofies ocultes, presenten la percepció general que sobre elles es tenia. El poder explicatiu d’una animalada d’aquell savi que vivia dins un tonell podria ser superior al paràgraf més abstrús de la Metafísica d’Aristòtil…

Però per què limitar-nos als pensadors antics? L’hagiografia existencialista francesa, posem per cas, abunda en anècdotes i xafarderies. Aquí en va una: Raymond Aron, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre seuen al voltant d’una taula d’un bistrot parisenc. A fora, cau una pluja torrencial. Aron acaba de tornar d’Alemanya i explica als seus dos amics els descobriments acadèmics que hi ha fet. En particular, els inicia en els secrets de la fenomenologia de Husserl mentre fa petits glops al seu còctel d’albercoc. Dirigint-se a Sartre, comenta: “Veus, petit camarada, si tu fossis un fenomenòleg, podries parlar d’aquest cocktail i fer-ne filosofia”. El petit camarada s’entusiasma. Per fi, una novetat revolucionària! Filosofar sobre la quotidianitat! Abandonar les grandiloqüents i etèries idees del passat –com Déu, la substància o l’entelèquia– per fer baixar la filosofia dels núvols, passejar-la pels carrers, introduir-la a les llars, i abocar-la a les coses, a les experiències, a la vida! Així neix un convers: la vocació sartriana culminarà en l’Être et le néant. En efecte, posats a fer, sempre és millor emborratxar-se que caure d’un cavall camí de Damasc.

Hic et nunc

S’ha dit que calen filòsofs d’ara. “De debò que calen?”, s’ha preguntat. Entenguem-nos: la filosofia se les heu amb conceptes (candidats a universals) i la immediatesa és una de les formes de la concreció (àmbit dels particulars). L’altra forma de la concreció és la proximitat. Ara i aquí (hic et nunc) és l’antípoda de l’universal. Filosofar sobre l’ara i aquí demana a la filosofia l’esforç titànic de convertir-se en una fenomenologia descriptiva del present, de tot allò que es fa present. ¿On hi ha més veritat, en l’argument ontològic d’Anselm de Canterbury o en un còctel d’albercoc? La filosofia, dirigida vers el concret i bolcada en ell, es força a si mateixa per desnaturalitzar-se, desubicar-se, degradar-se i abordar, per fi, una realitat que defuig necessàriament tot concepte. Filosofia al límit de la filosofia, a la corda fluixa. L’aura de l’hic et nunc esdevé una ombra fantasmal que assetja el pensament i el torna balbuceig.

Energoúmenos   

I tanmateix, en l’ara i aquí de vegades apareixen reclams, onades. La filosofia no pot callar davant d’un moviment social. Impossible no parlar sobre el que està passant. Impossible no contribuir a escriure coses que pretenen tenir conseqüències col·lectives. Silenci impossible. Kant s’entusiasma amb la Revolució Francesa –amb la contemplació de l’espectacle revolucionari– i reprèn la teoria política republicana donant-li un impuls definitiu. Plató s’entusiasma amb la bellesa i compon un himne a l’amor en el Fedre que es converteix en el sant i senya de la filosofia grega. Entusiasme: del grec enthousiasmós ‘èxtasi’, derivat de enthousiázo ‘ser inspirat per la divinitat’, i aquest, de énthous ‘inspirat pels déus’, de theós ‘déu’. Hi ha una experiència que ha estat qualificada de divina, que trastorna i transporta. Ser inspirat per un déu, una idea, un projecte. Aleshores, amb l’entusiasme, el pensament s’envola lliure i creix fructuós.

I tanmateix, no hem de confondre l’entusiasta amb el seu revers maligne: l’energumen, del grec energoúmenos, participi passiu de energéō ‘obrar, exercir una acció’. Aquest ja no només està tocat per una exterioritat que el depassa, sinó que està tot ell posseït (perquè “energumen” és en llenguatge religiós aquell que està posseït pel dimoni). Hi ha quelcom que el fa actuar, és obrat per un altre i no és ell mateix qui actua. No és un excés d’entusiasme, ja que no és una qüestió de grau. És el salt qualitatiu entre la inspiració del jo i l’alienació absoluta del jo. Allò que pot inspirar acaba sotmetent i un li sacrifica tota la vida sense reserves, íntegrament i integrista.

L’aparició d’un fenomen bouleversant comporta alhora el risc de l’energumenisme i la promesa de l’entusiasme. La filosofia no és un afer d’energúmens. És la pàtria dels entusiastes.

Gewesen

Quin és el fenomen bouleversant per excel·lència ara i aquí? Doncs allò que Empar Moliner anomena La Cosa (el procés o el procés sobiranista català, per ser més exactes). Multituds, declaracions, tertúlies (!). Ho és perquè podria certificar l’ocàs de l’Estat nacional, el seu esgotament històric. Hegel ja va afirmar que l’Estat és allò que ha estat (gewesen). Catalunya, enclavada entre dos imperis, està ara qüestionant el món donat per descomptat –i aquest és el seu veritable potencial d’innovació i reinvenció. S’ha parlat d’Ítaca, del Cavall de Troia i de les Sirenes. Per continuar amb l’analogia homèrica, direm que estem tancats dins la cova del ciclop Polifem.

La democràcia a Europa, segons el Nietzsche d’Humà, massa humà, és una construcció ciclòpia de la modernitat[1]. Un vast i tosc edifici que en el futur ha de permetre un més enllà, una superació. I els ciclops, per tant, són els Estats nacionals que l’han bastit pedra a pedra. Gegants d’un sol ull: monocles, monàrquics, monolingües, mononacionals, monoculturals, monotemàtics, monomaníacs. Polifem és dels pitjors i és ell qui ens té atrapats. Només podrem marxar si sabem enganyar-lo i aprofitar la seva força a favor nostre. Ja s’ha menjat alguns camarades. D’entrada, com Ulisses, li hem de dir que ens anomenem “Ningú”. Cec, buidat del seu ull, de sortida no ens podrà trobar quan digui als seus consemblants que Ningú li ha fet Res. Com a molt, llançaran roques al mar mentre serem lluny, ben lluny. És a dir: si Catalunya és ara una nació sense Estat, el seu esdevenidor passa per ser un Estat sense nació. Tot plegat per transformar el sentit de l’Estat[2], per acabar amb ell. La identificació fixa entre la política i la cultura ens condemnaria a ser un ciclop entre altres. La nostra característica i la nostra astúcia ha de consistir a la duplicitat entre les múltiples identitats poroses i obertes en una catalanitat inclusiva (algú) i l’anonimat de l’Estat (ningú) que s’ha il·lustrat i ja no creu en esperits.

Impolític

Davant del procés sobiranista alguns han acabat aquí i allà per convertir-se en energúmens. Qui vulgui filosofar sobre l’hic et nunc no ha sucumbir en l’energumenisme –no pot abandonar-se plenament a La Cosa i perdre-s’hi per sempre. Entusiasta intrèpid, li caldrà ser polític i impolític al mateix temps. Al sobreescalfament generalitzat de la passió política, s’oposa la mirada freda de l’entomòleg i les anàlisis glacials del filòsof lúcid. Dos ulls, no un. Estrabisme: l’impolític mira fora de l’àrea acotada pel sentit polític. Distància: l’impolític és, com diu Cacciari[3], la crítica implacable a la idea que la política és l’única font dels valors. Reserva: l’impolític impedeix que la lògica política ho devori tot. Criteri: l’impolític és la defensa contra els posseïts pel mite de la política, contra els creients en la religió del nacionalisme (d’Estat!) i contra tota forma de fanatisme. Interrogació: l’impolític es limita a preguntar, no s’iguala a l’obra ni permet que aquesta determini completament el pensador; és argia (inoperància) i cura d’un mateix (paciència) socràtiques. Reticència i resistència a l’adhesió incondicional, artesania sense obra i efecte dissolvent de la Kultur entumida. La filosofia està cridada a vagar entre la militància i la ironia: l’hora de la política cal que sigui, també i amb urgència, l’hora de la impolítica. O dit d’una altra manera i com a justificació del títol del present article: quan s’obre el meló polític, hi ha d’haver algú per obrir el meló impolític al seu costat. I Sirventès, ara i aquí, s’hi presta voluntari.

Servim-nos-en.

Oriol Farrés Juste


[1] F. Nietzsche: Menschliches, Allzumenschliches, 275 & 41 [9].

[2] D. Rodrick: “¿Quién necesita el Estado-nación?”, La maleta de Portbou, 1, setembre-octubre 2013.

[3] M. Cacciari, (“L’impolitico nietzscheano”), M. Beer i M. Ciampa (eds), F. Nietzsche: II libro del filosofo (Roma, 1978).

Fotografia: maesejose / Foter / CC BY

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 7, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: