Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

La tribu que delira o el kitsch nacional

Tot intel.lectual és un metge de l’ànima. I darrerament, l’intel.lectual espanyol s’està especialitzant en una malaltia col.lectiva anomenada deliri (independentista). Tot intel.lectual té vocació de prescriptor d’allò bo i de flagell d’allò vulgar, i darrerament l’intel.lectual espanyol està preocupat per la deriva kitsch (del catalanisme). Gràcies per la preocupació. Agraïts, també, pel nivell argumentatiu, a excepció de quan el Nobel Vargas Llosa comença a parlar de tribus, presentant l’independentisme català com a producte de pobres provincians que no han descobert la grandesa del liberalisme cosmopolita (castellà). Fa pocs dies (21/09/2013), Antonio Muñoz Molina publicava a Babelia un article titulat Kitsch nacional. En ell caracteritza de manera certera el kitsch com a aspavientos incontrolados de la emoción, desproporción entre sustancia y envoltorio, subrayado insistente y naturaleza derivativa y parásita. Per exemple, és kitsch la rèplica de Venècia o de la Torre Eiffel dels hotels de Las Vegas. A partir d’aquí fa un salt i vincula kitsch amb tota efusión nacional i afirma que convierte los lazos objetivos de la ciudadanía en vínculos de sangre. Veiem les dues acusacions típiques contra el procés català: d’una banda, que està dominat per l’emoció, i de l’altra, que el col.lectiu (la tribu) està per sobre dels individus.

stella-5_l

Que le pluriel ne va rien a l’homme, com cantava Brassens, en podem parlar. Que la massa té una decantació cap a la vulgaritat, és probable. Que la caverna és l’hàbitat de la majoria, ja ho va dir el mestre Plató. Ara bé, ni la col.lectivitat ni les emocions neguen la racionalitat ni la veritat. Cal, com defensa la filosofia i la ciència actuals, entendre les emocions no com allò oposat a la raó, al coneixement, sinó com a allò que el fa possible. Tradicionalment s’ha defensat com a garantia de coneixement la necessitat d’un subjecte no afectat per les parts no racionals de l’ànima, com les passions, titllades d’irracionals. Només des de la raó pura podem pensar bé, està garantit el nostre coneixement. I per aconseguir que la raó pugui treballar sense interferències, cal un subjecte instal·lat en el domini de si mateix. Un subjecte no dominat per aquella part que el pot descentrar, que el pot portar a l’error. No s’ha de quedar captivat pel cant de les sirenes i per aconseguir-ho cal fer com Odisseu i lligar-se per no sucumbir. Les emocions vistes com a aliades de l’error a nivell epistemològic i del vici des del punt de vista moral. Enfront d’aquesta visió, cal pensar l’emoció com a estructura dialèctica i no com a percepció purament subjectiva. L’emoció no és unilateral, no neix del caprici del subjecte com si tingués una ocurrència qualsevol. Jo no decideixo ara estar trist sense motiu. L’emoció te un caràcter dual, és incomprensible sense el seu vincle amb la realitat. I recíproca, tota incidència de la realitat sobre el subjecte, suposa una resposta d’aquest.  I dialèctica, dialoga amb la realitat, hi respon, la qüestiona, i pot portar a transformar-la. Les emocions són racionals i polítiques, com ho demostra la indignació davant de la injustícia.

Un poble en moviment no és necessàriament kitsch, a no ser que considerem qualsevol mostra d’expressió col.lectiva com a perillosa a partir d’un individualisme liberal molt estret. Un poble en moviment pot ser kitsch, i ho és, quan presumeix i s’ufana d’alguna particularitat (una victòria esportiva, uns cuiners meravellosos,…), glorifica el seu passat fent que l’ideal s’hagi d’observar mirant cap enrere (memorials i símbols), o vol recuperar una identitat superada (manifestar-se contra els matrimonis homosexuals, aspirar a una estructura social o lingüística ja periclitada).  El nacionalisme acostuma a ser kitsch, com ho demostra la història dels estat-nació,  ja que acostuma a caure en aquestes manifestacions.  Ara bé, un poble en moviment no és kitsch quan és guiat per la Idea de la llibertat, de la igualtat i de l’emancipació d’un col.lectiu. Una Idea que no mira al passat sinó al futur, i que no defensa essències ni particularitats, sinó l’emancipació en el marc d’una societat justa i d’iguals. I quan això passa, l’entusiasme, manifestació emocional de la Idea es fa present.

A la Crítica del judici, Kant es planteja si és possible definir algun tipus de progrés de la humanitat cap al bé, cap a alguna cosa millor? Per Kant, existeixen signes que mostren com la idea de llibertat, o de llei moral, està present en diferents moments de la història, quan aquest progrés moral s’està realitzant. Un dels signes que ens mostren el triomf de la llibertat és l’entusiasme. En aquest sentit, l’entusiasme ens mostra una veritat política. Un poble entusiasmat per una Idea no és un poble que delira, que ha perdut la raó. És un poble que està fent història.

Que el procés independentista i el nacionalisme català (com la resta de nacionalismes, incloent l’espanyol), té certa dosi de Kitsch, és indubtable. Tanmateix, cal reconèixer que està impregnat d’entusiasme i guiat per la Idea d’emancipació. Que s’imposi finalment aquesta Idea, i no una versió kitsch, està a les nostres mans.

                                                                                        Josep Soler

Fotografia: Stellacnadia / Foter / CC BY-NC-ND

Anuncis

One comment on “La tribu que delira o el kitsch nacional

  1. Roger Fusté
    Octubre 4, 2013

    Bravo!

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 3, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: