Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Hans Castorp i la muntanya (I)

Sin título

 “O frate Leone, se il frate Minore sapesse tutte le lingue e tutte le scritture, sì che sapesse profetare e rivelare, non solamente le cose future, ma eziandio i segreti delle coscienze e degli animi; scrivi che non è in ciò perfeta letizia.”

 I fioretti di San Francesco

En el segon hivern que Hans Castorp passa al Sanatori Berghof, el jove experimenta de sobte el desig de desfer-se de l’emperesiment dolç que hi regna i d’abandonar la delicada chaise-longue des de la qual, assegut a la seva terrassa, havia contemplat fins llavors el majestuós paisatge muntanyós. És l’hivern més virulent de tots els hiverns que desfilen al llarg de les mil pàgines de novel·la i la muntanya, oculta sota una neu inacabable, és més màgica que mai. Hans Castorp no s’alça de mala gana. Si s’allunya del confortable sanatori i dels àpats suculents, no és per un rampell transitori ni és un desig banal o gregari el que l’impulsa a endinsar-se a les muntanyes, com el desig d’aquells “esportistes que només volen presumir, els quals, si la moda els ho hagués exigit, s’haurien entregat amb el mateix fervor a jugar a cartes en una cofurna sense ventilació”[1]. Ben al contrari, el gest que Castorp esbossa quan, acompanyat de Settembrini, entra a la botiga del poble per comprar uns flamants esquís, és el gest d’una autèntica insurrecció de l’esperit, en l’energia del qual Castorp descobreix, segons ell mateix se n’adona, “una estranya concepció de la dignitat i del sentit del deure”[2].

És una nova noció de la dignitat i un sentit del deure gens habitual, doncs, allò que el condueixen muntanya endins. Per què? La resposta té dos aspectes. En aquest article només podré tractar l’aspecte següent: Castorp es fa a la muntanya mogut per la convicció que el seu agut desig de pensar només podrà desenvolupar-se plenament enmig d’ella, i no a distància, quiet, immòbil, com havia fet fins llavors, des de la seva petita terrassa o des dels agradables salons del Berghof. Hans Castorp desitjava “entrar en un contacte més lliure i més íntim amb les muntanyes”[3] perquè “sentia que aquell paisatge era l’entorn més adequat per fer madurar els seus complexes entramats d’idees”[4].

L’any 1934, deu anys després de La muntanya màgica, Heidegger publica una breu però vibrant carta, titulada Per què romanem a la província?[5],  en la qual exposa les raons que el duen a refusar la càtedra que la Universitat de Berlín li havia proposat. Quan es llegeix un text immediatament després de l’altre, sembla legítim dubtar de si l’autor de la carta no és un personatge mannià més: fa ben bé l’efecte que Heidegger hagi d’invocar en qualsevol moment les figures de Settembrini o Naphta. No és només el paisatge de neu i muntanyes, de tempestes, amb què Heidegger encercla els contorns de la carta allò que els uneix, és sobretot la manera com els dos construeixen el vincle entre el pensar i la muntanya

 “Quan en la profunda nit d’hivern una ruda tempesta de neu brama i s’agita entorn de l’alberg i ho enfosqueix i ho oculta tot, aleshores és l’hora propícia de la filosofia”, hi escriu l’home de la Selva Negra. Ni per a Heidegger ni per a Castorp el vincle entre pensar i muntanya no és el vincle simple i espuri d’un mer decorat. La muntanya no es dóna al pensament com un attrezzo, un escenari en el qual el pensar continuaria –potser més inspirat o més tonificat- el seu meticulós monòleg; justament, allò que la muntanya sembla permetre és el fet d’interrompre el pensar com a monòleg i d’obrir-lo envers una direcció nova. Cap a quina direcció?

Quan Castorp es calça els esquís i es fa a la muntanya no pretén pensar més o pensar coses diferents, no busca entre la suggestiva companyia de les muntanyes tal o tal pensament que, en la quietud del sanatori, no sabria trobar. Castorp, fent-se a la muntanya, sembla qüestionar més aviat el pensament com a tal–la seva monotonia, la seva circularitat-; i sembla voler dur el pensar a un lloc en què aquest mateix pensar es transforma en una altra cosa, on aquest pensar madura, fa fruit, es desclou, s’expandeix. Quan es fa a les muntanyes, contra l’opinió dels metges i contra els seus hàbits personals, el jove alemany exclama a través d’aquest gest quasi insurrecte que no n’hi ha prou de pensar, o que pensar apunta sempre, secretament, potser, a una realització que el pensar mateix no ofereix mai i que ell intueix, encara que confusament, lligada a les muntanyes.

A què el condueix, tot plegat? Acorralat per una tempesta de neu, Castorp acaba tenint, mig esvanit, un somni estrany, una mena de visió bella i horrible a la vegada. En aquell instant, troba el somni revelador i, en acabat, fa aquesta reflexió:  “He après molt entre les gents d’aquí dalt. M’he perdut en les muntanyes més perilloses amb Naphta i Settembrini. Sé tot allò que ateny l’home. He arribat a conèixer la seva carn i la seva sang…”[6]. Té cap validesa, però, tot això? Només sabem que aquell mateix vespre “tot allò que havia somniat començà a esfondrar-se en la seva ment”, que “aquella mateixa nit ja no comprenia gaire bé les reflexions que havia fet”[7]  i que Thomas Mann decidí de fer-li penjar els esquís.

Roger Fusté

  

Fotografia: Ignasi Canals i Tarrats             Font: Arxiu Fotogràfic – Centre Excursionista de Catalunya


[1] Tradueixo al català a partir de la versió castellana d’Isabel García Adáñez. Mann, Thomas (2012). La montaña mágica. Barcelona: Edhasa, p. 688.

[2] Op. cit., pàg. 688.

[3] Op. cit., pàg. 687.

[4] Op. cit., pàg. 694.

[5] En podeu trobar una traducció castellana en aquest enllaç: http://www.heideggeriana.com.ar/textos/en_provincia.htm

[6] Op. cit., pàg. 721.

[7] Op. cit., pàg. 726.

Anuncis

2 comments on “Hans Castorp i la muntanya (I)

  1. Margarita López-Nieto i Truyols
    Octubre 11, 2013

    Sembla que el que afecta més a Castorp no és tan la montanya com el coneixement real, en situacions de molta proximitat i d’emocions i necessitats compartides, d’altres persones. Pot ser això penaj els esquis, per pensar no els necessita; necesita el contacte de la gent.

    Molt bó!

    • Roger Fusté
      Octubre 19, 2013

      Castorp, al final de la novel·la, acaba defugint les muntanyes i el sanatori. Per tant, sí, reconeix que “necessita el contacte de la gent” i que cal allunyar-se de les muntanyes. Però el que em sembla interessant és que en un determinat moment de la seva formació la muntanya se li mostri com un camp de joc privilegiat del seu desenvolupament espiritual -com si, per continuar plantejant interrogants, li calgués estar a la muntanya.

      Una abraçada,

      Roger

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Octubre 1, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: