Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Messi i Mao, acròbates (1)

Més lluny, heu d’anar més lluny, dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. I quan creien que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Així fa la segona part del Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Més lluny era la idea central del text, i aquesta és una de les idees que han fet figa al llarg del s.XX. Ítaca, la terra promesa, le jour de gloire, han estat víctimes del pensament polític liberal, tolerant i multicultural de les últimes dècades. Ítaca resulta que no és el paradís mediterrani sinó un gulag soviètic. La terra promesa és un miratge de ments dogmàtiques. Le jour de gloire n’est pas arrivé, i encara més, no pot arribar. Tot somni està condemnat a transformar-se en malson, tota Idea en tragèdia.  Millor que renunciem a les idees, als projectes, als somnis. Resignem-nos. El món és com és, i no podem fer-hi més, perquè l’home és com és. I tammateix, no fa tant, un alemany del s.XIX, anomenat Marx, ens va ensenyar que l’home és un producte de l’home. I tamateix, tota la cultura occidental, des dels grecs fins als moderns, passant pels cristians, va pensar que un home millor era possible. En definitiva, la pregunta pel més lluny és una pregunta per l’home i la possibilitat d’un nou model de subjectivitat. L’home no és un a cosa donada d’una vegada i per sempre. Està en procés. I el productor de l’home és ell mateix. L’home, productor i producte a la vegada. Sloterdijk, al llibre Has de canviar la teva vida fa un estudi de l’home com a ésser que s’exercita. Qui busqui éssers humans trobarà ascetes i qui observi els ascetes descobrirà en ells a acròbates[1]. El terme grec áskesis significava entrenament, exercici, i l’exercici fa de l’home un acròbata a la recerca del més difícil encara. L’acròbata no en té prou amb allò que ha aconseguit, en vol més.

HuangShanWireWorkers

Què tenen en comú un futbolista argentí del Barça i un dirigent revolucionari xinès? La seva condició d’acròbates, de buscar el més lluny, sigui marcant més de 50 gols en una temporada o transformant un país. Què tenen de diferent? El sentit, la direcció, de la seva acrobàcia. Podríem parlar d’un ascetisme horitzontal o somàtic versus un ascetisme vertical o de la Idea. Viure segons la idea o segons el cos. De les dos grans idees del S.XIX, el socialisme i el somatisme, és evident que només la segona va ser universalment realitzable, i el s.XXI, més encara que el XX, continuarà estant sota el seu domini.[2] Cal destacar la importància de l’esport  (l’olimpisme neix a finals del XIX com la majoria de grans clubs esportius) com a model per l’home-acròbata modern. L’esport s’ha convertit en l’exemple per antonomàsia del rendiment, de l’esforç, de l’entrenament, de la recerca del que semblava impossible. L’eslogan olímpic “citius, altius, fortius” (més ràpid, més alt, més fort) és el paradigma de la mentalitat moderna. L’acrobàcia només és tolerable en l’àmbit de l’esport. I l’encoratjament perquè la massa de la gent s’incorpori a la religió esportiva és enorme. Allò que fa un segle era una gesta, la primera marató moderna als Jocs Olímpics de Grècia 1986, recorreguda en poc menys de tres hores, avui és el passatemps d’executius i de gent sense feina. Kylian Jornet esdevé el referent de joves grimpadors de muntanyes; el futbol fa temps que és la nova religió; l’Everest, paradigma del cim inaccessible avui sembla la Rambla. L’home, com a èsser que s’exercita, es transforma i conquereix fites noves que semblaven inaccessibles, queda reclòs a la seva figura d’home-atleta, a la seva dimensió somàtico-esportiva.

L’home-atleta, encarnat en  Jornet, Messi, el corredor de maratons, la dona que lluita al gimnàs contra el deteriorament del seu cos, l’estètica masculina de marcar abdominals,…és la subjectivitat acrobàtica dominant. I l’única tolerada. Un pot decidir no ser un acròbata i viure en la deixadesa del no exercici, però si vol exercitar-se sap on ha d’anar: al gimnàs, l’únic temple reconegut i amb llicència per generar acròbates del més lluny. És el gimnàs, i no la política, l’espai lícit on l’home pot exercitar-se. No obstant això, no crec que Llach parlés d’això quan deia d’anar més lluny. Ocult, rera la figura omnipresent de l’home-atleta, trobem l’acròbata de la Idea, o l’home empés per la verticalitat d’una Idea amb voluntat transformadora. Ocult, i avergonyit, ja que la Idea és assenyalada com a arma perillosa de la qual cal protegir-se. Però, qui és aquest home i què vol dir viure segons la Idea? En seguirem parlant. Aquest dimecres a Sirventès.

Josep Soler


[1]   Sloterdijk, Has de cambiar tu vida, Editorial Pre-textos, 2012, pàg. 88

[2]   Op.cit., pàg. 45

Fotografia: wikipedia:Image:HuangShanWireWorkers.jpg High wire acrobats, without a net, Jade Screen Waterfall, Huang Shan, China. Photo by David Turner, September 27, 2004.

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Setembre 22, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: