Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Buit, Oxitocina, Lladregots

El Petit de Cal Eril, Guillem Roma, Xarim Aresté. Tres veus singulars, amb coses a dir, que queden immortalitzades en tres discos recents; val la pena tenir-los en compte. Més enllà de la Santíssima Trinitat Barcelonina i Costumista -encarnada en Manel, Els Amics de les Arts i Mishimarespectables i lloables tots ells, alguns més que altres-, hi ha veus que sorgeixen d’escenes musicals ben diferents i d’indrets dels quals musicalment amb prou feines si en teníem referència: Guissona, Cantonigròs i Flix. Tots tres, a més, es nodreixen de referències musicals poc o mal explotades fins ara per músics de casa; i malgrat la seva – en algun cas insultant- joventut, tenen al darrere un bagatge que ja permet parlar de músics amb passat i amb futur.

603px-Vynil_vinil_92837841

El Petit de Cal Eril (o Joan Pons) ha publicat ja tres discs, heterogenis, amb un solatge que passa pel fo(l)c de camp, la música psicodèlica dels ’60, o el Van Morrison dels ’70. A La figura del buit (2013) hi trobem missatges positius, amb un punt de panteïsme interessant, i amb collage d’emocions intenses i imatges de natura  que es projecten en els títols (“Ei! sents com refila l’òliba?”) i en el contingut de les cançons: “oh, aquestes muntanyes, ja eren aquí / quan jo tan sols era un petit brot de pi / oh, les aigües que baixen pel riu on nadem / eren dins del mar i jo n’era un peix / oh, d’entre tantes coses que hem pogut ser / ara som perletes a dins del femer / oh! les coses més petites em treuen les pors / i les més immenses m’eixaplen el cor”. Positiu. http://bankrobberbcn.bandcamp.com/track/ei-sents-com-refila-l-liba

De la plana de Lleida al cor del Collsacabra. Guillem Roma publicava a finals del 2012 el disc Oxitocina, un segon enregistrament memorable, confluència en amalgama ben resolta de Goran Bregovic, Tom Waits, Antony and the Johnsons i mariachis mexicans. Semblaria una barreja impossible però no grinyola, excepte en una cançó que hi queda com un bolet (no en diré el títol, pot servir de juguesca). Les lletres, senzilles, no deixen de tenir missatges interessants, com la que trobem a “Esperits”, una evocació nostàlgica de l’espiritualitat i la ritualitat despretigiades durant el segle XX, i potser irremeiablement perdudes al XXI: “Però ja no hi ha llits / on voltin els bons esperits / els que han estat despedits. / I ara estan marxant a on queda màgia / i oracions que van sonant. / Llocs on hi ha altars / i on hi ha l’essència per continuar cantant”. Tot plegat cantat i instrumentat a la manera d’Emir Kusturica. Potent. http://guillemroma.bandcamp.com/track/esperits

L’Ebre podrien ser jotes, podrien ser els Quicos, i podria ser el lligam amb la tradició sonora del País Valencià. És així i convé que segueixi essent així. Però sortosament els municipis ebrencs tenen tresors amagats, i amb diferència el més notable, musicalment parlant, ha estat l’emergència de la formació Very Pomelo, i la carrera en solitari de qui n’és el líder, Xarim Aresté. Amb tres discs de Very Pomelo ja editats, i amb un prestigi com a instrumentista creixent, Aresté ha publicat un primer disc en solitari, Lladregots (2013). Hi trobarem referències que van des dels primers Led Zeppelin, Black Crowes, o fins i tot Bob Dylan, que ressona especialment en composicions com “L’allau”: “si tingués respostes no faria apostes / només demanaria un desig / no em deixis mai sol aquí al mig […]. Com un lladre a mitjanit / m’has robat a peu de llit […] el meu cor i l’enteniment. / Venia a fer una festa, però he fet una gesta […]. / Si no tinc preguntes com voldràs que dubte, / sembla que tot sigui senzill, només hem d’estirar del fil”. Intens. http://open.spotify.com/track/36vBPtardiQ3rvBwRD1oyp

Tres veus singulars, tres paisatge sonors i genealògics heterogenis, un petit miracle musical pel que tenen de discurs propi. No sé si ens calen cançons d’ara, com deia en Lluís Serrahima l’any 1959; tampoc no estic convençut que ens calguin filòsofs d’ara, que apuntava en Josep Soler aquí mateix fa pocs mesos; i encara no tinc clar que ens calguin veus singulars d’ara. En qualsevol cas, aquestes darreres les tenim, gaudim-ne. L’estiu pot ser un bon moment per endinsar-s’hi.

Jordi Pedret Rodes

El petit de Cal Eril, La figura del buit, “Ei! sents com refila l’òliba?”:

http://bankrobberbcn.bandcamp.com/track/ei-sents-com-refila-l-liba

Guillem Roma, Oxitocina, “Esperits”:

http://guillemroma.bandcamp.com/track/esperits

Xarim Aresté, Lladregots, L’allau:

http://open.spotify.com/track/36vBPtardiQ3rvBwRD1oyp

IMATGE: https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Vynil_vinil_92837841.png 

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 21, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: