Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Aix, karama, huriyya

Generar oportunitats d’ocupació, desenvolupar la sanitat, combatre la corrupció, millorar el sistema educatiu i lluitar contra l’extremisme i el terrorisme eren a finals del 2011 les principals preocupacions de la població de set països àrabs[1] segons una enquesta de Zogby International feta a més de 6.000 persones, uns quants mesos després de l’inici de les anomenades revolucions àrabs. Són necessitats bàsiques i, concretament a Egipte, l’ocupació, l’educació, la sanitat i la corrupció eren també els temes que més preocupaven a la ciutadania ja al 2009. I això segurament com a conseqüència de fets, més enllà de les escandaloses xifres d’atur, com que el preu del pa es va triplicar al 2008 a causa de l’especulació amb el preu dels aliments bàsics als mercats financers internacionals, o que quasi la meitat de la riquesa del país està en mans d’un 5% de la població. Aquestes desigualtats creixents no són només a causa de la corrupció i el nepotisme, sinó que també estan causades per la “reforma econòmica” que Mubàrak va dur a terme, de la mà del Fons Monetari Internacional, privatitzant empreses públiques, augmentant l’atur i retallant la despesa social en educació i sanitat.

egypt-and-beyond-1_l

Va ser en aquest context de descontentament social, sumat a la manca de democràcia i a la repressió policial existent, que van esclatar les revoltes ciutadanes omplint la plaça Tahrir d’Egipte ara fa un parell d’anys, demanant sobretot pa, llibertat i dignitat (aix, huriyya i karama), i, per tant, molt poc o gens vinculades a reivindicacions de tipus religiós. Per què llavors va guanyar les eleccions el Partit Llibertat i Justícia, de caire islamista? I per què només un any després tanta gent ha demanat i ha aplaudit que el mateix exèrcit que havia contribuït a mantenir Mubàrak al poder durant tants anys perpetrés un cop d’estat per treure Morsi de la presidència?

Hi ha diversos aspectes que hauríem de tenir en compte per intentar trobar respostes a l’actual situació d’Egipte: en primer lloc, la naturalesa política dels Germans Musulmans. Aquesta organització política és un moviment nacional molt poderós que, com Hizbulla al Líban o Hamas a la Franja de Gaza, salvant totes les distàncies que calgui (uns són xiïtes i altres sunnites), acaba prestant serveis assistencials més aviat propis de l’estat, de manera força efectiva. I quan han pogut, han sabut arreplegar molts vots, ja que en tots tres casos han atès part de les necessitats bàsiques de les classes més empobrides de les seves societats, aconseguint així el suport de la majoria social. Aquest element, doncs, va donar rèdits electorals a un moviment que ni havia convocat les manifestacions ni s’hi va afegir des del principi. La religió, d’altra banda, és un element també molt present en el seu programa polític, bevent d’un islam polític moderat, conservador i defensor del lliure mercat.

En segon lloc, la minoria organitzada passa per sobre de la majoria social i plural que es revolta. La joventut present a Tahrir, els milions d’homes i dones que van sortir al carrer llavors i ho han tornat a fer ara, són una força quasi esfereïdora pel potencial que té, però també perquè té unes limitacions molt importants a l’hora d’agafar les regnes de la situació. Posa i treu presidents, però Tamarod, el principal moviment social de protesta nascut al 2005 i que ara recollia, segons afirma, milions de signatures en contra del president Morsi, no té una organització política pròpia per concórrer a les eleccions. Per contra, els Germans Musulmans són el moviment polític més gran i millor organitzat del país i, amb la creació del Partit Llibertat i Justícia durant els primers mesos de les protestes del 2011, van aconseguir el 47,2% dels escons a les eleccions parlamentàries. En definitiva, els Germans Musulmans, així com el Consell Suprem de les Forces Armades, són els dos únics grups que fins al moment han demostrat que tenen capacitat per organitzar-se i guanyar un suport social gens menyspreable. Per tant, el potencial de la població que es manifesta no s’ha traduït, de moment, en una proposta política alternativa que aspiri a governar el país.

I, en tercer lloc, la tan anomenada desafecció política de casa nostra també existeix a molts altres països, entre ells Egipte. Segons el director de l’enquesta abans esmentada, “al final del dia, una majoria d’egipcis no es preocupen massa de quin grup mana”. Essent les seves preocupacions les esmentades prèviament, confien en la democràcia i les eleccions no com a final del procés, sinó com el principi. En aquest cas, caldria matisar els resultats a la llum dels darrers esdeveniments ja que, per molt que es vulgui justificar i comprendre, es tracta d’un cop d’estat amb tots els ets i uts.

Caldrà veure l’abast de les conseqüències de la situació dels darrers dies sobre el conjunt de la regió. D’una banda, és preocupant l’efecte negatiu que pugui tenir sobre altres partits polítics dins de l’islam polític, que en la seva majoria opten per inserir-se al sistema polític i presentar-se a les eleccions, lluny de la retòrica minoritària (tot i que sorollosa i sempre ampliada) de grups islamistes radicals. Podrien qüestionar i trobar inútils les regles del joc democràtic si després els resultats electorals són paper mullat. D’una altra, l’efecte sobre Síria i el discurs del dictador Assad, que ja s’ha apressat a celebrar el cop d’estat com una derrota de l’islam polític a Egipte, relacionant-ho amb la seva lluita contra el “terrorisme sunnita gihadista”. Així, s’ha reivindicat, sense cap vergonya, al costat dels manifestants egipcis, volent veure una guerra de religions (o branques religioses) allà on hi ha conflicte socioeconòmic, com a casa seva de fet.

I, efectivament, també caldrà veure com afecta la situació el conflicte entre Israel i Palestina, ja que a Israel el que més li preocupa actualment és Iran i podria considerar que una aliança amb els sunnites de diversos països és el que li convé ara.

En definitiva, el terreny encara és pantanós i probablement caldran uns quants mesos més perquè s’estabilitzi la situació. Aix, karama i huriyya, aquest és el desig del poble egipci. Del poble siri. Del poble palestí. Insha’Allah!

Elena Jiménez Botías  


[1] Tunísia, Egipte, Líban, Jordània, Iraq, Aràbia Saudita i Unió dels Emirats Àrabs.

Imatge: freestylee / Foter / CC BY

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 15, 2013 by in Uncategorized and tagged , , .
%d bloggers like this: