Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

L’hora de la política

Darrere  de l’expressió “dret a decidir” o de les més recents com “dret a dividir” i “dret a separar-se”, no hi ha res més que el vell dret a l’autodeterminació dels pobles. El terme “dret a decidir” sembla que s’ha imposat en la batalla de les idees, i ja compta amb un reflex institucional en el Pacte Nacional o la Comissió pel Dret a Decidir del Parlament de Catalunya. Això, entre altres coses, s’explica per les massives onades de manifestacions que van culminar en la multitudinària i històrica de l’onze de setembre de 2012. Els sectors contraris, a remolc d’aquesta hegemonia, intenten desesperadament forjar noves categories, com ara “dret a dividir”. Tot això forma part de la propaganda, de la capacitat d’imposar unes paraules o unes altres. Les paraules, ja se sap, no són mai innocents.

Malgrat que s’està parlant de drets, la qüestió depassa necessàriament el marc jurídic. Convertir tot el famós debat sobiranista en una qüestió legal equival a tancar-lo en fals (en realitat, no és més que la defensa, a través de l’escut de les lleis, d’una posició política partidària de mantenir l’statu quo). El dret natural dels pobles a disposar d’ells mateixos, en aquest cas, es pot entendre en dos sentits: referint-lo a la sobirania espanyola o bé referint-lo a la sobirania catalana. Com que en la Constitució espanyola del 78 no hi ha cap reconeixement de Catalunya com a poble sobirà, la llei no permet el dret a decidir dels catalans com a col·lectivitat nacional, i punt. Però aquí és on la política pren el relleu del dret: davant d’aquest conflicte de sobiranies, és finalment l’acció política la que ha d’acabar definint i constituint la nova situació. Per això, amb l’autodeterminació sobre la taula –encara que disfressada amb el nom de “dret a decidir”– ha arribat l’hora de la política en el seu sentit més fort: en forma d’acció constituent, radicalment pacífica i democràtica, de noves realitats de dret. Si una gran majoria de catalans són partidaris de l’autodeterminació, cal donar curs a una sortida civilitzada i posar les condicions per al seu exercici.

mosaic

L’actual conflicte sobre el dret a decidir dels catalans no és un problema intern, domèstic, de l’Estat espanyol, sinó que és un problema cosmopolita. És l’existència del poble de Catalunya al món, en peu d’igualtat i germanor amb la resta de nacions el que està en joc. Els governs del Regne Unit i de Canadà sembla que són prou cosmopolites per permetre que Escòcia i el Quebec decideixin, respectivament, el seu futur polític. El govern de l’Estat espanyol, en canvi, es resisteix a acceptar la consulta, i en fer-ho es tanca en banda de manera provinciana. Negant-se a reconèixer la voluntat majoritària dels catalans a definir-se com a poble, renova el seu dret de conquesta. És un segrest: la privació del poble català a tenir una expressió pública mundial (cosmopolita) sense estar tutelat per un altre.

Un dels grans encerts de l’independentisme ha estat el plantejament de la consulta com un pas necessari. Consegüentment, en el camí d’obtenir legitimitat sempre es parteix d’un avantatge respecte a les posicions unionistes, que malgrat reivindicar-se com a democràtiques no fan res més que imposar-se despòticament i per la força, prohibició rere prohibició. El model polític espanyol està en una greu fase d’erosió: recentralització contra sobiranisme. Més encara, les conclusions de l’últim Consell Territorial del PSOE certifiquen un canvi irreversible: i és que per modesta que sigui la seva proposta federal, s’ha posat de manifest que l’escenari polític tendencial està marcat pel procés sobiranista català. Així com durant més de trenta anys l’estat de les autonomies, el cafè per a tothom i la metafísica (per qualificar-la d’alguna manera) unitat indivisible d’Espanya eren la base sobre qual es responia des de la perifèria, ara la independència està al centre i és ella la que està generant reaccions i fent bellugar totes les posicions. Catalunya és la punta de llança d’aquesta transformació.

És veritat que la independència no és neutra. Estarà en funció de la correlació de forces en el moviment independentista català que aquesta tingui un caràcter o un altre. Però això és una raó més per sumar-s’hi, que mostra la naturalesa inclusiva de l’autodeterminació. Hi ha la possibilitat de constituir una nova entitat política. I aquí és on apareix l’ocasió per reinventar-ho tot: no per canviar d’amo, sinó per deixar-ne de tenir. En un context com l’actual de capitalisme en crisi i d’agressió oligàrquica als pobles del món, només depèn dels catalans i les catalanes que la política d’aquí pugui ser un element veritablement cosmopolita, és a dir, part integrant d’una cosmopolítica realitzada en termes d’emancipació social i pau entre els pobles.

 Oriol Farrés Juste

Fotografia: http://www.concertperlallibertat.cat/

Anuncis

3 comments on “L’hora de la política

  1. Manuel Costa Fernández
    Juliol 16, 2013

    Penso que el cosmopolitisme hauria de ser la màxima aspiració dels individus i dels pobles. Però observo que, malauradament, encara estem en temps de nacionalismes i no residuals, sinó in crescendo. M’agradaria veure desterrada la paraula nació per sempre més. Voldria sentir parlar només de pobles i de cultures i que desapareixessin absolutament els himnes i les banderes. Però això, ara com ara, és utopia. Centrem-nos doncs en aquest minúscul –planetàriament parlant- conflicte entre Catalunya i Espanya.

    Admetem que el dret natural no ha estat ben “traduït” pel dret positiu i que és possible invocar, en democràcia, el dret a l’autodeterminació, és a dir això que a Catalunya s’anomena el dret a decidir.
    Però admetem també que aquesta posició pot ser rebutjada absolutament per Espanya, basant-se en un ordenament jurídic totalment lícit i democràtic.

    És, doncs, l’hora de la política, tal com planteja l’autor de l’escrit que comento?
    Possiblement sí, en altres temps i circumstàncies, quan els polítics eren persones que creien que la seva funció era l’honest servei a la comunitat. Però avui, no cal que manllevem la llanterna a Diògenes per tal de cercar-ne algun d’aquesta mena. Segurament fins i tot aquest Diògenes del XXI ens demanaria un alt lloguer pel seu estri (i sense IVA!).

    És, potser, el temps dels intel•lectuals, estranya gent que segueixen aquella màxima terenciana, homo sum, humani nihil a me alienum puto?
    M’agradaria, però no ho crec. Fa temps que estan molt mal vistos, perquè voler saber de tot és considerat una bestiesa en un món de micro especialistes en el que les grans preguntes -què som, d’on venim on anem- s’ignoren o es solucionen amb velles creences religioses o, encara pitjor, amb adscripcions sectàries, lectures d’autoajuda, psiquiatres o prozacs. Els intel•lectuals, presents i actius a Catalunya i a Espanya fins a finals dels segle passat, han desaparegut o s’han amagat sota les pedres, segurament perquè ser-ne implica compromís, un mot que tothom defuig o traeix (només cal consultar les hemeroteques).

    Seran, doncs, els governants centrals i els autonòmics (no els anomenem polítics) els que prendran la paraula. Ja fa temps que ho han fet. La conseqüència és que els ciutadans de Catalunya rebem una pressió cada dia més insuportable des de tots els àmbits que les lleis permeten: en l’educació, en la llengua, en la gestió diària administrativa i dels impostos. Espanya aplicarà les lleis sense misericòrdia (“Castilla sabe mandar”, afirmava Ortega); Europa mirarà cap a una altra banda; i Catalunya, aquest país que uns il•luminats volen redimir, caurà en la frustració i tornarà a ser la terra dels ploramiques arruïnats (no ens entenen!, no ens estimen!).

    Els governants catalans han iniciat un procés sense tenir ni la intel•ligència ni els mitjans necessaris. Anem tots cap a la guerra amb una sabata i una espardenya.
    La història –perquè tot això ja va passar una altra vegada- no ens ha servit de res.
    I passi el que passi, la humanitat es quedarà tan tranquil•la, però als que ens ha tocat viure aquests temps, ens hauran aixafat ben bé la guitarra.

    M’agradaria que aquesta petita nota obrís un debat, perquè si en alguna cosa crec, és en la immensa força del pensament i en la fecunditat del diàleg.

    Manuel Costa Fernández

    • Oriol Farrés Juste
      Juliol 17, 2013

      Gràcies pel comentari a l’article. Que sigui l’hora de la política no implica necessàriament que sigui l’hora dels polítics actualment existents -llevat de tres o quatre en moments molt concrets, comparteixo l’apreciació general sobre l’anomenada “casta política”. El proces del “dret a decidir” a Catalunya, però, depèn en bona part de la mobilització ciutadana, amb la qual cosa “ciutadania” i “política” tendeixen a coincidir. Absolutament d’acord amb la conclusió: cal obrir un debat i treballar a favor de diàlegs fructífers entre diferents perspectives. Això seria saludable en molts àmbits. També, per descomptat, en el polític.

      • Manuel Costa Fernández
        Juliol 17, 2013

        M’agrada molt aquesta aproximació que proposes entre ciutadania i política perquè retorna la qüestió als seus orígens: la creació de la democràcia en la polis grega.
        El problema és que avui tot s’ha prostituït i els ciutadans ja no són capaços de regenerar el sistema. La societat actual és massa complexa i està influïda per massa elements que condicionen i fins i tot impedeixen les actuacions individuals.
        Dit d’una altra manera: penso que s’ha de mantenir la democràcia representativa com a sistema de convivència, però que en convé la renovació total. El problema és que aquesta regeneració només es pot iniciar des de dins dels partits polítics i això, ara per ara, és impensable. Cal que la ciutadania pressioni en aquest sentit –no creant engendres utòpics que la història ja ens ha ensenyat com acaben- sinó obligant per la força de la raó i del número a què els partits emprenguin aquest camí al qual es resisteixen. Aconseguit això, veuria alguna possibilitat de que la consulta que es proposa des de Catalunya tingués possibilitats d’arribar a bon terme. Ja sé que el que plantejo significa molt de temps i per tant un ajornament que alguns no estan disposats a acceptar. Però tenir pressa em recorda el fracàs i la frustració d’aquella dona que, en un país on no hi havia llei de divorci ni de separació, va voler marxar de la casa conjugal sense acord amb el marit, sense un duro i sense cap nou amic a l’horitzó.

        Manuel Costa Fernández

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juliol 7, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: