Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Això és cosa de dos (la contraressaca de la revolució sexual)

Seria ja no un exercici de mala fe sinó, directament, de mala educació no fer, abans que res, una advertència. La dona, diàriament, ha hagut de patir i encara ha de suportar la càrrega de viure en un a societat extremadament masclista. Deixar clar, doncs, que aquesta és una qüestió sempre present, que no es posa en dubte. Es tracta de jugar amb els mots i això, a vegades, comporta baixar una mica el nivell d’alerta i arribar a sentències provocadores. Feta l’advertència es convida pensar sobre el paper i els constrenyiments de l’home del segle XXI.

És obvi, i no per falta de motius, que les reflexions acostumen a girar entorn del rol de la dona, la sexualització i la cosificació de la dona en el mercat capitalista, etc. També és comú elevar el debat a altres categories com el paper del sexe en la societat, la feminitat i la masculinitat (a la vegada), la interpretació del gènere en la societat o sobre la llibertat individual i sexual. De tot plegat i, en certa mesura, també del que es vol plantejar ara, se’n feia ressò un article en aquesta mateixa publicació (La ressaca de la revolució sexual) on s’explicava amb paraules contundents i encertadíssimes com “el sistema capitalista, com fa amb tot, es fa seu l’alliberament sexual. L’engoleix, el digereix, li posa un llacet i ens el ven. […] el cos, el plaer, el sexe ja no desafien el sistema sinó que el sostenen”. També s’hi podia llegir que “Si bé la revolució sexual va contribuir a l’empoderament de les dones, l’objecte bàsic del catàleg del mercat capitalista és el cos femení, cada dia més sexualitzat. […] La pressió per emmirallar-nos en la Maria bíblica ens queda lluny; en canvi, ens costa sortir del paper d’Eva, la temptació”.

Uns mots brutals i totalment certs que em porten a pensar què n’ha fet de l’home (en masculí), també, aquest model de lliure mercat absolutament liberalitzat i descontrolat en què s’ha convertit l’àmbit de les nostres relacions. I és que si hi ha un terreny on el liberalisme es desferma més agressivament és en el de les relacions humanes. Podríem dir que, entre nosaltres, impera un capitalisme salvatge i, fins i tot, que les persones cotitzem en un mercat relacional que anomenem sex appeal. La nostra imatge, les nostres accions, els nostres pensaments (potser en menys mesura), ens atorguen un valor que quantifica la nostra capacitat d’atracció, la nostra força de gravetat vers els altres o, si es vol, la nostra autoritat moral. I sempre que s’imposa la llei de mercat més salvatge les desigualtats s’intensifiquen i, també en això, hi ha qui té molt i qui ha de viure sota els llindars de la pobresa (qui no es menja un rosco, vaja). No és estrany que, així com en termes econòmics els rics demanen més llibertat (i menys igualtat) i els pobres lluiten i malden per millorar les seves condicions; en l’àmbit relacional, els qui tenen millors perspectives acostumen a proclamar l’amor lliure, l’eliminació de les barreres socials i l’alliberament front dels tabús opressors, mentre els més dissortats s’aferren a estructures que els garanteixen menjar cada dia, com la parella estable. Potser el conte de l’amor per tota la vida i la mitja taronja (per no dir el matrimoni i la monogàmia) són institucions morals de regulació d’aquest mercat lliure, que garanteixen uns mínims als qui menys tenen. (El matrimoni és comunisme!?).

I en tot aquest joc borsari de cotització dels éssers humans ens trobem amb el debat sobre què fa anar a l’alça a la dona i què fa cotitzar l’home. La lluita incansable del feminisme és senyalar que de la dona només se’n cotitza la pell, la cara (o el cul). Ens sembla, és clar, una injustícia que el físic sigui una cosa tan important, que la dona sigui l’objecte del mercat. Les dones, en definitiva, han de patir diàriament per estar a l’alçada d’un model estètic inabastable. No crec que sigui necessari posar això en dubte perquè està àmpliament debatut i documentat com la publicitat i els mitjans ens bombardegen amb aquest model i com (ja ho argumentava l’article esmentat), el capitalisme s’alimenta precisament de la sexualitat, la cosificació i el desig. Però, i l’home? A quins estereotips ha de respondre l’home? Quins models inabastables d’home ens oprimeixen a nosaltres? Com ho han de fer els homes per ser més atesos, per ser més el centre d’atenció, per fer créixer el seu poder gravitatori (no vull una resposta fàl·lica matussera), per cotitzar-se a l’alça i treure’n un rèdit social?

Sin título

Cal observar, doncs, que el capitalisme també tracta l’home d’una manera particular i també construeix un estereotip, un model inabastable. També ens senyala el camí cap a l’èxit (que no assolirem) i ens mana ser rics, materialment rics, sobretot en l’objecte més preuat que el mateix sistema s’ha encarregat de bastir: la dona. Perquè no sols converteix la dona en un objecte, el converteix en un objecte molt i molt valuós i converteix l’home en el seu principal consumidor. El capitalisme ens diu (als homes) què voldrà la dona de nosaltres i, per tant, quina mena d’home s’ha de ser per ser ric i cotitzat. Més enllà de ser un mascle alfa a la manera tradicional, aquell que conquistava fent un moviment violent possessiu cap a l’objecte que desitjava, en aquest nou model, el mascle haurà de conquistar atenent als desitjos projectats pel mateix objecte conquistat. Convertir-se en un centre de gravetat capaç d’atraure aquests objectes. I el desig de l’objecte versa entorn d’una sèrie de valors molt suculents que no són difícils d’identificar i dels que el mercat en construeix grans marques comercials. Així, a mesura que la dona s’ha anat alliberant mica en mica de part dels seus constrenyiments i s’han fet públics els seus desitjos, s’ha insuflat combustible a la gran màquina de consum per crear, mica en mica, el rol de l’home del segle XXI. Dona i home, doncs, som el cos i l’ànima del capitalisme i en aquesta espiral hi estem atrapats per igual, ja que ens hi empenyem els uns als altres amb el nostre desig d’autoconsum. Si “el sexe ja no desafia el sistema sinó que el sosté” o si “la dona és l’objecte bàsic del catàleg del mercat capitalista”, el desafiament, la rebel·lió, l’alliberament, en són el pack complementari i els homes hem d’encarnar aquest esperit.

El desig de la dona, doncs, també ven i és poderosíssim. És, al final, el que ens fa anar de corcoll de veritat i l’home ha d’atendre a aquest desig (sexual) que no ha substituït els altres models esmentats sinó que s’hi ha afegit, com una cirereta al pastís, i s’ha convertit en un element indispensable per a la definició del nou mascle. La dona ha de ser guapa, sí, ha de ser l’Eva, la temptació, però l’home, ara, per satisfer el desig de la dona (molt més complex, molt més elaborat, molt més ple de matisos i històries que envolten l’objecte físic) ha de ser un Adam diví, ha de ser un Abel amant, ha de ser un Caïm passional, un Odisseu guerrer i viatger atrapat per un destí estrany, un Aquil·leu invencible i temerari, un Fènix que reneix de les seves cendres (tot patrocinat per Red Bull, és clar) i, en definitiva, un cúmul d’esperit lliure i valentia i tendresa i mística que no s’aguanta per enlloc ja que, tots ells, són personatges que es contradiuen. Per dir-ho ras i curt, l’home veu una dona atractiva sota qualsevol vestit; la dona vesteix l’home d’un atractiu fet d’històries i qualitats associades i el converteix en un personatge que encarna l’esperit a partir del qual el capitalisme n’ha dissenyat, també, tot un catàleg. Si ja hem analitzat tants cops com la passió i l’ansietat amb què la dona s’ha de cuidar i mimar, com si vestís una nina, alimenta d’una manera descarada els cicles econòmics (cosmètics, roba, complements, etc.), aquesta creació de personatges ideals i models de vida als que ja de respondre l’home no es queda curta.

L’autora de l’article que ha suscitat aquestes línies acaba dient que “sigui quina sigui la proposta, […] ens hem de construir imaginaris i pràctiques alternatius al patriarcat. Hem de buscar, les unes i els altres, vies per qüestionar els rols simplificadors i coactius sobre els quals es basteix aquest sistema putrefacte”. Totalment d’acord, perquè la perspectiva que es dibuixa davant nostre és, potser, encara més esgarrifosa. En lloc d’aconseguir alliberar la dona de ser l’objecte del mercat i l’home d’encarnar-ne l’esperit de rebel·lió i llibertat, sembla que ambdós personatges, mica en mica, van confluint cap a un model únic, un caramel per a les estructures de consum. La dona, en nom de l’alliberament, mica en mica va encarnant l’esperit rebel del què parlàvem i, sorprenentment (síndrome d’Estocolm), l’home també tendeix cap a la cosificació i la sexualització estètica. Sortim a córrer, ens posem guapos i cada cop volem tenir més sex appeal en el sentit més dona del terme. Volem escriure la història d’un personatge que, a part de ser guapíssim, compleix amb tots els requisits indispensables per fer mullader al cap o a l’entrecuix de la femella i, això, em porta a una conclusió esgarrifosa: nosaltres també volem ser objectes sexuals!?

Pau Mogas

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 29, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: