Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Les humanitats no serveixen per a res, encara

Prego a la ment preclara de Charles Dickens que em perdoni per la gosadia.

–Vull realitats tangibles! Això és el que jo vull. A les criatures els heu d’ensenyar fets i res més que fets. No els cal res més per anar per la vida. No sembreu cap altra cosa, i arrabasseu d’arrel tota la resta. Només es pot nodrir la ment dels animals racionals amb veritats absolutes i demostrables empíricament: la resta no els servirà mai de res i els omplirà el cap de pardals. Aquest és el principi de l’educació que aplico als meus fills, i aquest és el prin­cipi que vull per a aquests infants. No busqueu problemes allà on no n’hi ha i ensenyeu les coses tal com són i prou.

Sin título1

L’escena tenia lloc en una aula qualsevol, d’una escola qualsevol, fruit d’una reforma qualsevol. Feia el discurs amb l’índex de la mà dreta aixecat i rígid, cosa que pretenia reforçar la severitat d’aquelles paraules. Amb l’altra mà, feia copets al seu interlocutor, ara a l’espatlla, ara al braç, exigint-ne la complicitat i total adhesió. La severitat d’aquells mots i gestos s’accentuava amb l’expressió del rostre: un front prominent i arrugat que s’havia anat fent lloc més enllà dels seus límits; uns ulls vius i brillants que, com un cul d’en jaumet, sempre estaven a punt per la gresca i per sortir amenaçants cara enfora; un nas ample i amb els forats ben grossos i eixamplats com els d’un bou de festa; una boca de llavis fins i durs, amb una gola profunda i una llengua esmolada, que deixava anar una veu inflexible, seca i dictatorial. La testa pelada reforçava la seva imatge: una superfície lluent envoltada d’una corona de cabells emblanquinats per tanta realitat i tants fets consumats, amb una mica de dèbil borrissol que se li escapava com les quimeres de joventut entre aquells bonys que li omplien el cap, com si dins aquella closca no hi hagués més lloc per fer-hi cabre totes les proves empíriques de la veritable realitat de la vida. I aquell posat arrogant i xulesc, aquell tarannà tossut de setciències de cafè i aquell orgull de qui no fa l’alçada d’un gos assegut. Fins i tot el seu vestir mostrava tota aquella aura de rigidesa: pantalons de pinces i americana emmidonada que es podria aguantar dreta, i una corbata, que el tenia aferrat pel coll sense compassió, com una d’aquelles realitats toixarrudes que predicava sense parar.

–En aquesta vida, senyor meu, no calen sinó veritats universals! La realitat i res més que la realitat!

L’orador i el senyor mestre van recular un xic, tots dos, i van passejar la mirada pel pla inclinat de les petites gerres que romanien allà, ben arrenglerades, esperant que les hi aboquessin a doll litres i litres d’aquella realitat fins que en quedessin ben curulles.

Mai no s’haguessin pogut imaginar que, tants anys més tard, encara n’hi hauria algunes de foradades.

 [Tota semblança amb la realitat és pura ficció, i tota semblança amb la ficció és també ficció, i només pot ser fruit de les ments perverses d’uns temps difícils, influïdes per una educació massa humanística, liberal i del tot desviada.]

Josep Ramis

Fotografia: Open Book. http://morguefile.com

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 22, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: