Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Els espais de la intolerància

Anys després de països com la ridicule Belgique o la machiste Espagne, la República de la liberté, egalité, fraternité, s’ha decidit a aprovar un projecte de llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe. França s’ha convertit en el catorzè país que ho aprova. Pel camí, hem vist desfilar grans i petits per defensar la República d’aquest atac. La dita manif pour tous (eslògan que reprèn hàbilment l’expressió de mariage pour tous per oposar-s’hi) ha estat un bon aparador de l’ecosistema polític actual (i no només el francès).

Darrere el logo que dibuixava un pare, una mare, un nen i una nena agafadets de la mà, ciutadans contraris a la proposta de llei s’han passejat pels carrers en una mobilització ciutadana, diuen, que no es veia des del maig del 68. D’entrada, s’hi van oposar els catòlics militants per motius evidents. De seguida, la dreta va sumar-se a la mobilització per desgastar el Partit Socialista. Així va ser com vam poder veure uns quants antisistema llençant ampolles contra periodistes i policia que es tapaven la cara no amb mocadors negres sinó amb bufandes Burberry.

En un context en què, com diu Bauman[1], el poder s’ha globalitzat mentre la política continua restringida als límits estatals, la Llei Taubira (nom de la Ministra de Justícia que l’ha aprovada) ha permès als partidaris del govern de defensar que el Président normal  actua, governa, pren decisions importants. Als detractors, ancorar-se en la postura contrària els ha donat visibilitat i quota de pantalla. Resultat, debats per a sords: uns i altres s’han adherit a les consignes de partit com qui s’enfunda la samarreta d’un equip de futbol. De fet, els ànims a la plaça de la Bastilla després de la victòria d’Hollande fa un any, no eren gaire diferents del que vèiem quan el Barça guanyava una Champions després d’anys de sequera.

Enmig d’aquesta discussió entre postures irreconciliables, l’extrema dreta s’ha sumat impunement a les mobilitzacions de la manif pour tous. Així, les manifestacions on es recomanava anar vestit de color rosa, blau cel o blanc, van acollir també grups organitzats (i sovint violents) de pétainistes (és a dir, feixistes), grups d’extrema dreta o nostàlgics del  nazisme. En comptes d’aïllar-los, se’ls va acceptar a totes les protestes i també als autocars noliejats per la manif pour tous que portaven a París.

méric

Casualment, els últims mesos les agressions per part de membres d’ultradreta s’han multiplicat a França. Pallisses, bats de beisbol, puntades i punys americans contra homosexuals, immigrats, musulmans o militants d’esquerres a Lille, Lió i París, entre d’altres. El cas més conegut: la mort d’un estudiant antifeixista, Clément Méric, a mans de militants d’un grup d’extrema dreta. La crisi econòmica, ja ho sabem, fa de fertilitzant de l’extrema dreta a tot Europa. Per això cal ser extremament vigilants amb els espais que ocupen aquests grups i que els normalitzen.

L’extrema dreta creix a tot Europa, doncs, i entra a les institucions. A la xenofòbia  institucionalitzada del Front Nacional, per exemple, no li fan cap nosa aquests grups i partits presents al carrer. Sobretot entre els més joves, normalitzar la presència de l’extrema dreta contribueix a reforçar-ne la impunitat i a insinuar que poden fer la salutació nazi com qui diu No a les nuclears.

Alba Flórez

Mentre escrivia això, els mossos van detenir i maltractar Bertran Cazorla, periodista del setmanari La Directa, molt actiu (i molt necessari) en la lluita contra l’extrema dreta i la xenofòbia a casa nostra. Institucionalment representada per la Plataforma per Catalunya a uns quants ajuntaments catalans, la xenofòbia potser no ha aconseguit escons al Parlament, però els seus discursos ressonen en boca d’altres polítics menys marginals. L’exemple de França ens mostra com la discussió partidista hooligan obre escletxes a tota mena de populismes xenòfobs i identitaris que cal denunciar. Cal denunciar-los i combatre’ls perquè l’alternativa és la perillosa normalització dels discursos intolerants amb l’alteritat.

[1]      Zygmunt Bauman «La précarité est le seul élément qui rassemble» entrevista de Bernard Poulet a  Au fait, juny 2013.

Anuncis

One comment on “Els espais de la intolerància

  1. V. Delòs
    Juny 18, 2013

    És veritat que no hauria previst que el casament homosexual hagués passat amb tant facilitat a Espanya -un país on es pot donar medalles a persones que van combatre per Hitler- i amb tantes dificultats a França. Deu ser el país dels “drets de l’home heterosexual” aquí… O potser que és culpa de l’ensorrament de l’esglèsia francesa que ha devaloritzat al mateix temps el casament religiós i per conseqüent, ha fet del casament civil l’única referència?

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 16, 2013 by in Uncategorized and tagged , .
%d bloggers like this: