Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Mala salut de ferro

El segon relat de Morfina[1] explica com el jove metge que el protagonitza ha de vèncer l’hostilitat dels seus pacients, camperols russos de principis del segle XX que no estan acostumats a confiar en la medicina (ni en la ciència en general, ni en l’estat, ni en el progrés: el poble és desconfiat per naturalesa). El metge necessita un acte heroic per guanyar-se’ls, i aquest se li presenta en forma de nena de 3 anys malalta de laringitis diftèrica, a punt de morir; el metge es desespera, només que l’haguessin portat un parell de dies abans… però només quan l’han vista ofegant-se, tornant-se lila, s’han decidit a visitar el metge. Però lamentar-se no serveix per res; cal actuar, arriscar-se: decidit, efectua un tall al coll de la petita per introduir-hi un tub de plata que li permetrà de respirar. L’operació és un èxit, la nena es cura i el metge es fa famós a la contrada. Els pacients, abans esporàdics, fan cua a la clínica des de bon matí fins al vespre. Per una vegada, la medicina ha complert es seu propòsit, i en fer-ho, no només ha vençut (temporalment, esclar) la mort, sinó que també ha contribuït a fer triomfar la joventut, la ciència, el progrés i la raó.

Com han canviat les coses! Ara estem més aviat en la situació oposada. Vivim en un estat d’hipermedicalització[2], en el qual no només es tracten mèdicament, com a processos patològics, fenòmens que són propis i normals d’una vida sana sinó que també es sobre-tracten processos que sí que són patològics, però que o bé es guaririen igualment sense tractament, o bé el tractament -normalment costós en termes econòmics i de sofriment, com per exemple la quimioteràpia- és absolutament inútil perquè no hi ha res a fer.

medicine-drug-pills-on-plate

Però malgrat això, encara sobreviu en la nostra societat un cert rebuig a la medicina i als metges. Hi ha força gent, sobretot entre la gent gran, que es vanta de no haver anat mai -normalment volen dir quasi mai- al metge, de no fer-li cas en res, de no prendre’s les pastilles…  Entre les causes d’aquest rebuig, dues de ben diferents: la por i el menyspreu / supèrbia. I és que l’objectiu dels metges és lluitar contra la mort, i per tant la gestió del patiment i el tracte amb la mort formen part de la seva rutina. Això, malgrat la Il·lustració, no pot deixar de produir un cert temor reverencial, i en l’imaginari col·lectiu, els situem al costat de bruixots i sacerdots. Pel que fa a supèrbia, en tenim un exemple extrem en el protagonista de Memorias del subsuelo. Fixeu-vos com comença la seva narració: “Soy un enfermo. Soy un malvado. Soy un hombre desagradable. Creo que padezco del hígado. Pero no sé absolutamente nada de mi enfermedad. (…) Ni me cuido ni me he cuidado nunca, pese a la consideración que me inspiran la medicina y los médicos. Además, soy extremadamente supersticioso…, lo suficiente para sentir respeto por la medicina.(…) Si no me cuido, es, evidentemente, por pura maldad[3]”.

L’home del subsòl confia en la medicina per dos motius: primer perquè és un home educat i sap que aquesta disciplina té la garantia d’un mètode científic; i segon, perquè és supersticiós i per tant li provoca un temor reverencial (som així de contradictoris, i què hi podem fer…). Però no vol curar-se, s’entesta en la seva malaltia: curar-se és el que fa la gent, el que s’espera d’ell; posar-se en mans dels metges significaria acceptar tot un sistema de valors, els propis del món occidental a finals del s.XIX (que en general encara són els nostres), i fins i tot significaria acceptar el món tal com és, cosa que no està disposat a fer. El seu “no” a curar-se és un acte de llibertat, d’afirmació de la seva individualitat, per sobre fins i tot de la vida i les lleis naturals. Un acte d’afirmació irracional i autodestructiu, certament.

I és que curar-se, deixar-se curar, implica sempre un sotmetiment a un altre: implica cedir el domini del propi cos a un estrany perquè t’examini i t’avaluï sense restriccions, per dins i per fora. Al metge no se li pot amagar res, cap imperfecció, cap debilitat, cap misèria, cap informació: si vols que et curi t’has de lliurar absolutament, deixar-lo fer. Naturalment això només és possible si li tens una confiança absoluta: estàs convençut que et sabrà curar (o almenys farà tot el possible per aconseguir-ho) i que no abusarà del seu poder. Per sort, també hi ha lleis que prevenen i castiguen un possible abús. Però tot i així, no deixa de ser difícil donar aquest consentiment. I potser en el fons de tots nosaltres podem trobar-hi una mica d’aquestes actituds: admirem, respectem, temem i menyspreem la medicina a parts iguals.

Avui en dia, curiosament, el rebuig a la medicina convencional (científica) ja no prové de la irracionalitat o la ignorància (el “poble” en general hi està ben enganxat, fins al punt que podríem dir que la medicina és l’opi del poble), sinó que neix, precisament, d’una part de la societat que es vol més racional i crítica. La majoria s’hipermedicalitza; per compensar, una minoria culta i avançada no es medica. Evita els antibiòtics com si fossin verí, i fins i tot els més extremistes condemnen les vacunes. No confia en la medicina occidental perquè és reduccionista i mecanicista (només tracta els símptomes d’una malaltia en una part del cos, no té una visió global de la persona) i dirigida pels interessos de les grans multinacionals farmacèutiques. L’acusa de ser una medicina capitalista que es dedica només a pal·liar els excessos d’un sistema de vida que no és saludable ni sostenible. I si examinem algunes de les malalties més freqüents en la nostra societat, convindrem que tenen raó: trastorns alimentaris (anorèxia, bulímia, obesitat, afartament); malalties coronàries causades per la mala alimentació, l’estil de vida sedentari i l’estrès; malalties mentals (ansietat, depressió, hiperactivitat, addicions de tota mena). El seu rebuig prové precisament del fet que la medicina occidental no és prou racional, fins i tot, podríem dir, no és prou moral: no ens diu com hem de viure, no condemna, almenys no amb prou força, les causes de la nostres malalties, sinó que es dedica bàsicament a estudiar els mitjans (cirurgia i fàrmacs bàsicament) per curar-les… sense fer-les desaparèixer, per tal que les empreses que s’hi dediquen tinguin la feina assegurada.

I si no ens refiem de la medicina convencional, què fem? Hi ha un gran ventall de medicines alternatives[4] que a hores d’ara ja gaudeixen d’un grau de coneixement social prou ampli per no haver de presentar-les aquí. Ara bé, deixant de banda la poc contrastada efectivitat d’aquestes disciplines, que no em veig amb cor de jutjar, sí que hi trobo una tendència en totes elles que m’angunieja una mica: l’intent de racionalitzar i medicalitzar tots els aspectes de la vida, que és un dels retrets que també es poden fer a la medicina convencional (per exemple, la tristesa, l’angoixa, el pànic, la ira o l’apatia deixen de ser emocions o estats d’ànim per esdevenir pulsions negatives de la personalitat que es poden tractar amb fàrmacs). Doncs bé, les medicines alternatives porten aquesta tendència fins a l’extrem: tens mal de cap? Aviam, explica’m, què has menjat avui? Ja t’agrada la feina que fas? Com van les relacions amb la teva parella? I amb els teus pares? Tens alguna frustració amagada, alguna tristesa recòndita? Les medicines alternatives fan bandera del seu holisme, tot està relacionat amb tot, i per tant vigilar la salut vol dir vigilar l’alimentació, la forma física, l’equilibri emocional, l’entorn… en fi, vigilar-ho tot sempre.

D’acord, vigilar-ho tot sempre no té per què ser negatiu, sobretot perquè sempre, afortunadament, serà només això: una tendència. Per molt que ens hi entestem, o alguns s’hi entestin, sempre hi ha moments en els quals no fem el que cal, el que toca, el correcte i convenient, sinó el que ens surt, els que ens abelleix, fins i tot si això va contra la nostra salut o el nostre bé. A més, si del que es tracta és de posar ordre als excessos de la medicina convencional, com que les nostres són malalties de rics, no hi ha com una crisi econòmica brutal per corregir-los. I és que de moment encara gaudim d’una mala salut de ferro.

 http://www.youtube.com/watch?v=rYruMJT-srg

Núria Boix


[1]   Bulgàkov, Mikhaïl; Morfina; editorial Anagrama; col. Compactos 276; Barcelona

[3]   Dostoievski, Fiódor; Memorias del subsuelo; Editorial Juventud; col. “Libros de bolsillo Z”; 2a edició; Barcelona, 1998. Cap. I, pag 11

[4]   Per una explicació de la medicina holística des de dintre: http://www.biosfera.cat:8888/biosfera/?p=4606

Imatge: epSos.de / Foter.com / CC BY

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Juny 9, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: