Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Mosaics identitaris

Fa un temps algú va demanar a un amic meu africà si se sentia més peul que senegalès o viceversa. Aquest no va entendre el sentit de la pregunta. Ell és un ciutadà de Thiès -la segona ciutat més gran de Senegal, situada a 70 quilometres de Dakar-, pertanyent a l’ètnia peul, però nascut i crescut en un entorn wòlof –ètnia majoritària a Senegal– no entenia a què es referia quan se li estava demanant prioritzar entre la pertinença al col·lectiu comprès entre les fronteres de l’estat o a l’ètnia.

IMG_5858

Em pregunto per què no es van entendre, potser la pregunta tenia un tic etnocèntric? Potser qui interrogava projectava la seva pròpia realitat -on hom es debat entre identitat catalana o espanyola, o fins i tot europea-, a l’hora d’entendre la realitat identitària del company senegalès/peul? Potser qui preguntava buscava en la resposta quelcom identificable amb els seus propis paràmetres culturals i polítics?

Això em va portar a la reflexió que el debat sobre les identitats és complex i té molts perills. Incitar a algú a escollir sobre la seva identitat -et sents més x que y?- pot generar algun conflicte, que pot desembocar amb fanatismes o xenofòbia, com assenyala Amin Maalouf en el seu assaig Les identitats que maten[1]. Per tant una primera premissa important és contextualitzar la nostra pregunta en l’espai on l’estem fent. Maalouf en resposta a la pregunta sobre si ell se sent “més aviat libanès o més aviat francès” contesta que “les dues coses alhora” i continua “si sóc qui sóc és perquè em trobo al llindar de dos països, de dues o tres llengües, de múltiples tradicions culturals. Això és precisament el que defineix la meva identitat”. L’escriptor afirma que això no vol dir que tingui diferents identitats juxtaposades, sinó que només té una identitat composada de tots els elements que li han donat forma, una barreja especial que no és mai la mateixa per a un altre.

Aquest escriptor francolibanès explica que la identitat es construeix al llarg de l’existència de les persones. A més, cal tenir en compte els factors temps i espai, ja que les identitats evolucionen i canvien en funció dels esdeveniments històrics i dels escenaris. Així, un bòer de principis del s. XX no és el mateix que un bòer durant l’Apartheid o un de l’any 2013. Segurament els tres es definirien de forma molt diferent, tenint en compte el context en el qual els ha tocat viure. En  referència al factor espai, no és el mateix néixer negre a Nova York, a Pretòria, a Granollers o a Luanda, quasi es podria dir que, des del punt de vista de la identitat, no es tracta del mateix color. Un infant que neix a Nigèria, l’element més determinant de la seva identitat no és el negre en lloc del blanc, sinó ser ioruba, en lloc d’haussa, per exemple.

En una línia diferent, el psicòleg i escriptor marroquí Saïd El Kadaoui Moussaoui expressa que és  qüestionable “que siguin les diferències culturals les que originen les identitats col·lectives. El camí també pot ser a la inversa”[2], afirma. Per tant, a voltes, un grup ètnic conforma les seves característiques identitàries per alteritat o per antagonisme a un altre grup, sobretot si aquest segon és el col·lectiu majoritari.

I, aquí ve una segona premissa cabdal: entendre que la identitat és quelcom individual. “Efectivament construïda socialment, efectivament formada en contraposició a altres grups, però potencialment gestionada de manera individual”, com s’afirma al llibre recentment publicat (De)construint identitats. Una proposta educativa per treballar les identitats flexibles en el marc de la interculturalitat[3]. Aquest assaig convida al repte de deconstruir-se per tornar-se a construir de nou, identificant, situant i analitzant cada peça que conforma la pròpia identitat. Així, l’objectiu és que les persones siguin capaces de gestionar la seva identitat per damunt de pressions socials. “Individus amb capacitat crítica de decidir quan volen sentir-se part d’un col·lectiu identitari perquè és interessant o quan volen desmarcar-se del col·lectiu perquè és perjudicial”. Això no vol dir que el sentiment identitari compartit sigui negatiu, ans al contrari, és fonamental sentir-se part d’un grup o d’una societat, però és important ser-hi amb una mirada crítica.

Essent conscients que la nostra identitat és una construcció social, podem treballar sobre la flexibilitat d’aquest constructe, la qual cosa ens permetrà tenir punts de vista molt més amplis a l’hora de comprendre el comportament d’altres persones i altres col·lectius.

Sílvia Ayala Rubió  


[1] MAALOUF, Amin, Les identitats que maten. Edicions la Campana, Barcelona, 2003.

[2] SÄID EL KADAOUI, Moussaoui, Identidad y pertenencias,

[3] ALONSO, Ricard i AYALA, Sílvia (De)construint identitats. Una proposta educativa per treballar les identitats flexibles en el marc de la interculturalitat. Editorial GRAÓ, Barcelona, 2012.

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 26, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: