Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

La cruïlla

Ens trobem en una cruïlla. Enrere, tenim el camí que hem recorregut. 1914-2014, possiblement el pitjor segle de la nostra història: dues guerres mundials, i, de Gernika a Srebreniča, l’empremta dels feixismes i nacionalismes. De Sarajevo a Boston, passant per Alger i Milà, l’empremta del terrorisme i del patiment dels civils. Enrere deixem també dues crisis seculars (en només 80 anys, ens hem esforçat…), oceans sense peixos, espècies exterminades, pols i glaceres en vies de desaparició. Cultures en ruïnes, sistemes polítics i religiosos en descrèdit, institucions transformades en serveis, oblit de la mateixa idea de bé comú. I el conseqüent carrusel de patologies que pateix qualsevol societat que, havent perdut el rumb, es torna incapaç de fer el que ha de fer: convèncer o obligar (segons sigui democràtica o autoritària) a fer “quelcom” junts.

hombre-en-la-encrucijada

El segle XX va néixer enmig d’un fervor popular, d’una creença mil·lenarista en el progrés tècnic, espiritual i moral. L’obrer socialista i l’amo de la fàbrica, el pagès i el professor d’universitat, tots combregaven en aquesta religió laica. Als voltants del segle XVIII, la idea de progrés va començar a aparèixer a mesura que ens anàvem desfent d’una il·lusió anterior: la de l’eternitat. Vam pensar que, un cop deslliurats de la il·lusió cristiana d’una felicitat perpètua, la realitat ens apareixia per fi en la seva veritat: certament, vivíem en una vall de llàgrimes i no ens esperava cap déu en cap paradís, però a canvi, teníem llicencia i capacitat per construir-ne un de propi. I teníem dret a decidir si el volíem igualitari, o racialment pur, o econòmicament racional, o ecològicament sostenible, o tradicionalment immòbil.

I aquí estem, desprès d’haver assajat les tres formes de paradís que, a vegades uns, a vegades altres, ens van vendre – i nosaltres vam comprar, en massa, i de bon grat. Aquí estem, més desenganyats que uns personatges de Fitzgerald: hem entès que darrere de la il·lusió de l’eternitat, no hi havia la realitat, sinó una altra il·lusió, la del progrés. I l’hem abandonada, entre Auschwitz i Nagazaki.

Immediatament en va aparèixer una altra: la del creixement econòmic (el creixement econòmic és al progrés el que el progrés era a l’eternitat: una versió cada vegada més modesta de la mateixa promesa de felicitat). Però, entre xocs petrolers, bombolles, cracs i escalfament global, l’hem acabat abandonant també, finalment. L’última versió, la més modesta, d’aquella idea medieval de felicitat sostenible, ha pres ara el nom infinitament modest d’estabilitat. Desprès de creure en la promesa d’un paradís sobrenatural, vam creure en la visió d’una felicitat humana: ambdues esperances perdudes ens van portar finalment a conformar-nos amb un status quo sense penes ni glòries.

Ens ho havia dit Nietzsche: si és veritat que Déu ha mort, que nosaltres sabem, ja a ciència certa, que ningú va crear el nostre món, que no hi ha vida després de la mort, ni resurreccions de cap mena, en canvi encara vivim en l’ombra d’aquell déu que vam imaginar, i obeir, i finalment acomiadar. I nosaltres, dones i homes moderns, plorem al mig del laberint: “jo sóc tot allò que està perdut, diu l’home modern” (L’Anticrist, 1). Plorem perquè vam entrar valentament en el laberint a matar déus i monstres: ens crèiem Teseus, però hem descobert que en el centre del laberint ens espera el Minotaure, i tenim por.

I aquesta és la nostra cruïlla: perquè el Minotaure no ha desaparegut, sinó que l’hem fet fort amb l’únic progrés que sí que hem sabut realitzar, el progrés de la ciència i de la tecnologia. Entràvem a matar, li hem donat forma de màquina. I vet aquí que, perduts en el laberint, sentim el seu alè ben a prop: els enginyers d’IBM acaben de codificar 1 bit en 12 àtoms (què vol dir? Que les nanotecnologies demà posaran 5 Gb en una bactèria, o la potencia de càlcul d’una empresa gran en el cervell d’una formiga). Google està a punt de posar a la venda el primer gadget realment ciborg (adéu, vida privada). La Unió Europea acaba de finançar dos macro projectes tècnics, entre els quals http://www.humanbrainproject.eu/, una xarxa de neurones artificials capaces de pensar. Aquest és el perill del Minotaure: si les màquines comencen a pensar, i si no hi ha Déu, nosaltres qui som?

La nostra cruïlla té un nom. Es diu “coneix-te a tu mateix”: no pas com a individu, per intentar esbrinar quines son les nostres neurosis o les nostres perversions (l’ombra del cristianisme, una altra vegada), sinó com a espècie. Hem sigut capaços de domesticar el foc, el vent, l’aigua, l’energia sota qualsevol forma, i de conèixer l’origen de la matèria i de la vida. Hem construït unes eines que ens donen el poder de destrossar el nostre planeta, o de vitrificar-ne tota la superfície. Demà, amb el grafè i la fusió nuclear, disposarem d’energia infinita, neta, i quasi gratis.

Ara hem de decidir si volem ser l’espècie que disposa d’aquestes eines per posar-les en mans de noves tiranies (que de ben segur serien d’una intensitat mai vista, alguna cosa entre Judge Dredd en les favelas i Benvinguts al desert de Blade Runner), o per a alguna altra cosa. Coneix-te a tu mateix com a espècie, és a dir: com a projecte. No tenim dret a no decidir.

Sébastien Bauer

_____________________

Imatge: Diego Rivera “El hombre en la encrucijada” (1934)

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 19, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: