Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Ceci n’est pas un peuple

La veu del poble deia un eslògan electoral. La voluntat del poble, un altre. Però, qui és el poble? El conjunt de ciutadans? El 99% de no ultra-rics que diuen els d’Occupy Wall Street? Fuenteovejuna, señor? Els pobres, els desnonats, els marginats, les lesbianes i tutti quanti, és a dir, els desheretats de la terra? Els no alienats, purs i conscients, l’avantguarda revolucionària que porta la flama enmig de la foscor? Ens movem tota l’estona en una lògica política, del conjunt d’individus més o menys ampli segons la perspectiva política on ens situem. Del poble com a conjunt de tots els ciutadans, que defensa el liberalisme, fins al poble identificat amb l’elit de l’avantguarda revolucionària. Poble com a acumulació d’individus (més o menys extensa).

mas voluntat

Capgirem la visió, passem d’una lògica política a una d’ontològica. No seria millor pensar el poble com a categoria de relació (trencament dels límits identitaris dels individus), munnus (vincle comunitari),  comú (no-propi), a partir de la qual es fa possible la singularitat vulnerable i dependent? Poble com a categoria ontològica, fonament de qualsevol proposta política a partir d’una nova visió antropològica. Ningú és el poble, perquè el poble està per sota de tota realitat donada, no es deixa atrapar, és l’aigua que s’escola per tota xarxa que pretengui aturar-la. La comunitat que ve, que deia Agamben. Per tant, ningú no pot apropiar-se la representació del poble perquè el poble és irrepresentable. La representació és estàtica, el poble és pur dinamisme, relació. El poble no té voluntat, no és un individu gegantí. El poble com a contrafigura del poder, de qualsevol expressió de poder. Negativitat, impuissance, que forada el poder. There’s a crack in everything, that’s how the light gets in.

Ceci n’est pas une pipe, el famós quadre de Magritte que representava una pipa, però que evidentment no era una pipa. El quadre es mira, la pipa es fuma. El poble és relació i singularitats múltiples, és el jo-tu que ja no és ni jo ni tu; l’altre desapareix perquè queda incorporat en allò propi, que per això mateix deixa de ser propi i passa a ser comú. En canvi, la política del poble és separació i individualitats, sóc jo i tu. Jo i els altres, l’alteritat queda expulsada (el dret ho certifica i defensa la separació i la categoria de propi que nega la possibilitat d’allò comú) Ningú és la veu del poble perquè ningú és el poble. En el moment que algú és el poble (jo, nosaltres) desapareix el poble i sorgeix el Leviathan, el poder en qualsevol de les seves màscares o rostres. El poble no té voluntat ni drets, els drets són l’aniquilació del poble, en tant que el dret és allò que instaura el poder del poder, i la voluntat només és pròpia de subjectes personals autosuficients. El nostre poble no és el poble sinó la seva substitució pel Leviathan, monstre gegant fet de l’agregació d’individualitats. O poble o Leviathan. O millor dit, Poble i Leviathan, és a dir, Leviathan que trontolla per la presència del poble. Tota construcció política és Leviathan, sempre en pugna amb allò de poble que el desestabilitza.

Vol dir això que el sindicat és Leviathan? Evidentment. I que el partit revolucionari és Leviathan? Evidentment. I Fuenteovejuna? És poble en la mesura que és vincle, estat relacional que té el deure (no el dret) de reparar la injustícia i que viu en la unió passional que genera la injustícia. Unió que desdibuixa individualitats i personalismes. ¿Quién mató al comendador? Fuenteovejuna, señor. El poble (conjunt d’habitants/ciutadans) de Fuenteovejuna es transforma en aquest moment en poble, vincle passional-relacional. El dia després Fuenteovejuna torna a ser el poble de Fuenteovejuna. Això vol dir que el poble és una irrupció, una inestabilitat en el cos del Leviathan, un calfred que el sacseja, una febre que el Leviathan calma amb l’ajuda de la televisió, del sindicat, del dret i del partit.

Queda clara la correspondència que s’estableix entre el Leviathan i el subjecte racional autosuficient a nivell antropològic i el ciutadà de drets a nivell polític. De la mateixa manera, el poble es vincula amb la singularitat múltiple passional-relacional. El sindicalista que defensa els seus drets reforça el Leviathan de la mateixa manera que ho fa el govern contra el qual lluita.  Recordem que el poble no té drets, els drets són la seva mort, l’arma més mortífera i poderosa del Leviathan. Tant més  poderosa com més invisible sembla. No es pot combatre l’enemic amb les seves armes; l’arma no és neutra, sempre dispara en la mateixa direcció.

Josep Soler

P.S.: Qui tingui ganes de debatre sobre aquestes i d’altres idees, el dimarts 21 de maig en parlarem dins de l’aula de filosofia de la Universitat Popular de Sabadell.

Anuncis

One comment on “Ceci n’est pas un peuple

  1. Armengol Degol
    Mai 5, 2013

    I Déu?

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Mai 5, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: