Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Viatgers

De viatgers n’hi ha de moltes menes: n’hi ha que viatgen amb la ment sense moure’s, n’hi ha que van molt lluny amb l’objectiu de perdre’s constantment amb el vaivé de l’atzar, n’hi ha que han estat forçats a marxar per culpa de circumstàncies que no controlen, ja sigui una guerra, una crisi cultural, un genocidi o una crisi econòmica com la d’ara, que està forçant tantes persones -sobretot gent jove qualificada- a marxar a d’altres països per buscar un futur.

També hi ha viatgers que aprenen a quedar-se en l’aquí i ara. Una figura fictícia que representaria aquest tipus de viatger és Sergio Prim, el protagonista de La escala de los mapas de Belen Gopegui.

“Un viaje. Me estaba proponiendo que hiciéramos un viaje, a mi que he tardado poco menos de un lustro en conquistar los sesenta metros cuadrados de mi apartamento (…) En fin, necesité seis años de vida de cartujo en una habitación pequeña y un cuarto de estar, para llegar a entender su sistema de medidas, a qué coordenadas se ciñen unos picaportes prontos a invadir la manga de mi chaqueta, con que ángulo me apunta la mesa de cristal. Y a Brezo se le ocurría sugerirme una odisea de vagones y equipajes, camas desconocidas, desayunos inesperados: ¿es que no recordaba que yo tenía fama de ser el único estudiante de Geografía a quien no le gustaba viajar? Cientos de kilómetros y al final la arena de las playas, para qué, si uno vuelve siempre, para qué, si es aquí donde uno debe habérselas con el tiempo que no descansa nunca, para qué dar rodeos. Brezo pasajera, yo soy de los que un día decidieron emplear sus vacaciones en aprender a quedarse.” (La escala de los mapas de Belen Gopegui)

Aprèn a quedar-se perquè sap que és aquí i ara on s’ha de barallar amb el temps i amb si mateix, no li cal moure’s de lloc per trobar el que li manca perquè la vida en si mateixa ja és aquest viatge en el qual un aprèn a habitar i a habitar-se. Són moltes les persones d’avui que viatgen d’aquesta manera, aprenent a lluitar en el dia a dia, a la seva feina, vivint en família, buscant feines on no n’hi ha, pensant què poden aportar a una societat que ha canviat tan bruscament, canviant el seu entorn més proper cada dia amb petits actes, seguint una rutina –o no– i aprenent a entendre el sistema de mides del seu entorn per poder-lo conquerir o habitar.

Sin título

Per què marxar doncs, si s’ha d’acabar tornant? Tornant a un lloc que no és un altre que un mateix. Aquesta idea d’etern retorn que veiem en Sergio Prim també l’exemplifica Fernando Pessoa en el Llibre del desassossec.

“Mai no desembarquem de nosaltres, mai no arribem a l’altre, si no és alteritzant-nos per la imaginació sensible de nosaltres mateixos. Els vertaders paisatges són els que nosaltres mateixos creem, perquè així, essent-ne déus, els veiem com vertaderament són, que és com van ser creats. Qui ha travessat totes les mars ha travessat només la monotonia de si mateix. (145) Transeünts eterns per nosaltres mateixos, no hi ha paisatge tret d’allò que som. Res no posseïm, perquè ni a nosaltres no ens posseïm. Res no tenim perquè res no som. Quines mans estendré vers quin univers? L’univers no és meu: sóc jo. (133)”  (El Llibre del desassossec de Fernando Pessoa)

Estem condemnats a no poder escapar de nosaltres mateixos per molt lluny que anem. Però sí que podem viatjar des de i amb la imaginació, amb la creació i l’escriptura. El viatger que crea una altra realitat a través del llenguatge el podem veure representat en qualsevol persona que escriu.

De la mateixa manera que un viatger que es desplaça físicament cercant alguna cosa que li manca, intentant fugir de la realitat en la que es troba per buscar-ne una altra, acaba descobrint que és dins seu que ha de buscar, l’acte d’escriure que realitza l’escriptor quan crea és un viatge a altres vides, mons i realitats des de la imaginació. En el procés de l’escriptura i en l’escriptura mateixa, hi ha una voluntat de moviment, de viatge en l’espai i el temps no “reals”. L’escriptor, en aquest cas, crea imatges, situacions i vivències, paisatges; tot un conjunt d’elements que adquireixen una presència gairebé real quan es perceben a través de la lectura. El lector, un altre viatger.

Al final però, sigui quina sigui la manera de viatjar a la vida, el límit és un mateix, l’etern retorn a un mateix.

                                                                            Emily Jiménez Barker
Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Abril 21, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: