Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Entre l’escepticisme i l’alegria, o la regulació del comerç d’armes convencionals

El tractat internacional sobre el comerç d’armes, aprovat per una aclaparadora majoria a Nacions Unides el passat 2 d’abril, és, indubtablement, un significatiu pas endavant per intentar reduir els milers de morts diàries per armes de foc. La qüestió, però, és: com n’és de significatiu?

193922475_09b6e9ded9

Regular el comerç d’armes ha estat una reivindicació constant de les organitzacions preocupades pels drets humans arreu del planeta i, en concret, regular per fi el d’armes convencionals, ja que mentre hi ha tractats internacionals prohibint la transferència d’armes químiques, biològiques i nuclears, pel que fa a les convencionals fins ara només havia existit un esborrany de tractat als anys 20 del segle passat, impulsat per la Lliga de les Nacions. Era, doncs, una important assignatura pendent i, per la celebració que n’han fet diverses organitzacions, sembla ser que el text aprovat respon a les seves demandes i a la dels premis Nobel que van iniciar la campanya fa uns 12 anys.

Després de quatre reunions preparatòries, la conferència final l’estiu passat va acabar en fracàs, en bona part pel bloqueig que en van fer els EUA, la Xina i Rússia, cadascun per diferents motius, relacionats també amb la seva pròpia política interna. Com que una conferència diplomàtica només pot prendre acords per consens, i la pròrroga que es va fer aquest mes de març també va ser un fracàs, finalment es va decidir portar la decisió a l’Assemblea General, on s’ha aprovat amb 154 estats a favor, 3 en contra i 23 abstencions. S’ha parlat força dels estats que s’hi han oposat, Corea del Nord, Iran i Síria; però l’abstenció de països com la Xina, Rússia o la Índia és especialment rellevant. Segons les xifres publicades pel SIPRI (Stockholm International Peace Research Institute), en el període 2008-2012 per primera vegada des del final de la Guerra Freda ha canviat la llista dels cinc principals exportadors d’armes, ja que la Xina ha desplaçat el Regne Unit i ocupa ara el cinquè lloc de la llista, encapçalada (a gran distància, per cert) pels EUA i Rússia, que en venen quasi sis vegades més[1]. Per tant, el primer núvol que enterboleix l’èxit d’aquest tractat és que pràcticament un terç de les exportacions actuals d’armes corresponen a dos estats que no s’hi han adherit.

El segon aspecte crític té a veure amb l’objecte del tractat: què s’entén per armes convencionals? Segurament aquest serà un dels problemes en el futur, ja que més enllà de les que pertanyen clarament a una de les set categories del registre de Nacions Unides (com les armes lleugeres, tancs, vehicles de combat blindats, sistemes d’artilleria de gran calibre, vaixells de guerra, míssils o helicòpters d’atac), la indústria armamentística innova constantment, de manera que fàcilment ens trobarem amb què algun estat considerarà que una determinada arma nova no està sotmesa al control del tractat, com per exemple podria passar amb els Drons (avions no tripulats que els EUA utilitzen actualment en missions de la CIA a països com Pakistan).

Després de la signatura del tractat en seu de Nacions Unides, cada un dels estats signataris ha de tornar a casa i aconseguir la ratificació; un cop hi hagi 50 ratificacions, el tractat entrarà en vigor i, malgrat que sembla relativament senzill que un terç dels països signants esdevinguin voluntàriament sotmesos al tractat ratificant-lo, serà convenient estar atents a com evoluciona aquesta segona fase. La societat civil i l’opinió pública poden pressionar els propis estats per tal que sigui efectiva i, en tot cas, aquesta és una altra qüestió que refreda una mica un excés d’alegria per la signatura del tractat.

Tanmateix, l’element cabdal a tenir en compte és l’objectiu principal del tractat, la seva raó de ser: evitar el comerç d’armes a països en conflicte, evitar la violació dels embargaments d’armes i no facilitar armes si poden ser usades per a crims de guerra o abusos de drets humans o pel crim organitzat. Al llarg dels anys hi ha hagut la discussió entre governs sobre si el text s’havia de referir a “l’ús final” de les armes o al seu “usuari final”. Malgrat que en l’inici l’interès de la majoria d’estats era regular simplement el seu dret de comprar i vendre armament, les discussions van evolucionar fins a posar el focus en els drets humans i, per tant, en l’ús de les armes. Síria o Rússia, per exemple, han criticat que s’hagi imposat aquesta opció, ja que prioritzaven que el tractat prohibís la transferència d’armes a actors no estatals.

De moment, cada estat ven armes a qui vol, complint la legislació interna pròpia al respecte, si és que en té. Però, un cop ratifiqui el tractat, cada estat haurà d’avaluar la situació del país al qual vol vendre armes i ser coherent amb l’obligació adoptada, encara que no hi hagi sancions previstes en cas d’incompliment (un altre “petit” inconvenient). La primera part del problema, doncs, és que el criteri serà subjectiu en funció de cada estat, que podrà decidir desenvolupar o no lleis per implementar el tractat i que, en tot cas, decidirà encara unilateralment a qui ven armes i a qui no. El segon aspecte del problema és que el control posterior que se’n farà pot semblar insuficient, i en el fons ho és, ja que consistirà en informar la secretaria de Nacions Unides que s’estableixi a tal efecte i celebrar una conferència periòdica de seguiment. I per empitjorar la qüestió del control, mereix especial atenció una frase del text que diu que els informes podran “excloure informació sensible comercialment o de seguretat nacional”. Cal pensar que, malgrat tot, aquesta obligació de passar comptes com a mínim servirà per millorar en transparència i fer més complicades segons quines vendes, ja que almenys la pressió interna de la ciutadania tindrà la possibilitat de fer tirar enrere una decisió governamental.

Per tant, com n’és de significatiu aquest tractat? Doncs, mentre d’una banda constatem una vegada més que el sistema polític mundial continua basant-se en el principi de no ingerència en els afers interns de cada estat i les obligacions contretes són més aviat febles, d’una altra podem valorar que, a la llarga, el fet de comprometre’s amb un règim internacional voluntari molt possiblement comportarà un control més efectiu sobre el comerç d’armes, malgrat els inconvenients i els dèficits del text actual. A més a més, organitzacions regionals, com la Unió Europea, podrien formular encara més recomanacions i compromisos que tots els estats membres es veurien obligats a seguir. En definitiva, aquest tractat no és cap panacea, però és un primer pas, el més difícil de fer. I per això cal seguir treballant, vèncer l’escepticisme i reconèixer que, tal com estan les coses, almenys és una primera fita.

Elena Jiménez Botías

[1] Segons les xifres del SIPRI del període 2008-2012, els Estats Units fan el 30% de les exportacions globals d’armes, Rússia el 26%, Alemanya el 7%, França el 6% i la Xina el 5%.

Fotografia: bitzi ☂ ion-bogdan dumitrescu / Foter.com / CC BY

Anuncis

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Abril 8, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: