Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

En un instant

Tot just seia a l’escriptori per començar que un cotxe ha tallat el fil del que pensava i la tetera s’ha posat a xiular a la cuina. He remugat: “ara?”

prohibitser

Ara. El present és un concepte ben volàtil i ben curiós. Intentes comprendre’l i ja ha marxat. Si en fem una aproximació més mecànica, hauríem d’acceptar que no és res més que un estat. L’estat actual de totes les coses. El present muda, es transforma, i es converteix en un de nou a partir de l’anterior. A cada instant l’estat actual de tot plegat desapareix per sempre i, així, un cop i un altre, sense mai acabar. La realitat, que ja de per si és tan complexa d’anàlisi, que es pot treballar des de tants punts de vista, és portadora d’una veritat que encara la fa més rara: i és que la realitat, que és present, que és un estat actual de totes les coses, es justifica en un percentatge elevadíssim a partir del no res, per exemple, a partir de l’estat anterior de totes les coses que, evidentment, ja no existeix. Pots esprémer les teves idees per buscar un cert ordre però la veritat és que res té absolutament cap sentit. La tetera que pita a la cuina no té cap sentit. El cotxe que acaba de passar no té cap sentit i, encara menys, la persona que el condueix, el lloc del que prové, ni el lloc on va. Pobres, nosaltres, que encara ens ho compliquem més i mirem de preveure, constantment, quin serà l’estat de les coses en endavant. Així és com vivim. Aprenem del passat, fem plans i saltem de peus al futur, un altre estat de les coses que no existeix. La nostra vida és essencialment això, una constant fantasia de sentit entre el passat i el futur. Qui som? Què fem? On anirem aquesta tarda? Jutgem totes aquestes coses en funció d’aquestes transicions entre l’ahir i el demà. L’ara, en canvi, més que ser un lloc, és un mitjà de transport entre aquests altres llocs que no existeixen.

No, no he pensat tot això per acabar dient que hem de fer més cas al present. No vull teclejar tot un altre paràgraf per fer un cant al “carpe diem”. No, la temàtica de la temporalitat m’ha portat a pensar, de nou (perquè feia dies que m’atacava aquest pensament), que vivim en una distopia. Aquesta fantasia constant entre el passat i el futur ha estat molt prolífica en la literatura o el cinema i constantment apareixen exemples d’una preocupació ben nostra (humana): on anirem a parar? Com acabarà tot plegat? Li tenim terror, si se’m permet, a no acabar com en Un món feliç. Aquests llibres i pel·lícules emfasitzen la barbàrie fent aparèixer personatges que acostumen a començar el dia amb missatges absurds que provenen dels mitjans i amb tota una estètica ben cuidada en les vestimentes, els transports, etc. En aquestes històries, a més, no pot faltar-hi un salvador, algú que és capaç de veure el seu present des del nostre present i jutjar-lo amb els ulls de l’espectador, de manera que es veu forçat a salvar als protagonistes. Doncs em preocupava si no havíem acabat ja així. Si no estem de ple en una distopia. El món està tan potes enlaire, vivim envoltats de coses tan absurdes, bombardejats per publicitat i missatges que no deixen respirar, sobrevivint entre corrupció i desallotjaments, amb unes desigualtats tan grans entre nosaltres… Sembla ben bé que amb un pessic haguem de despertar en qualsevol moment i que tot sigui mentida. Quan el cotxe ha arrencat he pensat si no en sortiria un salvador d’aquells que convertirien de nou la realitat en una cosa més comestible, un Batman que posi els dolents a lloc. Res de res.

Que pessimista tot plegat, vist així, no creieu? I que poc original, tanmateix. Qui més qui menys tots hem pensat algun cop que el present que ens envolta és una merda. I és que clar, diguem que l’estètica del capitalisme salvatge comporta aquestes coses. Com que no té miraments en cuidar un decorum agradable per ningú que tingui una mica de sensibilitat per a res, és fàcil que després de la segona absurditat o injustícia del dia, que apareix en forma d’anunci o te la trobes al tren de bon matí, ja t’estiguis lamentant de pensar que t’ha tocat viure en el futur, la postmodernitat, l’era de la cosa líquida o com sigui que se li vulgui dir. Però avui, entre el cotxe i el te, en l’instant aquest volàtil que no té ni més sentit ni importància que l’anterior ni que el que vindrà després, quan tot just em tornava a mirar el present com qui mira el futur, de cop he pensat d’una manera extremadament optimista. Tan preocupat que estava per com havíem arribat fins aquí, per com ens hem vist evocats a la distopia de la postmodernitat, ara me n’adono que el nostre present fa un tuf de passat immens. Ho estava entenent tot a l’inrevés. La barbàrie actual, no és més que el caldo de cultiu dels acudits del futur, un capítol més del llibre d’història que els professors miraran de fer entendre i els alumnes no comprendran. “Però, per què permetien que el 20% de la població consumís el 80% dels recursos?”, “La gent comprava Smartphones mentre d’altres no menjaven?”, “Van donar tots aquells diners als bancs mentre desallotjaven la gent de casa seva i retallaven tot l’estat del benestar?”, “què vol dir Ola k ase?, això els feia gràcia?”…

M’aixeco de l’escriptori, sento que el cotxe s’allunya, vaig a la cuina i se’m dibuixa un somriure sota el nas mentre saludo l’any 2113. Com se’n riuran de nosaltres d’aquí un centenar d’anys quan mirin cap aquí…

Pau Mogas
Anuncis

2 comments on “En un instant

  1. Armengol Degol
    Mai 5, 2013

    fantàstic magnífic endavant!

  2. sacaix
    Abril 1, 2013

    Des de l’escepticisme que vull que em caracteritzi, crec que mirem sempre els successos i esdeveniments que ens envolten com si formessin part d’una història, com si els instants fossin un moment concret d’un relat del qual formem part o, fins i tot, en som el protagonista. Fet que ens porta fàcilment a identificar-ho en un “show de Truman” del qual puguem escapar quan ja no suportem més aquest caos d’accions i estímuls.
    Però sóc més del parer que el conjunt d’esdeveniments i episodis formen part d’una causa conseqüència d’infinitat d’episodis que s’entrellacen desordenadament [fet que prefereixo anomenar kippel d’esdeveniments]. Caos del qual en som partícips i, fent ús del nostre lliure albir, contribuïm a fer créixer. I això ens porta a deduir que no estem dins del show, ja que si fos així, tot estaria molt més ordenat, estructurat…
    Potser el moment i el lloc que ens ha tocat és una merda, o potser no. Realment ho podem comparar objectivament? Hem de deixar que els esdeveniments facin la seva i hem d’intervenir, sempre conscientment, en aquells que ens afecten per aconseguir crear el nostre propi relat dins del conjunt (infinit) de “kippel d’esdeveniments”.

    PS: la web que explicava què era el kippel ja no existeix.
    PPS: (nota mental) recuperar la kippel web.

Què hi dius ?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on Març 31, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: