Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

La ressaca de la revolució sexual

La setmana passada parlàvem aquí mateix de les hegemonies, de com les relacions humanes es basen en el domini. L’article Tres dons? ho exemplificava amb la relació professor-alumna de l’Oleanna de David Mamet i podríem extrapolar-ho a infinites relacions de domini individuals i, evidentment, col·lectives. De vegades, però, l’hegemonia es trenca. Sí, de vegades canviem algunes estructures socials i parlem de revolució.

Fem

I així, als anys seixanta, contra la repressió dels tabús i la moral dominant, dels canvis mentals, socials i culturals en vam dir revolució sexual. La història ja la sabem. L’arribada de la píndola anticonceptiva i la lluita per despenalitzar l’avortament van permetre a les dones de separar el sexe de la reproducció. El cos femení es va destapar i les dones se’n van apoderar per a esdevenir mestresses de la seva sexualitat. El feminisme pot respirar tranquil, el cos de la dona és de la dona.

Sí? Segur?

Als vuitantes l’alliberament sexual ja no és una reivindicació militant sinó que és un element democràtic. S’ha acabat el puritanisme hegemònic i ha triomfat la contestació. Ara bé, el sistema capitalista, com fa amb tot, es fa seu l’alliberament sexual. L’engoleix, el digereix, li posa un llacet i ens el ven. Passen les dècades i el cos, el plaer, el sexe ja no desafien el sistema sinó que el sostenen. Si bé la revolució sexual va contribuir a l’empoderament de les dones, l’objecte bàsic del catàleg del mercat capitalista és el cos femení, cada dia més sexualitzat.

Així, continuem atrapats en els rols que ens imposen. Les dones podem escapar del rol de la mare abnegada; ja no estem obligades a ser mares ni a ser-ho d’una determinada manera. La pressió per emmirallar-nos en la Maria bíblica ens queda lluny; en canvi, ens costa sortir del paper d’Eva, la temptació. De la dona dels nostres dies se n’espera que sigui sempre atractiva (i de bon grat!). La cosificació ens arriba per terra, mar i aire. És evident que la pressió sobre les dones és més greu i insuportable que la que s’exerceix sobre els homes, però tampoc no s’escapen de l’obligació de ser depredadors, dominants i mascles alfa insaciables.

Com hem d’enfrontar-nos a aquesta submissió? Com lluitar contra la tendència de fer dels nostres cossos trossos de carn, objectes de mercat? Com escapar de l’encasellament en el rol de la seducció o en el del domini? Per continuar amb un exemple teatral, podem recordar una de les poques dones que han estat acollides a l’Olimp dels escriptors, un dels pocs Nobel de Literatura en femení. Elfriede Jelinek va escriure l’any 1977 una continuació a Casa de nines d’Ibsen. A Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats[1], en què critica la ineficàcia i l’egoisme individualista del feminisme burgès, s’insinua que la dona pot alliberar-se a través de la lletjor. És a dir, que la bellesa i la voluntat d’atracció són el jou al qual estan subjectes les dones.

Les FEMEN[2], en canvi, proposen l’exhibició en topless per lluitar contra les desigualtats de gènere («Nos seins nus sont nos armes. Sors, déshabille-toi et gagne!»). Aquestes militants feministes organitzades des del 2008 a Ucraïna contra el turisme sexual i la moral patriarcal que explota les dones i les converteix en mercaderia, fan aparicions públiques sense samarretes ni sostenidors, amb lemes escrits al tors nu. Totes elles d’una bellesa que s’ajusta perfectament al cànon que imposa el capitalisme, s’escapen de la utilització dels seus cossos com a producte avançant-se al sistema. Per elles la llibertat no és la lletjor sinó la nuesa. Davant de l’amenaça latent de convertir-se en un bé de consum, s’apoderen del seu cos, l’utilitzen com a element polític i, per tant, li desactiven la potencialitat de bellesa sotmesa.

Sigui quina sigui la proposta, la lletjor, la nuesa (o cap de les anteriors és correcta), ens hem de construir imaginaris i pràctiques alternatius al patriarcat. Hem de buscar, les unes i els altres, vies per qüestionar els rols simplificadors i coactius sobre els quals es basteix aquest sistema putrefacte.

Alba Flórez

[1]     Elfriede Jelinek. Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de les societats, Tarragona: Arola Editors, 2008. Traducció de Ramon Farrés i Theres Moser.

Anuncis

Information

This entry was posted on Març 10, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: