Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Tres dons?

1. Dona, de classe baixa i nació oprimida

La primera vegada que vaig topar amb aquest poema -pintat, suposo que amb permís, al vestíbul de la facultat de lletres de la UAB- em va fer força ràbia. Pot ser útil per donar ànims i autoestima als qui lluiten, però, seriosament, què pot tenir de bo haver de reivindicar constantment uns drets que haurien de ser obvis i no ho són, o almenys no ho eren, com ara que les dones tenen la mateixa intel·ligència que els homes, que els pobres no ho són per designi diví o per deixadesa pròpia, i tenen dret com a mínim a l’esperança, i que les nacions, grans o petites, tenen totes la mateixa importància històrica, la mateixa dignitat, i el mateix dret a existir i a autogovernar-se com millor sembli als seus ciutadans?

TresVoltesRebel

“Escolta, Maria Mercè”, li hauria dit, “la rebel·lió està molt bé, és molt interessant i dramàtica vista des de fora, però i l’energia que han d’esmerçar els marginats per estar a la mateixa línia de sortida que els altres, aquells que no tenen la dubtosa sort de pertànyer a un grup discriminat pel motiu que sigui?”

I és que així, d’entrada, em sembla molt més raonable la pregària de Tales de Milet[1], que va inspirar la divisa de Marçal: “Tales afirma que agraeix tres coses a la bella fortuna: el destí d’haver nascut home i no fera, després ser home i no dona i, tercer, ser Grec i no Bàrbar.” D’acord, ara no ho diríem així, però jo també dono gràcies a la bella fortuna per haver nascut dona en aquest país i en aquest moment, i no en molts altres països, o en aquest fa 100 anys, i pertànyer a la tantes vegades vilipendiada, però potser ben aviat enyorada classe mitjana.

Tot això ho pensava jo llavors, quan vaig arribar a la universitat farta d’haver d’estar sempre a l’aguait i a la defensiva precisament per la meva condició de dona i de nació oprimida, farta de mirar-me el melic i qüestionar la meva identitat, els meus deures i les meves possibilitats. En fi, necessitava urgentment desempallegar-me d’aquests temes i centrar-me en d’altres més filosòficament purs.

2. Do you know what you’ve worked for? Power

Oleanna és una obra de teatre molt inquietant del David Mamet, que narra tres trobades entre el John, professor, i la Carol, una alumna que ha suspès. La Carol és una noia de classe baixa que ha hagut de fer molts esforços per entrar a una universitat de prestigi, però ara que hi és, no entén res i se sent desplaçada. John és el seu professor, un home blanc, de classe mitjana-alta; és a dir, un membre de la classe dominant que, potser inconscientment, contribueix a mantenir l’estat de coses que fa la vida tan difícil als qui són com ella (a l’obra no queda clar a quin grup desafavorit pertany, i això la fa apta per representar-los tots). Però el que el fa més odiós als seus ulls no és el què és, sinó el que -ella creu que- fa: primerament, la seva actitud elitista, classista i masclista; després, el menyspreu que evidencia per la institució que representa i el paga; i per últim, la manera de festejar les alumnes aprofitant la seva posició de poder.

En la primera trobada John es mostra amable i comprensiu, intenta ajudar-la; però ella malinterpreta les seves intencions i el denuncia per assetjament sexual, i per la seva conducta en general com a professor. Arran d’aquesta denúncia, John perd  la possibilitat d’optar a una plaça fixa a la universitat i d’obtenir una hipoteca per una casa amb jardí. El professor intenta solucionar el conflicte privadament, com una simple divergència d’opinions sobre el sentit de l’educació superior i sobre com gestionar una classe. Per això apel·la a un espai de comunicació en el qual cadascú es reconeix i reconeix els altres com a humans, i per tant, com a interlocutors igualment dignes i racionals, però a la vegada imperfectes i limitats, que poden estar en conflicte i tenir postures enfrontades, però sense oblidar mai aquest àmbit comú, la possibilitat de trobar-se i discutir d’igual a igual. La Carol, però, no hi està d’acord[2]: aquest espai de comunicació que possibilita el lliure intercanvi d’opinions racionals només és possible si hi ha una igualtat de base entre els interlocutors; i en la relació mestre-alumne això no hi és, especialment si l’alumne en l’intercanvi no s’hi juga només un suspens, sinó també l’expulsió de la universitat i per tant, l’oportunitat d’accedir a una vida millor. Quan la situació canvia i és l’alumna la qui té poder sobre el professor, llavors és ell el qui no té ganes de discutir (“Why do you hate me? Because you think me wrong? No. Because I have, you think, power over you. Listen to me. Listen to me, Professor. It is the power that you hate. So deeply that, that any atmosphere of free discussion is impossible.”).

Però la Carol va més enllà: el John no lluita pel coneixement i per la llibertat de pensament, sinó només pel poder. Tenir coneixement i administrar-lo significa tenir poder i exercir-lo. La relació mestre-alumne és doncs una lluita pel poder; les aules universitàries no són un santuari de la raó on un conjunt d’éssers racionals construeixen lliurement coneixement, o almenys comparteixen un àmbit de lliure intercanvi d’informació. No, la universitat és un camp de batalla més, un lloc on es representen les tensions que  hi ha en la societat entre individus i grups per aconseguir quotes de poder, o per mantenir-les i augmentar-les. Conseqüentment, la Carol entén que el conflicte és de naturalesa política, i s’avindrà a solucionar-lo privadament (retirant la denúncia), a condició que el John canviï la llista de llibres de la seva assignatura per una altra de més afí als interessos del seu grup. El professor John, dignament, s’hi nega.

3. Recapitulació      

La Carol es podria fer seva la divisa de Marçal. Me la imagino pintant-la a la porta del despatx del John. I el John podria fer seva la pregària de Tales, si no fos que ell és un membre tan inconscient, o tan hipòcrita, de la classe privilegiada que no es reconeix com a tal, que actua beneficiant-se dels privilegis, però negant i criticant el sistema que els sustenta (quants de nosaltres quedaríem lliures d’aquest pecat?)

D’acord, el coneixement no és pur. El poder determina qui té accés al coneixement, i també què és i què no és coneixement. Si més no, la manera com s’articula el poder en una societat determina l’organització del saber. Però tornem a la divisa de Marçal, ara per donar-li la raó (de moment): si tota relació és de poder i es pot interpretar en termes d’opressors i oprimits, aleshores hem d’agrair haver nascut en la part oprimida i no en l’opressora, perquè sempre és més noble i bell lluitar per l’alliberament, que no pas pel manteniment de l’statu quo.

Ara bé, a mi no em sembla que haver de ser rebel sigui un motiu per estar content, orgullós o agraït. Primerament, perquè t’obliga a fer-te soldat d’una causa, a reivindicar-te com a una sola cosa, aquella de la qual fas bandera i per la que lluites, a la qual has de dedicar tanta energia que potser no te’n queda per fer d’altres coses que podrien ser igualment importants i enriquidores. Segon, quan ets un soldat, el món es divideix entre amics i enemics, els qui pensen com tu i els qui pensen contra tu. I aquesta perspectiva és molt limitadora.

En conclusió, la lluita de poder no explica tota la realitat, ni individual ni social. La filosofia ha d’estar sempre a l’aguait, sempre a punt de desemmascarar les ideologies que volen justificar un estat de coses concret, amb unes certes desigualtats i privilegis, i els vol fer passar per “naturals” o “justos” o “necessaris i inevitables”. Hem de ser conscients que la lluita pel poder hi és sempre en totes les nostres relacions, personals i socials; però no només hi ha això, i no sempre de manera determinant. És a dir, hi pot haver amistat, empatia, afinitat, reconeixement, i altres coses entre mestres i alumnes, homes i dones, rics i pobres, empresaris i obrers, etc. Les relacions entre persones no són sempre de naturalesa utilitària i competitiva; existeix, o més aviat, pot existir un espai de comunicació, basat en la raó, en l’empatia i en el reconeixement dels altres. L’existència de grans desigualtats el fa més difícil, però no impossible. A més, la posició de cadascú en aquest espai no està exclusivament determinada per la seva pertinença a cap grup.

Això que és tan clar a nivell de relacions personals i del coneixement, no ho és tant en l’àmbit polític. Ara mateix cada cop té més acceptació la idea (gens nova, d’altra banda) que el nostre sistema polític està orientat al manteniment d’un sistema econòmic que genera grans desigualtats, que beneficia enormement uns quants però deixa en la misèria la majoria de la població; una farsa útil per fer creure a la majoria que sí que té poder de decidir quan no és veritat. Potser sí que caldrà recuperar velles consignes de quan la lluita de classes estava a l’ordre del dia, com ara aquesta divisa de Marçal, i posar-nos a treballar per aconseguir un repartiment del poder més equilibrat que l’actual (Tot explota pel cap o per la pota). Això sí, que la revolució, quan arribi, si arriba, no sigui una simple substitució d’unes elits (l’aristocràcia, el clergat, la burgesia, els banquers, els vells partits polítics) per unes altres (sindicats, tecnòcrates, nous partits polítics, moviments socials). (History Repeating).

Núria Boix
 

[1]    Vides de filòsofs il·lustres  (1, 32), Diògenes Laerci

[2]    CAROL: You tell me, you are going to tell me that you have a wife and child. You are going to say that you have a career and that you’ve worked for 20 years for this. Do you know what you’ve worked for? Power. For power. […]

You believe not in “freedom of thought”, but in an elitist, in, in a protected hierarchy which rewards you. And for whom you are the clown. And you mock and exploit the system which pays your rent. You’re wrong. I’m not wrong. You ‘re wrong. You think that I’m full of hatred. I know what you think I am.

JOHN: Do you?

CAROL: You think I’m a, of course I do. You think I am a frightened, repressed, confused, I don’t know, abandoned young thing of some doubtful sexuality, who wants, power and revenge. (…) I came here to tell you something (pause) That I think… that I think you’ve been terribly wrong. Do you hate me now?

JOHN: Yes.

CAROL: Why do you hate me? Because you think me wrong? No. Because I have, you think, power over you. Listen to me. Listen to me, Professor. (Pause) It is the power that you hate. So deeply that, that any atmosphere of free discussion is impossible. It’s not “unlikely”. It’s impossible. Isn’t it?

JOHN: Yes

Anuncis

Information

This entry was posted on Març 3, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: