Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Per què tanta gent escriu tantes coses amb la intenció que tinguin alguna conseqüència col·lectiva?

Ben al contrari del que li passava a en Bartleby, ni la mandra ni la fartanera de tot plegat aconsegueixen doblegar la determinació d’una corrua interminable d’individus i indivídues que es dediquen a bombardejar per terra, mar i aire tot indret “real” o virtual on puguin publicar-se paraules, paraules i més paraules.

PATUFETS 009

Al bell nord-est ibèric, des que va popularitzar-se i després massificar-se l’ús del paper imprès, la profusió de diaris, revistes, fulles i almanachs va ser aclaparadora. Tot grupuscle obrer, sindicat, parròquia, colla excursionista[1], acadèmia, associació de puntaires, penya blaugrana, col·legi professional, AMPA o aplec sardanista invertia amb anhelada regularitat espartana una part dels seus recursos a imprimir notícies, poemes i opinions. Diria que algun professor de facultat identifica aquesta tendència com una de les dèries nacionals per excel·lència, juntament amb els nombrosíssims i populars concursos literaris que dinamit(z)en les lletres a casa nostra des de temps immemorials. Més cap aquí, la indústria paperera i els impressors deuen haver maleït les possibilitats infinites de la xarxa, que multiplica les estratègies d’intercanvi i absorció d’informació i alhora n’abarateix els costos.

Aquesta fal·lera té, almenys, un aspecte positiu: l’escriptura i la lectura requereixen una mínima atenció, concentració i esforç per entendre i fer entendre una idea per escrit. Mirar les coses amb cert detall, pensar-hi i relacionar unes idees amb les altres és un exercici útil per exercitar el que en direm, per ser originals, esperit crític.

Potser aquesta és una de les causes que explica que trobem tants escrits referents a la vida col·lectiva que informen, proven de convèncer, desemmascaren mentides i assenyalen mitges veritats d’aquest nostre present putrefacte (vegeu l’article ‘Corruptio optimi pessima’ d’aquest blog). L’esforç i l’engatjament que suposa l’acció d’intervenir amb idees en el si de la cosa pública són destacables (sobretot si neixen de l’honradesa) i animen, perquè són un símptoma inequívoc de conquesta social: fa cosa d’un segle, qui hauria dit que amb una mica de sort i molta voluntat, en principi “qualsevol” individu podria accedir a unes eines de coneixement?

Ara, què és allò que explica que en molta gent existeixi aquest impuls de donar forma de text a allò que, poc o molt, són les ganes que les coses siguin diferents? La generació d’idees i debat és una clau irrenunciable per capgirar l’ordre vigent, però cal admetre que seure davant de l’ordinador és prou més còmode que anar al Congrés espanyol a dir que l’Estat i la banca han de deixar d’abusar de la gent que no té res i que cal aturar els desnonaments. Per arribar fins aquí, cal múscul dialèctic, organització social i, sobretot, una realitat putrefacta que et posa entre l’espasa i la paret.

Per sort, molts projectes de transformació construeixen maneres intel·ligents de viure sense necessitat que ho determinin situacions límit: pluja fina, cavalls de Troia, xarxa. El que possibilita tots aquests projectes són les condicions ambientals que algun sociòleg podria analitzar, però és sobretot la consciència petita i centrifugada de cadascú de nosaltres en transformació permanent.

El Bartleby de Herman Melville ha suscitat a tot arreu una merescuda admiració literària però no ha creat escola. Com deia al principi, la grafomania i la divulgació de tota cosa escrita en aquest país gaudeixen de bona salut des de fa moltes dècades. De què ha servit, o de què serveix, tot això? De vegades, potser només per gaudir, perdoneu la cursileria, de la puta màgia de posar unes paraules darrere d’unes altres i veure com llisquen, com es traven i com avancen per, flop! formar una idea, arrencar un somriure o provocar una basca fastigosa al lector. Després del somriure, la indiferència (que impera) o l’agror, què passa? No res, no ha canviat res: totes les paraules que esperaven fent cua que algú les enllacés, ja hi eren des de força abans i continuaran en pàgines i xarxes amb la mateixa impassibilitat. Però per al lector o l’escrivent, la transformació avança i la idea o la sensació noves s’afegeixen a les precedents. Aquesta és, diria, la millor conseqüència d’un text. S’assembla prou a allò que en diem educació, que no és ni un ministeri ni un departament, sinó que hauria de ser ni més ni menys que el principi de tota revolució.

Pep Sanz
 

[1] històricament importantíssimes per a la configuració d’allò que en diuen catalanisme. Vegeu: Joan-Lluís Marfany, La cultura del catalanisme. Barcelona: Empúries, 1998

Anuncis

Information

This entry was posted on febrer 24, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: