Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Quan l’invent d’estat nació trontolla

Llegeixo al diari d’avui unes declaracions d’Ousmane Ben Fana Traoré, assessor del president de Mali, que defensa que en aquest país africà “la descentralització va obrir la porta al terrorisme”. Unes pàgines més enllà em fixo en les paraules del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que assegura que el govern espanyol no té cap “intenció recentralitzadora” amb les seves polítiques amb les comunitats autònomes i els ajuntaments.

colonialisme 2

Aparentment la guerra a Mali i les relacions Catalunya-Espanya no tenen gaire cosa a veure; però, sense entrar en el detall de cap dels dos fenòmens, em disposo a reflexionar sobre els estats nació aquí i a l’Àfrica.

En el llibre Okupes a l’Àfrica, l’antropòleg Lluís Mallart es pregunta quina és la credibilitat que concedim als estats africans i afirma que “l’Àfrica heretà de l’època colonial el nostre model d’estat nació en totes les seves versions (anglesa, francesa, portuguesa, etc.) i amb tot el seu reguitzell d’institucions, funcionaris, administracions centrals i territorials, ministres, diputats i prefectes”[1].

El model d’estat nació que Europa va exportar a l’Àfrica no tenia res a veure amb la realitat social, política i cultural d’aquells pobles que s’havien batejat com a tribus i per això se’ls havia d’ensenyar i fer-los progressar fins al nostre concepte d’estat nació, “quan, en realitat, molts d’aquells pobles funcionaven precisament com a “nacions sense estat” que incloïen tanmateix una manera pròpia d’autogovernar-se”[2].

Arran de la Conferència de Berlín de 1885, les potències colonials van penetrar al continent africà i van trobar-se amb múltiples sistemes de govern particulars. Com assenyala Jordi Tomàs en el seu article “El retorn a les autoritats tradicionals”, “la varietat de tipus de govern africà era, i és, incommensurable: sistemes de balança que evitaven el poder absolut, successions de llinatges diferents que participaven periòdicament en un govern, responsabilitats religioses i sociopolítiques repartides i complementàries, etc.”[3].

Aquestes realitats sociopolítiques africanes van topar amb els nous poders colonials i els bagatges de governabilitat que cadascun d’aquests països colonitzadors tenia. Així, els diferents models de colonialisme deixen l’empremta de diferents fórmules de govern a les colònies. Durant la colonització, les colònies eren governades des de la metròpoli; no és fins al moment de les independències que els països africans obtenen la seva autonomia i comencen a governar el país, en molts casos, emmirallant-se en les formes polítiques dissenyades des de París, Londres, Brussel·les o Lisboa.

Aquestes formes de govern heretades de l’exmetròpoli encara es fan paleses avui dia. Tant és així que respecte a les condicions de governabilitat, a molts països africans es donen dinàmiques molt centralistes, malgrat que s’hagin fet intents de processos de descentralització. En casos com Dakar, Alger, Maputo o Libreville, l’excessiu pes de la capital genera dinàmiques centrífugues que afavoreixen poc la cohesió territorial, social i política d’aquests països.

Les excolònies franceses, com és el cas de Mali, són els millors exemples d’implantació d’un model d’estat nació centralitzat. En paraules d’Alfred Bosch, “el jacobinisme unitarista de tall francès, en particular, ha recorregut a una tradició antiga de devoció per l’estat centralitzat com la millor garantia d’estabilitat, democràcia i drets humans. Els ciutadans es beneficien d’un entorn polític més just i segur quan la legislació és homogènia i les realitats menors són ignorades”[4].

Com afirma Bosch a partir de la descolonització, la temptació d’infravalorar unes ètnies vistes com a hieràtiques era massa forta, la tribu era un atavisme. O bé “una invenció dels antropòlegs i missioners a sou de la metròpoli. Ergo, calia superar-la o bé ignorar-la. El nou marc, l’únic possible, era l’estat nació, referència per a la identitat dinàmica i positiva dels nous temps. Ha calgut esperar la caiguda del teló d’acer per veure com les ètnies obtenien el seu estat (Lituània, Eslovàquia, Macedònia, etc.) i els estats recuperaven la seva ètnia (Alemanya)”[5].

En definitiva, torno al titular del diari sobre la descentralització a Mali i constato com el model d’estat nació va ser exportat d’occident cap a l’Àfrica. Aquest model era totalment aliè a la realitat sociològica africana i va ser imposat tant a Mali com a la resta del continent, segons els paràmetres de la metròpoli. D’això se’n poden extreure dues conclusions. D’una banda, que l’equació entre estat i nació a l’Àfrica va ser covada en període de submissió a potències foranes i, de l’altra, que si no es fa un esforç per revisar aquest model després de cinc dècades de les independències a l’Àfrica, els invents centrípets africans grinyolaran per totes bandes. Segurament és una de les explicacions de l’actual conflicte a Mali.

I aquí? Doncs aquí, com allà, l’empremta decimonònica de l’estat nació centralista tampoc sembla que pugui oferir res de bo. Després d’una història d’imposició i submissió, Catalunya no hi encaixa. És temps, per tant, de repensar i reinventar. Aquí i arreu.

Sílvia Ayala Rubió
 
 

[1] MALLART, Lluís, Okupes a l’Àfrica, 2001, p. 146

[2] MALLART, Lluís, Okupes a l’Àfrica, 2001, p. 147

[3] TOMÀS, Jordi: “El retorn a les autoritats tradicionals”. Article publicat a la revista dcidob: “Realitat, màgia i esperança a l’Àfrica negra”.

[4] BOSCH, Alfred, La via africana, 1997, p. 29

[5] BOSCH, Alfred, La via africana, 1997, p. 38

Anuncis

Information

This entry was posted on febrer 17, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: