Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Si barreges modernitat líquida amb ciment portland

Tortosa 3

El sociòleg Zygmunt Bauman ha creat una de les metàfores més potents de la nostra època: la “modernitat líquida”. Una metàfora tan forta i inquietant que tard o d’hora qualsevol diagnòstic del nostre present s’hi ha de confrontar. Quan això es fa des d’aquí, des del “sud”, la imatge d’una cosa líquida xoca amb la duresa dels blocs de formigó que han sostingut el gran creixement econòmic d’aquest país entre el 1996 i el 2007, aproximadament. Si barreges la gran “liquiditat” procedent de les inversions d’un mercat financer global i desregularitzat amb el conglomerat hidràulic (allò que s’endureix barrejat amb aigua: un sistema oligàrquic d’amistats i privilegis entre banquers, constructors, promotors i polítics), aleshores obtens aquesta particular via cap a la modernitat líquida que ens ha portat a l’actual crisi econòmica, social i geogràfica. Si dissols ciment portland amb diner “a raig”, obtens el paisatge que s’escampa arreu de la nostra geografia: un paisatge prou sòlid com per haver hipotecat el futur del nostre territori. Amb tot, i a pesar de l’aparent contradicció inicial entre líquids i sòlids, el mateix Bauman ha inclòs en el seu argument el resultat de tot plegat: “La modernitat líquida és una civilització d’excessos, redundància, malbaratament i eliminació de residus” (Bauman, 2013: 28). Això és especialment cert en relació amb el model immobiliari i urbà que ha dominat a casa nostra, un model marcat pels excessos urbanístics com són els grans projectes immobiliaris (alguns parcs temàtics que han estat un autèntic fracàs, per exemple), la redundància arquitectònica, el malbaratament de fons públic o privat i, finalment, la generació de residus territorials o urbans. Sense descuidar la gran corruptela política que s’ha escampat com el mercuri. Per alguns, la proliferació d’espais abandonats, deshabitats, buits o degradats de les nostres ciutats és una mostra de la vitalitat o el dinamisme del sector immobiliari i constructiu. Per altres, és el paisatge després de la crisi. Potser no es ni una cosa ni l’altra: és el mateix model que genera aquest paisatge que alterna blocs de nova construcció amb parcel·les i solars abandonats. Que empeny els confins de la ciutat i, al mateix temps, buida i programa la ruïna del seu interior. Que promou urbanitzacions perifèriques mentre ensorra el patrimoni existent. En aquesta cultura líquida, continua Bauman, “no es comença la construcció de nous edificis si no existeixen ja els permisos per a la seva demolició” (Bauman, 2013: 28). Si això es així és perquè l’habitatge ha deixat de tenir la funció històrica que sempre ha tingut (com a mínim fins a la construcció dels grans eixamples del XIX), la d’acollir a familiars i amics, per transformar-se en una mercaderia més. Ara bé, ¿quina és la història d’aquesta transformació?

És cert que cada ciutat té una casuística determinada; amb tot, però, pel fet de formar part d’un context més general, moltes ciutats comparteixen dinàmiques comunes. Amb això no eximim els responsables locals de les seves obligacions, però és cert que les dinàmiques produïdes a escala local responen, en part, a un marc espacial més ampli. Una d’aquestes dinàmiques l’ha posada de relleu l’economista José Manuel Naredo a l’hora d’afirmar que “Espanya és líder europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni immobiliari” (2012). Les raons d’això ens remeten, com dèiem, al model immobiliari-urbà dominant a l’Estat espanyol i a Catalunya. Un model contraposat, segons el mateix Naredo i de forma molt sintètica, al model imperant en altres països com poden ser Alemanya, Suïssa, Holanda o Suècia i, en menor mesura, França. En aquests països les polítiques urbanes donen prioritat al mercat de lloguer, ja sigui lliure o social, fet que afavoreix la conservació i la reutilització del patrimoni immobiliari existent. A més, com que aquest mercat està força regulat, l’oferta d’habitatge, ja sigui de nova construcció o no, està molt supeditada a la demografia i a les rendes disponibles de les llars.

Per contra, el model que s’ha anat imposant aquí des del franquisme, ha estat el de l’habitatge en propietat com un producte d’inversió. No només d’inversors particulars, sinó també d’inversors públics per tal d’estimular l’activitat econòmica en general. Si a això li afegim que les regulacions institucionals han estat més aviat escasses, aleshores podem entendre per què el negoci immobiliari recau en la construcció d’obra nova i no en la conservació i rehabilitació del parc existent. En un entorn institucional com el nostre, doncs, el sector de la construcció i l’habitatge genera unes plusvàlues prou importants perquè, fins i tot, el sector financer hagi reorientat en els darrers anys el capital especulatiu vers aquest negoci.

A mitjans del segle XX, el règim de tinença majoritari dels habitatges a ciutats com Madrid, Barcelona o Bilbao era el lloguer (en alguns casos, fins a un 90% de les llars constaven en règim de lloguer). Això canvià durant el franquisme. Un dels objectius de la creació del Ministerio de la Vivienda l’any 1957 fou estimular la compra d’habitatges, entre altres coses, com una mesura de control social. D’aquesta manera i a poc a poc, es va anar consolidant això que alguns autors anomenen una “cultura propietària” (Colau i Alemany, 2012). Era el primer pas per entendre l’habitatge com un bé d’inversió. Des de llavors el marc institucional ha anat creant les condicions necessàries per fer més atractiva l’opció de comprar un habitatge que no pas l’alternativa del lloguer: per exemple, mitjançant desgravacions fiscals als propietaris o creant inestabilitat als llogaters. S’iniciava també el comportament cíclic del sector de la construcció (les “bombolles” immobiliàries), només atenuat per les polítiques keynesianes d’inversió pública en infraestructures; unes polítiques que, al seu torn, afavorien el creixement urbà de les perifèries i les urbanitzacions disperses. Aquest període, certament, coincidí amb el gran increment de població de les ciutats industrials fruit dels moviments migratoris interiors. Per tant, el planejament urbà havia de preveure l’expansió i consolidació dels nous creixements de les ciutats. A mitjans dels anys setanta, coincidint amb la crisi econòmica i industrial, finalitzava un primer cicle expansiu del sector de la construcció i l’habitatge. Això és certament rellevant en relació amb ciutats com ara Sabadell, ja que molts espais que ara resten buits, especialment solars d’antigues naus industrials, són una herència d’aquella conjuntura. A pesar de l’impacte dels creixements urbans dels anys cinquanta i seixanta o, fins i tot, del boom immobiliari del període 1985-1991, res és comparable però al que ha succeït després (López, 2012). En els darrers anys, regions metropolitanes com la de Barcelona o Madrid han duplicat el sòl urbanitzat (Borja, 2012: 283).

En efecte, el anys que van del 1995 al 2007 han significat un veritable cicle expansiu del sector de la construcció i l’habitatge. Si això ha estat així és, sobretot, perquè el sector financer ho ha afavorit. En primer lloc, perquè ha vist en la inversió i la compra directa de sòl i habitatge la possibilitat d’especular. Especialment a partir de l’any 2000 i coincidint amb la crisi de les empreses “punt com”; en aquell moment, moltes entitats financeres decidiren traslladar les inversions fins aleshores destinades a les empreses tecnològiques cap al negoci de la urbanització (Colau i Alemany, 2012).  Després perquè amb la baixada dels tipus d’interès i, per tant, del valor del diner, l’única manera de seguir obtenint beneficis a l’alça era ampliant els préstecs (no només oferint la possibilitat de finançar el 100% o més del preu de l’habitatge, sinó també ampliant el període de retorn dels préstecs fins a 30, 40 o més anys). Per això calia, en primer lloc, una liberalització del crèdit, és a dir, eliminar pràcticament qualsevol trava a l’hora de concedir finançament per la compra d’un habitatge. Això explica l’increment desorbitat dels preus de l’habitatge, ja que aquest depèn, sobretot, de la capacitat d’endeutament dels compradors (i no de l’equilibri entre l’oferta i la demanda) (Colau i Alemany, 2012). Uns preus, d’altra banda, que les mateixes entitats financeres taxaven, fent que els preus del sòl i l’habitatge entressin en un cercle virtuós on sempre hi sortien guanyant les mateixes entitats. Això, evidentment, reforçava encara més l’especulació i la concepció de l’habitatge com un valor de canvi, i no com un valor d’us.

Les administracions, especialment locals, han estat corresponsables d’aquesta situació. Per una banda perquè gracies a l’activitat immobiliària podien recaptar impostos procedents de l’activitat immobiliària. Això els assegurava el finançament necessari per dur a terme altres polítiques municipals. En part, això forma part d’un problema estructural de l’administració pública: amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, moltes competències es van transferir a l’àmbit municipal sense una contrapartida proporcional de recursos econòmics. Aquesta situació ha portat a la perversió d’alguns instruments urbanístics com són, per exemple, la cessió del 10% de sòl de qualsevol operació immobiliària destinada a habitatge social; en alguns casos i per tal de poder ampliar el pressupost municipal, els ajuntaments preferien rebre el valor monetari teòric d’aquest 10% que no pas que la constructora construís habitatge social (Borja, 2012: 303). A més, sense una regulació clara –això que alguns autors anomenen la “crisi del planejament”–, associat a la generació de plusvàlues vinculades a les reclassificacions i requalificacions de sòl, el model ha estat un terreny adobat per a la corrupció política. Tot plegat ha afavorit un model urbà que, o bé creixia vers l’exterior, creant urbanitzacions o barris perifèrics de nova creació, o bé construïa habitatge nou a l’interior dels teixits urbans consolidats. Difícilment, però, aquest model afavoria la rehabilitació i el manteniment d’edificis ja construïts, per no mencionar les polítiques socials d’habitatge. En qualsevol cas, marginant el mercat de lloguer i creant unes expectatives de valor molt grans en el mercat de propietat, el model ha construït un paisatge urbà porós en què la conservació, la reutilització i la rehabilitació de cases i edificis no s’ha tingut en compte.

Amb la crisi financera i del deute públic actual, que són un efecte de la crisi immobiliària, tot aquest model immobiliari-urbà sense dubte s’ha de repensar (Albet, 2012; Harvey, 2012). En primer lloc, s’hauria de deixar de veure el planejament urbà com un instrument que afavoreix el creixement de la ciutat i que, per tant, incentiva la construcció nova, i començar a crear el marc que ens permeti planificar i gestionar l’estoc acumulat de sòl, habitatge i infraestructures (Naredo, 2012: 94). Això requereix abandonar la idea que l’habitatge es un bé d’inversió per passar a entendre’l com un bé d’ús. En altres paraules, restablir la idea del sòl urbà o urbanitzable com un “bé comú” i no com una mercaderia. Regular el mercat immobiliari i el mercat del sòl és un primer pas. De fet, la mateixa Constitució espanyola ja recull en el seu article 47 el dret a l’habitatge com un dret universal  i la “regulació del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació”. Només una molt mala interpretació d’aquest article ha pogut confondre el dret a l’habitatge amb el dret a l’endeutament de per vida de persones i famílies. Això implica potenciar l’habitatge social i el mercat de lloguer enfront de l’habitatge lliure i de propietat. Per fer-ho, però, cal repensar la LAU (Ley de Arrendamientos Urbanos); una llei que, ara per ara, més aviat desincentiva el lloguer com una alternativa real a la compra. Al mateix temps, s’ha de tornar a regular el mercat del crèdit i trobar mecanismes de control democràtic de les entitats financeres. No és aquest el lloc per discutir les contrapartides que bancs i caixes haurien d’assumir pels rescats obtinguts a través de fons públic, però sense dubte això és un debat de gran importància. No pot ser que la privatització de la banca hagi comportat que sigui aquest sector qui, a través de les seves inversions especulatives, imposi indirectament la política econòmica i industrial d’aquest país. Reorientar la base econòmica de la ciutat és, en aquest sentit, cabdal (Larrosa, 2012). Finalment, millorar els canals per mitjà dels quals la ciutadania pot intervenir d’una forma més directa en les polítiques urbanes no només permetria consolidar el “dret a la ciutat” que tant es reclama des dels moviments socials, sinó que potser també s’evitaria això que el geògraf David Harvey anomena “pràctiques de depredació” (Harvey, 2012: 341).

Darrera la façana sòlida dels actuals paisatges urbans, s’amaguen les líquides pràctiques de depredació de banquers, promotors, constructors i polítics. Tots de bracet.

Bernat Lladó Mas

Bibliografia

ALBET, Abel (2012), “Esquerdes a la ciutat capitalista: ferides i oportunitats”, a Quadern de les idees, les arts i les lletres, nº187, pàg. 22-25.

BAUMAN, Zygmunt (2013), Sobre la educación en un mundo líquido. Conversaciones con Ricardo Mazzeo. Barcelona: Paidós.

BORJA, Jordi (2012), “El fin de la anticiudad posmodernista y el derecho a la ciudad en las regiones metropolitanas”, a Mireia Belil, Jordi Borja i Marcelo Corti (eds.) Ciudades, una ecuación imposible. Barcelona: Icària, pàg. 279-320.

COLAU, Ada; ALEMANY, Adrià (2012), Vides hipotecades. De la bombolla immobiliària al dret a l’habitatge. Barcelona: Angle Editorial.

HARVEY, David (2012), “Las raíces urbanas de las crisis financieras: reclamar la ciudad para la lucha anticapitalista”, a a Mireia Belil, Jordi Borja i Marcelo Corti (eds.) Ciudades, una ecuación imposible. Barcelona: Icària, pàg. 321-358.

LARROSA, Manel (2012), “Urbanoporosi i regeneració urbana”, a Quadern de les idees, les arts i les lletres, nº187, pàg. 20-21.

LÓPEZ, Isidro (2012), “Fin de ciclo: auge y caída del modelo de crecimiento español”, a Mireia Belil, Jordi Borja i Marcelo Corti (eds.) Ciudades, una ecuación imposible. Barcelona: Icària, pàg. 99-112.

NAREDO, José Manuel (2012), “El modelo inmobiliario español y sus consecuencias”, a Mireia Belil, Jordi Borja i Marcelo Corti (eds.) Ciudades, una ecuación imposible. Barcelona: Icària, pàg. 65-97.

Fotografia: Berta Tiana (Centre històric de Tortosa, primavera de 2012)

Anuncis

Information

This entry was posted on febrer 10, 2013 by in Uncategorized and tagged .
%d bloggers like this: