Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

L’avar i el tresor (I)

 

“…el ressò del dring i el brill malvat de l’or.”
Joan Salvat-Papasseit

“Allí on és el vostre tresor hi haurà també el vostre cor” (Lc 19:34, Mt 6:21), diu la Bíblia. Si n’hem de fer cas, Harpagon, l’avar de la comèdia de Molière, té el seu cor enterrat a uns quants metres sota terra, al jardí de casa seva. Allà, protegit dels estranys, aïllat, secret, un cofre conté 10.000 escuts d’or.

Sin título

Si Harpagon enterra el seu tresor és, sobretot, perquè els tresors no són fets per gastar-los o usar-los, per transformar-los en coses útils o serveis. L’utilitas, el commodum que, segons els medievals, defineixen la relació de l’home amb els seus béns, deixen de ser operatius en el seu cas. L’avar sap molt bé que d’un tresor no se’n pot extreure cap utilitas ni se’n pot fruir per mitjà del commodum, i que la subjugant passió que emana d’ells obliga les seves víctimes (els seus posseïdors) a prostrar-s’hi i tributar-los una adoració sense fi. La imatge d’aquells dibuixos infantils en què el pirata, després d’haver viscut mil i una peripècies, es podia capbussar per fi en la lluent muntanya d’or, ple d’una joia desaforada, expressa bé aquest caràcter dels tresors, i també mostra alhora el seu revers: el pirata, abraçant-s’hi, li ofereix la seva vida com a penyora; tot el seu futur queda atrapat en la resplendor daurada del tresor i ja no sabem imaginar-nos-el de cap altra manera que no sigui vetllant-lo, embadocat i submís.

També els vaygu’a, els objectes preciosos que circulen dins la tribu dels Trobriand, cauen fora del registre de l’ús i del consum. Els etnòlegs conten que quan un membre aconsegueix un dels cobejats vaygu’a passa hores senceres acariciant-lo i contemplant-lo. D’ells sorgeix un efecte que Malinowski descriu com a “exhilarant, reconfortant, lenitiu” i que relaciona amb la  pràctica següent: quan una persona és a punt de morir, s’usa un vaygu’a per mirar de guarir-lo, se’l posa sobre el seu front, sobre el seu pit, se li refrega pel ventre o simplement se’l fa dansar davant seu. “Els vaygu’a, conclou, són el seu consol suprem”.

Hi ha una altra història que presenta un personatge que recorda a la vegada el destí dels tresors i la màgia dels vaigu’a. És la història dels amants, dels cavallers enamorats, de les princeses que cal salvar. Fem memòria: molts perills separen els amants, han de superar innumerables proves, però l’amor, atraient-los com dos imants, els acaba reunint i els fon en una abraçada, com el pirata amb el tresor. És justament per aquesta proximitat entre un objecte i l’altre, entre l’amada i el tresor, que tot un acte de la comèdia L’avar (acte V, escena 3), pot pivotar i funcionar sobre el següent malentès: quan Harpagon parla del tresor, Valère creu que parla de la seva estimada, i quan Valère descriu, encès, el sentiment amorós, Harpagon s’imagina tot seguit el seu tresor. El dramaturg demostra en un gest pertorbador que el llenguatge de l’avar i el llenguatge de l’amant són quasi intercanviables

Amb tot, ens fa l’efecte que l’avar fa un pas més que l’amant.  L’avar s’enfonsa en el seu tresor com mai no podrà l’amant enfonsar-se en l’amada. Un últim pudor li’n priva, d’això, a l’amant, el qual conserva sempre malgrat tot un últim sentit de si mateix. Abandonat el pudor, franquejada l’última resistència, res no impedeix a l’avar de precipitar-se en l’opulència buida del seu tresor, fins a confondre-s’hi i fer-se’n indistingible. Aquest és el preu que sembla pagar per restituir a les paraules bíbliques tota la seva veritat: “allí on és el vostre tresor hi haurà també el vostre cor”. Per què crida, si no, Harpagon, després de conèixer que malgrat tot el seu zel el tresor li ha estat robat: “Al lladre! Al lladre! A l’assassí! A l’homicida! Estic perdut, m’han assassinat, m’han tallat el coll, m’han robat els meus diners!” ?

Roger Fusté
 
 
Anuncis

Information

This entry was posted on gener 27, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: