Sirventès

Revista digital de cultura i pensament

Ens calen filòsofs d’ara

A_picture_is_worth_a_thousand_words

Cal pensar i cal fer-ho ara i des d’aquí. Fer-ho des de l’ara vol dir plantejar qüestions que ens criden des del present, que ens preocupen ara, no ocupar-se d’allò que preocupava fa un temps. Això vol dir que és un pensament urgent. De fet, tota reflexió és urgent, neix de la necessitat del filòsof de comprendre’s a si mateix tot comprenent el que l’envolta. No obstant aquesta urgència i aquest presentisme, ens adonem ben aviat que no som originals ni som homes nous amb problemes nous. Tenim tota una història al darrera que ha patit i s’ha qüestionat més o menys les mateixes coses. Res de nou sota el sol. Així, millor callar, potser? No. No podem ni volem. Cal que avui tornem a respondre les qüestions de sempre. Mestres antics, gràcies per la feina feta. Ara necessitem el mateix que van tenir l’Atenes de Sòcrates o la França de Camus i Sartre: aprenents del present. Cal ser conscients que cap societat genera mestres antics. Tot mestre antic ho és sempre d’una societat posterior a la seva. Així que ens haurem de conformar amb els aprenents del present.

Pensem des del present, i en la condició de simples aprenents. I ho fem també des d’un lloc concret. Particularisme, greu insult en boca dels ciutadans del món, aquells que no tenen budells ni present, i parlen des de l’atri de la universalitat. Nosaltres tenim intestins,  parlem des del present i des d’un lloc concret, així que no tenim més remei que proclamar-nos particularistes. I doblement! Ja que també som una partícula, una cosa diminuta situada en un espai i temps concret dins d’un espai i temps gegantí. Aquesta doble consciència, de diminuts i de particulars, ens evitarà temptacions grandiloqüents i totalitzadores.

Ara bé, presentisme i particularisme no impedeixen que pensar sigui sempre un exercici de relació amb l’universal. Pensem amb conceptes i aquests, per bé o per mal, només saben tractar amb allò general, així que el nostre pensar té inevitablement una vocació i una direcció universals.

“Quan algú demana per a què serveix la filosofia, la resposta ha de ser agressiva ja que la pregunta es té per irònica i mordaç. La filosofia no serveix ni a l’estat, ni a l’església, que tenen altres preocupacions. No serveix a cap poder establert. La filosofia serveix per entristir. Una filosofia que no entristeix, o que no contraria ningú, no és una filosofia. Serveix per detestar l’estupidesa, fer de l’estultícia una cosa vergonyosa. Només té aquest ús: denunciar la baixesa del pensament en totes les seves formes. Existeix alguna disciplina, al marge de la filosofia, que es proposi la crítica de totes les mistificacions, sigui quin sigui el seu origen i la seva finalitat? Denunciar totes les ficcions sense les quals les forces reactives no podrien prevaldre. En fi, fer del pensament quelcom agressiu, actiu, afirmatiu. Fer homes lliures, és a dir, que no confonguin els fins de la cultura amb el profit de l’estat, la moral o la religió. Combatre el ressentiment, la mala consciència, que ocupen el lloc del pensament. La filosofia com a crítica ens diu el més positiu d’ella mateixa: empresa de desmistificació. I, a aquest respecte, que ningú s’atreveixi a proclamar el fracàs de la filosofia. Per molt grans que siguin, l’estupidesa i la baixesa serien encara majors si no subsistís una mica de filosofia que, a cada època, els impedeix anar tan lluny com voldrien. Si la tasca crítica de la filosofia no es recupera activament a cada època, la filosofia mor i amb ella la imatge del filòsof, la imatge de l’home lliure. L’estupidesa i la baixesa són sempre les del nostre temps, les dels nostres contemporanis, la nostra estupidesa i la nostra baixesa. Per això la filosofia té amb el seu temps una relació essencial: sempre contra el seu temps, crític del món actual, el filòsof forma conceptes que no són ni eterns ni històrics, sinó intempestius i inactuals.” (G. Deleuze, Nietzsche i la filosofia)

Cal desemmascarar. Més enllà de la informació i del coneixement, cal pensar. Buscar les fissures en allò que sembla sòlid, capgirar la perspectiva. Se’ns diu que “la realitat és la que és”, i això no és realisme, és una mistificació que cal posar sobre la taula i qüestionar. Ells postulen una objectivitat inexistent i un accés a la veritat fet des de l’única subjectivitat avui acceptada: l’homo economicus. I per això cal la filosofia: per qüestionar. En el doble sentit de posar en dubte i de preguntar. Tornar a Sòcrates com a figura que exemplifica el que ha de ser un filòsof: moure’s enmig de la plaça, preguntar als suposats experts, desmuntar veritats que no s’aguanten, tot en funció de construir un pensament valent, un individu lliure i una ciutat justa.

Josep Soler
                                                                                                           
Anuncis

Information

This entry was posted on gener 20, 2013 by in Uncategorized.
%d bloggers like this: